Albert Ventura

Albert Ventura

Filòleg i escriptor

A Ovidi Montllor. Un temps, una estima, una idea

Podem dir que el poble que canta mai no mor, però el que ha passat amb l’Ovidi és un cas excepcional

Som a la primavera del 2016 i ja han passat més de vint anys de les vacances d’Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 1942 – Barcelona, 1995), però ell no passa a l’arxiu de l’oblit, de bracet amb la memòria, que diuen que és traïdora. Vegeu, sinó, el 2015 que ha passat i que ha propiciat un autèntic reguitzell d’actes en record a Montllor.

Ovidi Montllor, en un retrat de 1981 / Pilar Aymerich

La figura d’Ovidi s’ha difós a bastament els darrers anys, i ha propiciat que se’l conegués. Des de discos d’homenatge amb versions de les seves cançons —Inadaptats, per exemple, van dur les cançons de Montllor al seu terreny amb un resultat espectacular—, fins a xerrades, projeccions de pel·lícules en les quals va participar o llibres, com el que avui ocupa aquest espai.

Com que alguns no coneixen l’abast de la memòria que tenim, sempre cal protestar, fins i tot quan no serveix de res. I com que aquest, precisament, no és el cas (protestem perquè serveix) en tenim diverses mostres, perquè ara s’acaba de publicar un llibre que recull una multitud de veus que, des de les seves perspectives personals —corals, múltiples—, dibuixen el cantant alcoià més cèlebre, i ho fan al llibre A Ovidi Montllor. Un temps, una estima, una idea (Tarragona: Lo Diable Gros Edicions, 2016). El volum compta amb una petita peça d’art, més enllà dels textos i cançons, que en aquest cas pren forma a la coberta que vesteix externament el volum, que ha estat cedida per l’artista alcoià —i amic de l’Ovidi— Antoni Miró.

Gràcies a 16 articles, tenim la oportunitat de llegir 16 aproximacions a la figura de l’home dels 30 oficis. Des de l’anècdota fins al sentiment. Però més enllà de l’anècdota (com per exemple l’Ovidi per les discoteques del Paral·lel bevent Chartreuse tarragoní), el que és rellevant és descobrir un Montllor que llegeix, que mastega, que fa poesia; un Montllor que fa cine, música, teatre, i fins i tot d’actor de doblatge per a Canal9; un Montllor nascut en una terra que no és normal (llegiu, sinó, les pàgines 59 a 61); un Montllor que viu i lluita per posar veu a Salvat-Papasseit, i volia fer-ho, també, amb Martí i Pol i Jaume Vidal i Alcover, entre d’altres. En definitiva, un home que dalt de l’escenari, amb tota l’amplitud semàntica possible, volia fer arribar la cultura a tothom i ho feia, també, amb referents populars.

Diu la contracoberta que «Un temps, una estima, una idea és un llibre d’homenatge a Ovidi Montllor coordinat per Carla González Collantes i fet per diferents veus per a qui l’alcoià és un referent. Feliu Ventura, Jana Montllor Blanes, Antoni Miró, David Fernàndez, Josep Vicent Frechina, Bel Zaballa, Jordi Tormo i Santonja, Amàlia Garrigós, Manel Rodríguez-Castelló, Jordi Martí Font, Aina Torres Rexach, Jordi Botella, Francesc Viadel, Sandra Obiol i Hugo Mas escriuen amb el cor sobre el llegat cultural del cantant, l’artista i el pallasso» […] i que inclou articles inèdits i no, alguns de publicats en mitjans de comunicació diversos.

Aquesta obra, com dèiem, és concebuda i impulsada per la coordinadora del volum, Carla González Collantes (que ho fa des del cor de Xàtiva); com no podia ser altrament, amb un marcat accent del sud dels Països Catalans i amb la visió polièdrica i policèntrica dels territoris de parla catalana. Un dels ingredients clar, doncs, és la intenció de reblar l’homenatge, la reivindicació i la memòria del polifacètic Ovidi Montllor mitjançant aquesta multiplicitat: enfocar la música, els versos, la nota de tall biogràfic. I, també com diu ella, «una apologia gens apologètica», que en boca de Jana Montllor esdevé un referent per a les classes populars: «La gent se l’ha apropiat com ha volgut i l’ha reivindicat. Això és molt bonic, i crec que és la millor cosa que li podia passar. Ell cantava del poble per al poble, i del poble reneix».

Podem dir que el poble que canta mai no mor, però el que ha passat amb l’Ovidi, que s’ha reclamant i sentit des de baix, i a l’esquerra, sense la paret i el fonament de l’administració, és un cas excepcional que —encara ara— té molt de camí per recórrer. Des del poble i per al poble.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació