A l’Eva

18.08.2012

Ja fa unes quantes setmanes que ho fa: ve de l’estació de tren i, quan tomba la cantonada, allarga la mà i l’arrossega pel cartell que hi ha penjat a la porta de la joieria. Abans de fer-ho sempre mira a banda i banda, sense adonar-se’n, com si tingués vergonya dels riures o estranyeses que  aquell gest infantil i naïf pugui ocasionar. Llavors, ja mirant endavant i sovint com un gest rutinari i despreocupat, l’acaricia i somriu enrojolada.

El primer cop que el va veure, el cartell, va tenir un esglai. Una esgarrifança originada al melic va escampar-se-li per la panxa, va pujar-li fins al pit i, gola amunt, desembocà en un alleugerit sospir estès al vent, agafat amb una sola pinça d’estendre, tremolós, poruc. Va aturar-se, se’l va mirar i remirar: no era gaire gran i penjava d’un parell de tiretes de celo de l’aparador; era d’un verd intens i les lletres eren d’un verd més clar, sense línia –s’hi havia fixat perquè costaven de distingir— però de tipografia gruixuda i en majúscules: ESTEVE; al costat del nom hi havia dibuixades un parell de còpies d’aquests braçalets que duen una creu penjant, però de “plata de llei”, que deia a l’etiqueta certificada, de cerimònia; potser va ser aquest detall, la creu, el que la va envoltar de pànic. Així doncs, va fregar amb delicadesa aquell tros de cartró i, abaixant el cap, va intentar de dibuixar un lleu somriure a la comissura dels llavis per primer cop, forçosament. Li va murmurar alguna paraula, a jutjar per la seva expressió, dolça.

Ja fa dies que la segueixo del seu pensament estant. M’agrada saber que, com jo, odia els cementiris i la mort, el patiment d’una mort: aquells monuments grisos plens de cadàvers putrefactes i petits tocs de color, desitjos de vida, flors hipòcrites; que prefereix aferrar-se als records quotidians i a la monotonia rutinària.

Ara, cada cop que va cap a l’estació, passa per la joieria i és allà, esperant-la. Ja no s’hi atura perquè ja se’l sent seu i el té tan interioritzat que quasi ni se’l mira. El dia que li treguin el cartell li hauran tret el seu propi ritual.

Ja fa anys que no em veu, l’Emma. Però aquest gest l’ajuda a recordar el dia que la vaig dur a la joieria perquè li ajustessin l’anell de promesa que tan bé embastava la puresa del seu dit axocolatat de futura núvia, de tendre i fidel muller, títol que va exercir durant tres anys i quatre mesos i que, passats aquests, es va jurar a ella mateixa que no tornaria a exercir amb cap altre home.

Tu no m’has arribat mai a conèixer però jo et veia cada cop que anàvem amb l’Emma al ginecòleg i ens mostrava com n’eres, de maca, i com et bategava de fort el cor. Malauradament, aquell accident no em va deixar corroborar que ets tan morena com ta mare ni que tens els ulls tan mentosos com jo, Eva. Ara bé, fes-li un petó ben fort a la mare i dóna-li les gràcies per acariciar-me la galta cada cop que passa per la nostra joieria. Digues-li també que sé com n’està, d’ella, el joier, que li retalla la figura florejada quan la veu passar cada matí. Que li somrigui i que sigui feliç.

Amb els millors desitjos,

Esteve

L’Eva va trobar la nota al seu escriptori. Va murmurar: “Gràcies pare, per deixar-me conèixer-te”. Una llàgrima li resseguí l’ull, de l’inici a la cua, fins desembocar-li a la clavícula.