A la recerca de l’essència

4.06.2012

Allò que més m’interessa en l’obra d’Eduard Márquez és tot allò que no ha escrit. M’explico: són tots els silencis que l’escriptor regala al lector perquè ompli els buits, un text blanc que pren sentit perquè l’embolcallen frases precioses, exactes, perquè tot allò que no ens ha dit encara faci més goig.
Diu Mark Twain que la diferència entre la paraula correcte i la gairebé correcte és la mateixa que hi ha entre la llum d’un llampec i una cuca de llum. Obsessiu, Márquez  s’aplica el repte i repassa els seus textos un i altre cop per trobar el mot exacte. Invoca la bellesa i la música del text, gràcies a uns mots buscats, que troba amb instint, però sense refiar-se del primer impuls. Encara que, com confessa a La decisió de Brandes, “un dibuix no és forçosament més bo perquè hi treballis dos dies”. L’autor s’enfronta a la servitud de l’art amb valentia. En sap les trampes i no hi cau.

En l’obra treballada de Márquez no hi ha faramalla, no hi ha obvietats, no hi ha repeticions no volgudes, no hi ha redundància. Només silencis i essència i música, molta música. És una prosa per llegir en veu alta.

Aquesta recerca ja la podíem trobar a Cinc nits de febrer, una novel·la feta de notes per escoltar. Tot conversant sobre ella, Márquez m’explicava el seu afany: “Estilísticament, busco una lectura marcada pel ritme de la prosa, per les repeticions, per una estructura musical, com en el fraseig d’una sonata”, em deia en la primera entrevista que li vaig fer per a l’AVUI ja fa dotze anys.

L’estructura sempre ha estat fonamental en la seva obra. Li agrada jugar-hi perquè sap que només un bon esquelet pot sustentar un text tan essencial, que fins i tot pot arribar a semblar abstracte sense ser-ho.

En una de les seves novel·les més celebrades, precisament titulada El silenci dels arbres, l’escriptor reforçava aquesta recerca de la intensitat que, a voltes,  reclama una lectura poètica. En aquella ocasió Márquez, després del seu propi viatge a la ciutat, ens portava a Sarajevo i l’omplia de l’esperança de la música. L’art es convertia en l’única resposta possible davant del setge.

A La decisió de Brandes reblava l’estil i apostava per una estructura complexa i ben travada. Temàticament es perfilava el seu interès pel passat i per com el rebem. Mostrava la impossibilitat de rectificar el pes de les herències. I des de la primera pàgina ens encarava a un “Tu tries” existencial.

Ara, en un llibre molt més autobiogràfic, la recerca de l’essència ens arriba amb la seva màxima puresa. A L’últim dia abans de demà era molt fàcil caure en la dramatització excessiva. Hi ha una filla morta, una parella trencada, un amic indigent, un passat marcat per la pederàstia, una mort per la droga, però és en els silencis on tot això se’ns expressa en la seva duresa, on es posa a prova al lector intel·ligent i la seva sensibilitat.

En aquesta recerca de l’austeritat, l’autor ens ofereix de tot. Hi ha descripció del paisatge quan ens diu: “Fred. La tramuntana ha deixat el cel sense núvols. Blau. Dens”.  Hi ha tendresa quan escriu: “Durant un temps, de petita, estava convençuda, perquè així l’hi havíem fet creure, que podia obrir i tancar les finestres del cotxe tocant-se la punta del nas”. Hi ha poesia quan ens confessa: “Ja no./La platja està buida./M’apujo el coll de l’abric./Ploro.” I són tres cites d’una mateixa pàgina que donen fe que L’últim dia abans de demà és un licor potent.

El fet que Márquez es pugui deixar anar en la seva literatura infantil i juvenil, el fet que provingui de l’exigència de la poesia i de la brevetat del conte, han anat perfilant aquesta prosa intensa. És com si en ella, l’escriptor se’ns pogués mostrar en tota la seva fatalitat, se’ns sincerés, encara que no deixi res a l’atzar perquè és un calculador impenitent. És quan Márquez mira dins Márquez i ens mostra què hi veu en la dosificació justa perquè tots el puguem acompanyar en el viatge, perquè sigui un viatge on ens reconeguem.

Al final del llibre, el protagonista expressa el seu desig de tornar a casa amb les mans buides. És aquest l’aprenentatge de L’últim dia abans de demà: hem de despullar-nos de tot allò que és sobrant. I és un missatge que se’ns expressa en la forma i en el fons perquè aquesta recerca de l’essència no és només estètica, això seria una frivolitat de focs d’artifici. Si només es tractés d’un malabarisme fet per un virtuós amb bon oïda no tindria cap interès. Márquez  ho fa també per una voluntat ètica, si em permeteu una expressió tan grossa. No vol manipular ningú amb la llagrimeta fàcil dels colobrots, sinó que es tracta de deixar espai per a la pròpia reflexió. Si la prosa és fragmentada és perquè la vida és fragmentada. Si regna l’austeritat és perquè només ens quedem amb allò que és essencial. Si el record és poderós és perquè la cronologia no existeix.

Ens hem de deixar il·luminar pel llampec de Mark Twain i asserenar per tots aquests silencis que es formen entre les línies. Són pentagrames que l’autor ens ofereix perquè els puguem omplir amb les nostres notes. Tanta llibertat, és d’agrair.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Llegir els silencis d’Eduard Marquez és un regal, molt més que llegir poesia.
    Genial Marquez i genial l’article, ambdós un regal per els sentits.

  2. Retroenllaç: Què pensen els periodistes sobre les obres finalistes del Crexells? | Premi Crexells