A la Biennal de Venècia

18.09.2012

Porto uns quants anys anant a Venècia amb l’equip de l’Institut Ramon Llull que s’encarrega d’organitzar el pavelló català i balear, i cada any m’adono que la nostra presència sobresurt una mica més entre l’abundant oferta de pavellons i exposicions que s’hi presenten.

 

Estar presents a la biennal de Venècia és important:  La Biennal d’Arts Visuals, que se celebra en anys senars i que el proper any celebrarà la seva 55ena edició, s’ha convertit en una cita ineludible: Durant els tres dies d’inauguració reservats per a “professionals del sector”, es troben a Venècia artistes, galeristes, col·leccionistes, comissaris, directors de museus i crítics.  Totes les persones clau del món de l’art contemporani, els generadors d’opinió, viatgen a Venècia per la vernissage de la Biennal, i per això la cita és obligada. Passejant per Venècia pots trobar-te al director de la Tate Modern, al comissari estrella del moment o a l’artista mediàtic de l’any que rebenta rècords de preus a les subhastes. I, com en gairebé tots els camps professionals, tan important és tenir un bon currículum com que et presentin a la persona adequada en el lloc adequat, i si a sobre aquest lloc és la terrassa de l’Hotel Bauer en una de les festes d’inauguració i amb un bellini a la mà, no t’has d’amoïnar gaire perquè gairebé segur que en sortiràs amb algun contacte que valdrà molt més que qualsevol targeta de visita que et puguis ficar la butxaca.

En el món de l’arquitectura està passant el mateix: La Biennal d’Arquitectura, que se celebra els anys parells, no té tanta tradició com la Biennal d’Arts Visuals, però en els darrers anys s’ha anat posicionant molt ràpidament com una cita també ineludible.  La Biennal d’Arquitectura és més curta (dura tres mesos, mentre que la de visuals en dura sis) però cada edició se superen el número de visitants de l’anterior, i a jutjar per les “patums” del món de l’arquitectura que es veien pels carrers de Venècia aquest dies, la cosa va in crescendo.

Catalunya i Balears estan presents a la biennal de Venècia des del 2009 amb pavelló propi.  I escric pavelló amb lletra petita i en cursiva perquè la biennal no ens deixa dir que Catalunya i Balears tenen un pavelló propi: És l’Institut Ramon Llull qui presenta el pavelló, no Catalunya i Balears, i ho ha de fer amb un títol que deixi entreveure l’origen català i balear de la proposta, però que no sigui massa explícit: No podem anomenar-lo (clar i català) amb un concís Catalan Pavilion, sinó que hem de donar-li un parell de voltes i fer servir un títol “neutral” –Vogadors- seguit d’un subtítol insinuant la nostra procedència “Catalan and Balearic Threats” per identificar qui som i d’on venim.  Així ho han de fer també els altres països sense estat com Escòcia, Taiwan, Irlanda del Nord, o Palestina que presenten les seves propostes artístiques de manera independent als seus estats corresponents a la categoria dels eventi collaterali.

 

 

Que ningú no es pensi, però, que estar dins dels eventi collaterali vol dir jugar a la segona divisió: Els eventi collaterali són la categoria reservada a entitats sense afany de lucre que tenen com a activitat principal la difusió de la cultura. Sota aquest títol s’apleguen nacions sense estat que presenten les seves propostes al costat de tot tipus d’organitzacions, fundacions i museus.  De fet son molts els qui segueixen de ben a prop aquestes exposicions, que estan repartides per tot el centre de Venècia i que –tot i no poder optar als premis oficials, els Leoni d’Oro- moltes vegades son molt més interessants que els pavellons nacionals, sovint massa categòrics i previsibles, que no afegeixen gaire més al “canon” de cada país llevat del que és oficialment acceptat com la l’excel·lència nacional en l’art o en l’arquitectura.

Anar a Venècia, doncs, és important: En primer lloc, perquè sense dubte representa un salt qualitatiu per la internacionalització de tots els artistes, arquitectes i comissaris que s’hi presenten, en segon lloc perquè la seva inauguració és el punt de trobada i també de presa de decisió ineludible (sobretot depenent de amb qui et prens el bellini al Bauer) i en tercer lloc, i no menys important, perquè és una manera –i potser una de les úniques maneres que tenim fora del nostre territori- de recordar al món que existim, encara que no puguem anomenar-nos com el que som, un pavelló de Catalunya i les Illes Balears.  La Biennal ha trobat aquesta via per obrir les portes a realitats nacionals com la nostra sense ficar-se en els afers interns dels països, diuen. Aprofitem-la mentre no en tinguem cap altra.

 Eva Sòria. Coordinadora d’Arts Visuals i Arquitectura de l’Institut Ramon Llull