42 butaques

13.09.2012

Aquest vespre es reestrena Litus de Marta Buchaca, un dels hits de la temporada passada, a l’Espai Lliure. Després de la seva gestació i exhibició a la SalaFyhard, aquesta peça emocionant fa el salt a un teatre públic. No és ben bé com fer el pas del Royal Court al Westend, però s’hi assembla. Avui recuperem a l’speaker’s corner tres articles de celebració (Marta Buchaca, Borja Espinosa i Aina Tur) que vam publicar el mes de juliol, quan l’obra es va representar a la Flyhard. 

 

Marta Buchaca

 

Litus parla d’un amic que se suïcida, d’algú que decideix aturar-se per sempre, que decideix que ja en té prou. Segurament tots coneixem casos com el de Litus, però a l’obra parlem sobretot de l’amistat i de la pèrdua. De què passa quan un amic ens deixa de manera sobtada, de què passa amb els amics que es queden. Com es supera que un amic nostre decideixi acabar amb tot?

Vaig començar a escriure Litus amb la intenció de fer una comèdia. La primera part la vaig escriure sabent quins serien alguns dels actors (Anna Alarcon, Josep Sobrevals i Borja Espinosa). Amb l’Anna havia treballat a En Conserva, la primera obra que vaig dirigir cap allà l’any 2007, quan jo encara estudiava al Institut del teatre, i tenia moltes ganes de tornar a treballar amb ella. Amb el Borja passava el mateix, havíem treballat a Les nenes no haurien de jugar a futbol i em venia de gust repetir. Més endavant, quan vaig tenir els personatges del Marc i del Pau definits en David Verdaguer i en Jacob Torres es van afegir al projecte.

Tenia la meitat de l’obra escrita i vaig decidir fer una lectura amb els actors.  En aquell moment, encara pensava que Litus seria una comèdia. I, efectivament, a la lectura tots vam riure i fins i tot ens feia por que fos massa comèdia pel tema que tractava. El teatre és així de fràgil i de sorprenent.  A mesura que vam començar a assajar ens vam adonar que Litus ni era ni podia ser una comèdia. Litus és un amic que ha mort i havíem de crear-lo. Havíem de saber com era, com reaccionava, què li agradava, què li feia riure… Per descobrir qui era en Litus vam fer moltes improvisacions, creant el passat de la colla d’amics, i poc a poc vam anar dibuixant l’amic, el germà, el novio, el company de banda…  En aquesta tasca em va ajudar molt en Jose Pérez, el meu ajudant de direcció. Ell és actor i expert en improvisació i ens va ajudar a fer una feina molt interessant.
Com a autora, vaig deixar que l’obra i el treball amb els actors em sorprengués, i, quan vam veure que la història era un gran drama, vam decidir anar a fons. El procés va ser dur ja que el tema que tractàvem ho era, però també va ser molt interessant poder implicar-nos-hi tant.

A Litus, però, també hi ha molts moments de comèdia. Perquè encara que la situació és tràgica a la vida hi ha espai pel riure i pel plor, i moltes vegades, com passa a l’obra, plorem i riem alhora. A tots se’ns ha escapat el riure en un enterrament, o en una situació dramàtica.

Litus ha estat una experiència fantàstica. Hem après molt i, personalment, he descobert una nova manera de treballar que m’interessa molt. Jo tenia el text escrit abans de començar els assajos, però vaig decidir no explicar gaire cosa als actors.  A cadascun d’ells els vaig donar secrets, informació dels seus personatges que no podien explicar. Això els feia estar vius i implicats i feia el procés molt més divertit. Als actors només els vaig passar tres quartes parts de l’obra i la resta (encara que ja estava escrita), la vaig crear amb ells. Si un actor actua sense saber quin serà el final de la història i del seu personatge està molt més viu i les seves reaccions són molt més riques. A partir d’ara, crec que sempre treballaré així. És molt més divertit per tots i el resultat és molt satisfactori.

Litus també es podria considerar una continuació de la feina que vaig començar a Les nenes no haurien de jugar a futbol. Totes dues obres tenen molts punts en comú. El més evident és en Borja Espinosa, actor que és protagonista en totes dues, amic i còmplice. Per crear, la complicitat i la confiança dels actors són bàsiques i en aquesta obra n’he tingut al cent per cent. Per treballar d’aquesta manera era clau: ells no sabien on anaven, i havien de confiar que jo els portaria a bon port.

Vam assajar durant tres mesos, relaxats, sense pressions. Amb la complicitat del director de la Sala Flyhard, en Jordi Casanovas, que ens deia que si necessitàvem més temps el tindríem, que no ens posava cap pressió i que va confiar en el projecte només havent llegint la meitat de l’obra. La Sala Flyhard és, sense dubte, la sala amb més encant de Barcelona. Una sala on l’actor pràcticament trepitja els peus de l’espectador i on no hi ha espai per la trampa. L’actor està tan a prop que no es pot permetre ni un moment de desconnexió. Ha d’estar al cent per cent tota l’estona i això és el que fan els actors de Litus, defensar aquesta obra cada nit d’una manera que jo no hagués pogut ni somiar.
Litus ens està donant moltes alegries. La gent surt tocada, emocionada i alhora contenta. El fet de treballar en una sala amb només 42 butaques té una gran avantatge: que a la sortida pots parlar amb el públic i saber de primera mà què pensen de l’obra. Per sort, de moment, amb Litus només estem rebent crítiques positives.

@martabuchaca

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. De sobte he tornat… curiós, els amic em diuen litus, soc de sants i sempre he somiat a tenir una furgo VW. Increible!!!! Hauré d’anar a veure l’obra.

  2. Retroenllaç: El club de la parella | Núvol