13 sentiments (comuns) de la gent de lletres

22.05.2016

Ets de “lletres”? Si ho ets, segurament t’identificaràs amb alguna de les situacions que recull aquesta llista. L’objectiu és dir en veu alta aquells sentiments o aquelles sensacions que la gent lletraferida sovint viu en silenci i que, potser a partir d’ara, s’atrevirà a compartir… Ens ajudes a ampliar-la? 

Llibres taula llegir lector

1. La il·lusió de contactar amb algú i que t’escrigui un missatge impecable. Amb les comes ben posades, amb els transitius sense preposicions innecessàries, amb les majúscules només on fa falta…

2. La ràbia que et fa detectar un error (teu!) en un correu electrònic que ja has enviat. El malestar que et provoca veure l’error al mig de la pantalla, sense poder tirar enrere ni fer-lo desaparèixer per art de màgia.

3. El plaer de rellegir un missatge ben escrit, pel simple fet d’assaborir-lo.

4. La simpatia automàtica que sents per aquella persona que, en un bar, al metro o al parc, llegeix un dels teus llibres de capçalera.

5. La inquietud que et generen les circulars de l’escola de la teva filla, i les ganes irrefrenables d’agafar un bolígraf vermell per corregir-ne les faltes.

6. La decepció que t’emportes quan, després de passar la nit amb algú que t’ha fet gràcia, reps un whatsapp de bon dia on totes les Q s’han convertit en K… (Bon dia, k fas? kom estàs? vols kdar?).

7. L’excitació que sents davant d’un ús intel·ligent de les comes. L’efecte (gairebé afrodisíac) de descobrir que algú les col·loca allà on toca i quan toca.

8. La sensació estranya que t’envaeix cada cop que el teu cap t’envia missatges mal escrits o pronuncia paraules esgarrifoses (la companyia alemana, és un aconteixement important, donem-nos pressa…).

9. La perplexitat que sovint no pots ocultar quan als mitjans de comunicació hi detectes faltes d’ortografia a manta sense que mai salti cap alarma.

10. La il·lusió que et fa veure un ordinal ben escrit (1r, 2n, 3r, 4t), un FINS AL (amb la A) a l’aparador d’una botiga o un SI US PLAU en un rètol qualsevol del barri.

11. La resignació que, des dels 18 anys, t’acompanya quan algú et diu que amb les bones notes que treies hauries pogut estudiar qualsevol altra cosa (referint-se, evidentment, a “qualsevol altra cosa de ciències”).

12. L’alegria sobtada quan, entre la multitud, topes amb persones amb sensibilitat lingüística que juguen amb el llenguatge per comunicar-se i divertir-se.

13. La solidaritat innata amb aquella gent que, com tu, de jove volia escriure i per això va cursar filologies, humanitats o carreres de periodisme sense imaginar-se que acabaria redactant notes de premsa per a empreses de logística, fent notícies de successos o ensenyant els diftongs i els hiats en una acadèmia sense vistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

55 Comentaris
  1. Ep, algunes persones de la branca de les enginyeries també som sensibles!

    Què me’n dieu, dels pronoms febles ben usats? No us esgarrifa un “hi ha moltes”? Quan sentiu “he anat”, no us imagineu el vostre interlocutor fent una feina “personal i intransferible”?

  2. Jo mullo quan escolto un “he(m) de”. O quan un cartell informatiu economitza mots innecessaris.
    Entenc que introduir un 14è sigui parlar de la competència, però, relacionat amb el 13è, la gent de lletres és frustrada i masoquista: estudiar lletres i escriure la millor novel·la de la dècada no són accions consecutives. Al món hi ha moltes empreses que necessiten caps de premsa. No entendre-ho és problema nostre, no del món.

  3. La sensació d’encongiment quan et fas amic d’algú al FB perquè no el coneixes però com que teniu 30 o 40 amics en comú penses que serà una persona afí, i resulta que és un altre amable desconegut amb llibre publicat.

  4. Pronoms febles: la ràbia del “s’ho dic” (o “su dic”) i també del “lis diré”. I, pel que fa als verbs, aquesta predilecció pel verb “apoiar” escrit, a més, amb doble ela en frases com aquesta “ningú no m’apolla”.

    • El “s’ho dic” o “lis diré”, són -o poden ser- formes dialectals antigues, no normalitzades, emprades per gent que no ha estudiat; però això del verb “apoiar”, ve del president Zapatero que deia “apoyaré la reforma del estatuto de Catalunya que apruebe el parlamento de Catalunya”. Efectivament, ell no o va fer, però aquest “apoyar” ha fet forat al català a costa del verb recolzar. Un altre cas, és el del “caloret”, que a base de fer-ne broma, també acaba per establir-se com si res. I fa ràbia. És el catanyol!

  5. El número 11 m’és especialment familiar! A més, jo hi afegiria la variant en què algú dóna per suposat que has entrat a Filologia Catalana perquè “la nota de tall és molt baixa” o perquè “és més fàcil”.

  6. D’acord amb Gabriel. Els “de ciències”, de vegades, també som de l’espècie Fabra. O Alcover, en el meu cas. A mi, el que més em commou, és un pronom feble ben col.locat o l’ús no pretenciós de paraules i expressions mig oblidades.

  7. M’afegeixo a la reivindicació de la gent de ciències! Jo també en formo part i, malgrat això, combrego amb aquestes situacions, atrevint-me a suggerir una altra:

    – L’emoció d’arrodonir una frase amb plaents parèntesis que volen aportar una nota d’humor o, simplement, informació addicional (o, fins i tot, com a comentari prescindible i, per tant, suprimible).

    Em passa només a mi, això?

  8. A mi el que més em toca la fibra és quan indiquen dates així: 23 de Maig. Els mesos van en minúscula, hauria de saber-ho tothom qui algun dia va anar a classe i va veure la data apuntada a la pissarra a l’estil de classe de primària “Dilluns 23 de maig de 2016”.

    • Un dubte que tinc, quan jo vaig estudiar català (era ja adult) em van dir que els mesos eren en minúscula efectivament, però que l’any era precedit per article: 25 de maig del 2016. Però veig que sempre es diu “de 2016”. És correcte? Ha canviat la manera de referir-s’hi amb al canvi de segle? Perquè diria que abans si que s’hi feia servir (12 d’abril del 1986, per exemple)

      • L’article davant l’any és obligatori (per convenció) en els documents oficials i voluntari a tota la resta.

    • més bonic és quan diuen, per exemple, “un vint-i-sis de maig del 1999”. Com que el 1999 en va tenir tants de vint-i-sis de maig…

    • Oh, trencar cames no està bé. Jo li preguntaria: “de quin peu…?”, “Ah, de peu a la galleda…?”, però bé, aquesta és de l’estil de la que diu que s’han tallat el pel; solament en tenen un? El catanyol no para! Denunciem-ho sempre que se’ns presenti.

  9. Ep, que jo també tiro cap a les ciències! Les converses telefòniques a les oficines són una font inesgotable d’expressions per riure o plorar. La que em fa venir més esgarrifances és el “segonet”. I sempre m’ha fet morir de riure, i de vergonya aliena, quan demanes per algú i et contesten que “no es troba”. Sempre m’imagino la persona que busco palpant-se amb cara de perplexitat…

  10. 14. Quan llegeixes una mala traducció se t’ericen el pèls del clatell i penses que tu ho hauries fet millor. I això qui ni tan sols ets traductora! Espera, perquè no?

  11. i el “s’ha caigut”?
    O “sí, ja ho he escoltat”, quan tocaria dir: ho he sentit.
    i el “tenir que” o “tenir de”
    O confondre “em” amb “hem”
    Hi ha zones de Caralunya que aquests errors els fa gairebé tota la població… Em fa patir perquè s’acabarà acceptant. Al final mana la llengua del carrer, la d’ús, i així ha de ser perquè sigui viva i evolucioni i no mori. Això sí, amb els canvis i les acceptacions que calguin, vinguin d’on vinguin, però sempre li’n direm CATALÀ!

    • “Tenir de” o “tindre de” és perfectament normatiu.

      A mi em fa malíccia la gent que va de sabuda i després fa aquestes cagades.

  12. Certament a mi m’agrada molt poder rebre missatges impecables, sobre tot perquè els meus poden arribar a ser il·legibles. Reconec que per un enginyer com jo, dedicat des de fa anys a l’escriptura, el vici d’escriure m’ha ajudat molt. Ara bé també hem de pensar en els correctors de les editorials… què farien sense les nostres mancances?

    • Tu tranquil, ho tinc ben comprovat: no hi ha cap corrector digne d’aquest nom que no siga capaç de trobar almenys una falta a corregir en el text més impol·lut.

  13. Jo de tot el que en heu escrit us en puc dir això: – resulta que en vaig nèixer després de la Guerra Civil, i que a l’escola ni em van ensenyar ni a escriure ni a parlar el català, tot i que era una escola de “lladres”, cobraven rebuts de mil.lionaris per a mantenir-nos sempre amb la mateixa professora fins als catorze anys, i us puc dir que jo que apart de no haver pogut tenir els estudis correctes, només en vaig escriure i correctament la “Nadala”, la meva marona la demanava en català, per tan tot i que possiblement no en sé pas on col.locar les comes, ni en conec prou bé ni la gramàtica ni tampoc la ortografía, tot i escrivint amb tota mena de faltes tan gramàticals com ortogràfiques, tinc dins del meu cor que la meva llengua és la catalana, i per tan he fet l’esforç de poder-l’ha escriure (tot i força malament), i parlar-l’ha sempre amb qualsevol tipvenus d’interlocutor, de fet m’he trobat en obres inclús de caire infantil, en que els actors com també els presentadors de televisió o de ràdio en fan barbarismes quan ens parlen en català. Per tan estic totalment a favor vostre, vaig lleguir un comentari d’en Joan Solà (professor universitari) que en deia que no podia entendre que es possessin paraules anglesses o d’altres llengües quan els alumnes xerraven entre ells. Per tan crec que en teníu tota la raó, i que tot i que aconseguím aquest estat pròpi que els catalans/es em dessitjat i em lluitat més de tres cent anys, en serà molt díficil la normalització de la empra catalana, perquè els pròpis catalans/es (socilament) no és fa l’esforç, ni d’emprar la llengua catalana amb qualsevol persona que empri una llengüa diferent, i no en fan l’esforç de possar la seva llengüa dins de la norma d’empra catalana sense barbarismes, a més en tenim una llengüa impossada molt potent, Tot queda en l’esforç que els polítics en vulguin emprar per a normalitzar la llengüa via social, i l’Institut Català de la Llengüa hauría de fer les passes per a que la nostra llengua no acabi morint, o sia que reneixi i és normalitzi el seu us tan per a via escrita com per a via parlada, sense cap mena de barbarismes.
    Ramona Ibarra i Solà

  14. Jo vaig estudiar ciències, expressament, i m’identifico gairebé amb totes les situacions que presenteu.

  15. El punt 1: a mi em fa molta il·lusió rebre missatges d’algú, de vegades que tinguin alguna falta és ho de menys.
    El punt 2 és de fàcil solució: envies un altre correu amb una fe d’errates ( trobada a faltar, i molt, en els llibres d’avui).
    El punt 6: què és un ‘whatsapp’ ? Gràcies.

      • Potser el correcte és: “És el de menys”, on poso: “és ho de menys? ,però jo he après una mica de català pel meu compte i no ho sé tot, vaig aprenent, a poc a poc.
        I com dius a les 24:07, no escric amb cap MALÍCCIA, ni per tocar els collons a ningú.
        Quan alguna cosa l’escric malament, si m’adono o m’ho diuen, la corregeixo. Si em passa a ‘Twitter’, procuro posar una nova piulada per posar-ho bé.
        Com deia abans, la Fe d’errates fa falta a molts llocs.
        Sense malícia.

      • Crec que rebre missatges, escrits, cartes, trucades, etc., d’ altres persones, és molt més important que qualsevol falta d’ortografia.
        Les faltes d’ortografia les fa tothom, tothom. Les cagades com Malíccia també.
        De vegades, moltes vegades a ‘Twitter’, la gent escriu a corre-cuita i passa sovint que escriuen, escrivim, lletres que no toquen i piulem sense adonar-nos del que està mal escrit. Una solució, ja ho he dit, és escriure una altra piulada corregint l’anterior, cosa que no fa quasi ningú. I fins i tot es pot eliminar la piulada mal escrita i posar-ne una de nova, escrita correctament. Però de vegades el temps no ens deixa fer tantes coses. I crec que la majoria de la gent entén aquestes petites faltes, aquests petits errors, i potser no els hi dóna la suficient importància, però si algú m’ envia un missatge, com per exemple: “T’ estimo, el perquè no el sé, però dins el meu cor hi sento un foc que m’ abrasa sense fi, l’ amor no sé si ho és, però segur que l’ amor no és gaire més”, tant se me’n fot si hi ha alguna falta d’ ortografia, de sintaxis o del que sigui.
        Altres faltes per no saber prou català són normals pels que estem aprenent i agraïm, de veritat, que hi hagi Tocacollons que ens ho facin veure i així puguem anar aprenent a poc a poc.

  16. “L’objectiu és dir en veu alta aquells sentiments o aquelles sensacions”

    Aquells sentiments? Quins? On estan? Aquelles sensacions? Aquelles d’allà? Les puc assenyalar amb el dit?

    “La solidaritat innata amb aquella gent”

    Quina? Aquella d’allà?

    Jo preferisc aquesta d’ací.

    Sóc de ciències i ja fa molt de temps, quan vaig ser becari en l’Àrea de Normalització de la meua universitat i havia de traduir i corregir textos, em van explicar que aquest ús de “aquells” i “aquelles” era erroni; un castellanisme i còpia exacta, aliena a la nostra llengua, de l’ús que se’n fa en espanyol.

    I, com ja han dit per aquí, el nom dels mesos no s’escriu amb majúscula.

    Per acabar: jo considere més probable que una persona amb mentalitat analítica, preocupada per la resolució de problemes i la realització de càlculs que requereixen de complexes operacions i que està acostumada a la realització de processos exactes i escrupolosos tinga la mateixa cura a l’hora d’utilitzar la llengua, una eina més que també té les seues regles i maneres correctes de ser utilitzada, que una persona que es diu “de lletres” potser perquè l’enteniment no li ha donat per a arribar a tindre eixa capacitat analítica i científica de la qual parlava.

  17. He associat aquesta llista a un magnífic llibre: “La utilidad de lo inútil. Manifiesto” de Nuccio Ordine. El publicà Jaume Vallcorba a Acantilado, i porta ja 13 edicions.
    També es podría fer una llista sobre la parla. Altre plaer subtil: escoltar a algú que sap parlar i no diu banalitats.

  18. Els de ciències també ens identifiquem amb la major part dels punts. Excepte l’11 i el 13, esclar.
    Per cert, que Pompeu Fabra fos de ciències ens hauria de fer reflexionar a tots, i més encara als de lletres.

    • Aquest és un bon punt. Em sembla que en el que ens estem equivocant és en intentar dividir tan clarament els qui són de “lletres” i els qui són de “ciències”… qualsevol persona de “lletres” hauria de rebre una formació científica general adequada, de la mateixa manera que la gent de “ciències” hauria de tenir-ne una d’humanística, per tal de formar-nos integralment com a persones.

      Casos com el de Fabra evidencien que el pensament científic és enormement útil per a les lletres, i viceversa: la major pert dels grans inventors, enginyers, físics, etc. de la història eren també grans humanistes.

      Per posar un exemple personal, haig de dir que tenir coneixements de morfosintaxi i de lingüística m’està ajudant molt a l’hora d’aprendre programació, com també hi poden ajudar la lògica, les matemàtiques i, en general, el saber llegir i escriure bé. Al capdavall, tot són sistemes d’invenció humana, de manera que estan molt relacionats entre si, al marge de quina “etiqueta” (lletres o ciències) els posem.

      Bona discussió!

  19. Salutacions a tothom!
    Jo vaig estudiar ciències al batxillerat, però llavors vaig començar filologia a la universitat. No perquè volgués ser escriptora, sinó perquè volia treballar en un arxiu o en una editorial. Ni una cosa ni l’altra no he fet.
    M’era més fàcil estudiar ciències, tot era repetitiu. A lletres, has de pensar molt, de manera diferent que a ciències. Vaig haver d’aprendre a ampliar els meus escrits i comentaris, perquè en dues línies ho tenia tot dit.
    Ara sembla que si no ets de ciències no ets ningú! Molts adolescents han escollit ciències aconsellats per professors i familiars, i després s’han sentit desgraciats per no haver escoltat el seu cor.

  20. Petit comentari al marge sobre el punt 10: Avui he vist un ordinal escrit VIIè i he cardat un crit. A la feina ja hi estan acostumats.

  21. I també vull dir que ja seria hora que s’iniciés la reforma dels pronoms febles! La gent els evita perquè no els sap fer servir. Necessitem un altre Pompeu Fabra.

    • El que cal, senyora, és que TOTHOM els empri bé i només es pot fer si TOTS els mitjans de comunicació i TOT en general que tingui la llengua de Catalunya com a eina primera, els empri i bé.
      No cal cap (anti-)Fabra, catanyola.

  22. Algunes d’aquestes coses estan molt bé. Però per què han de ser aquests sentiments exclusius dels “de lletres” (i.e. aquells que han estudiat una carrera de lletres; ara que ningú no digui que s’ha malinterpretat el significat d’aquesta expressió: el seu ús està prou estès i tots sabem prou bé què vol dir)? No denota aquesta adjudicació parcial una mirada limitada, si no ressentida amb els “de ciències”? Calia excloure de les capacitats de totes les persones “de ciències” la sensibilitat, l’interès i el coneixement lingüístics i poètics i restringir-los als “de lletres”, només perquè els de ciències són capaços de filtrar el món amb uns altres mètodes? Qui s’atreveix a formular frases en les quals aquesta visió es deixa entreveure no està, en realitat, mostrant la necessitat de rescabalar-se d’un sentiment d’inferioritat? De debò algú que s’aturi a pensar-hi seriosament, ni que sigui per uns instants (i si una cosa té l’escriptura és oferir aquests instants de reflexió —o és possible que algú que aprecia les virtuts d’aquesta activitat no se n’hagi adonat?), es creu que la divisió en “ciències” i “lletres” és una divisió real, en comptes d’una simple divisió utilitària i pragmàtica per accedir i manejar el coneixement? No és la trista delimitació (i limitació) dels estudis superiors, els universitaris, a només una de les dues àrees, una mostra del reduccionisme utilitari que impera en el nostre país? S’ha de permetre el contagi d’aquesta miopia a la visió de realitat?

    Que algú triï una carrera de lletres no vol dir que no sigui intel·ligent; això ho sabem tots, oi? Doncs, aleshores, per què els que hem estudiat ciències hem d’aguantar tants cops que els que han estudiat lletres ens titllin d’insensibles i cap quadrats? I ja no dir d’incultes, una altra qüestió que va lligada amb tot això (encara que als “de lletres” se’ls pugui escapar): per una banda se’ns exclou (com en aquest article) de les qüestions que s’associen a les lletres, i de l’altra, la ciència (actualment, no sempre va ser així) no es considera cultura. Per il·lustrar-ho: a ningú li sembla “estrany” que un grup d’intel·lectuals, de persones cultes, no coneguin i per tant, no puguin opinar —amb fonaments—, sobre quin és el model teòric físic que actualment descriu l’univers, quin és l’estat actual de l’arbre genealògic dels humans (ambdós temes d’interès universal, i, inicialment, primera matèria de la filosofia —la realitat i qui som—, disciplina compresa dins les humanitats, camp de “les lletres”), o ni tan sols què és un gen (fins i tot quan un tema com el dels transgènics és tan d’actualitat i tothom està tan “preocupat” pel que menja…).
    Ser “de ciències” no restringeix la curiositat per saber i aprendre sobre les matèries que no estan incloses en els currículums de les carreres de ciències i, encara menys, el gust per la literatura i les altres arts, ni la sensibilitat per la llengua. Sobre aquests temes hi ha gent sensible i gent no tan sensible, però no gent “de ciències” i gent “de lletres”.

  23. Jo afegiria un punt 14.
    L’alegria de veure escrita la paraula “canalla o mainada o quitxalla o xicalla o infants”, en comptes de els “nens i nenes”.
    Cada cop que en un escrit o sento a dir “els nens i les nenes” se’m posen els pels de punta.

  24. Hi ha un pensament japonès que potser ens faria sentir més “tranquils”. Wabi-sabi (la bellesa de la imperfecció) No tothom, ho fa tot perfecte. Crec que cal ser condescendent amb els qui no en sabem tant 🙂 Sí, he afegit dos signes, i què? El llenguatge no verbal representa un 85% de la comunicació 🙂

  25. Quina mania només referir-se als de lletres quan es parla de llenguatge escrit. Essent de ciències no vull que em deixin a part. Per altre banda consider que la comunicació escrita, també verbal, és sobretot un acte que permet posar en comú una informació i afavorir, així, l’intercanvi d’experiències. És el procés de rebre i transmetre informació dels uns als altres. El llenguatge és el vehicle per expressar-nos i comunicar-nos, també en ciència. Si ho feim segons la norma, tant de bó!

  26. Em reconeixo com una malalte de lletres. El meu dolor es que no se escriure en catala, soc de la posguerra. Pero quan escric (en castella) reviso mil vegadas lo escrit i mai estic contenta.

    • Sigui dit amb tot el respecte, si després de 40 anys de la mort de Franco no escrius encara en català és perquè no et dóna la gana, perquè t’és més còmode i fàcil apel·lar encara avui al victimisme de l’educació de postguerra. No fotem.

  27. El malestar que em produïx que en un indret de parla catalana, em responguen en castellà quan s’adonen que parle en un altre dialecte català (valencià en el meu cas).

  28. Crec que posar bé els signes de puntuació en un text demana el mateix tipus de “talent” que posar bé els parèntesis i altra parentela en una expressió matemàtica i que, a sobre, en bona part aquest talent és innat, i no pas cap mèrit propi.

    Si ens volem penjar cap medalla, que sigui per com mantenim esmolat aquest “morro fi” amb els nostres estudis, oficis, aficions & c.

    La gent de lletres no hauríeu d’estar tan acomplexats com per haver de fer-ne bandera, perxò, d’aquesta sensibilitat: us llegim gent de ciències com jo mateixa, que ja només sé posar “;” amb precisió quan escric en c++, però encara em fa mal als ulls tot el que heu dit més amunt (excepte punt 11 i 13, com ja ha dit algun altre nerd). Només faltaria que, sent de lletres, no us en fes a vosaltres (de mal als ulls) és el vostre ofici!!

    Mira, un de lletres-lletres que no estava gens acomplexat amb les ciències era en David Foster Wallace, heu llegit Everything and More?

  29. Perdoneu, però encara diria més:
    L’autora en quasi tots els punts es posa com a lectora, jutjant com escriuen els altres. Fins aquí també hi arribem els de ciències, companya. Altra cosa és produir un text que faci goig de veure, de tan ben deixat.

  30. Merda!! Hi he tornat a caure de quatre potes: aquest article, començant pel seu títol, no és altra cosa que CLICKBAIT DE LLETRES.

    Llegiu la saga del Fontserè, nothing to see here