Zukerman i Bronfman porten la primavera al Palau amb un concert de luxe

22.03.2017

Pinchas Zukerman és un colós del violí i de la música. No calen presentacions al seu art. El concert que va oferir dins la temporada general de Palau 100, al costat del pianista Yefim Bronfman, va ser una nova mostra de mestratge, tècnica, puresa i sensibilitat a flor de pell. Tots dos músics es van conjurar per delectar el públic del Palau amb un programa format per sonates de Mozart, Schubert i Beethoven. La interpretació de tots dos va transmutar la senzillesa en bellesa.

Pinchas Zukerman

Pinchas Zukerman

Zukerman és un músic de maneres serenes i gestos tranquils. Amb aquesta serenor va abordar la Sonata en do major, KV 296, de Mozart. És una obra de 1778, marcada per un classicisme amb un deix encara escolàstic, en què Mozart encara no havia arribat a la maduresa definitiva. En canvi, Zukerman i Bronfman van abordar aquesta sonata amb una delicadesa i un lirisme corprenedors. Això es va fer palès especialment en l’Andante sostenuto, en què tots dos van crear una atmosfera embolcalladora que feia estar la música en suspensió. El piano delicat i ple de matisos de Bronfman, amb una percussió graciosa de les tecles, va transmetre un Mozart jovial i juganer.

En la Sonata “Duo” en la major, op. 162 de Schubert, de 1817, Zukerman i Bronfman van continuar tocant amb l’estil clàssic de Mozart. Zukerman va fer gala d’un legato molt delicat que li permetia enllaçar les frases amb una gran elegància. Potser l’única cosa que els podríem retreure seria un petit excés de contenció i no prou rauxa. Però aquest deixar-se anar el vam trobar en Beethoven i la seva Sonata núm. 5 en fa major, op. 24, “Primavera”. En cap cas no podem dir que Zukerman es despentinés, perquè ell és el violinista tranquil, el músic que ho domina tot amb serenor, gairebé com si estigués per damunt del bé i del mal. Però va insuflar passió a una obra complexa per als dos instruments, que estan en diàleg constant, en pla d’igualtat. El piano de Yefim Bronfman va donar gran volada i lirisme a l’Adagio molto espressivo d’aquesta sonata.

Com és habitual en ell, Pinchas Zukerman va tocar amb un so consistent, ple i depurat. Sumat a una afinació immaculada i a una sensibilitat aguda però continguda, el converteixen en un solista irresistible, però que lluny del divisme, va fer un tàndem excepcional amb Yefim Bronfman. El pianista, amb un estil molt detallista, va conformar un duo fantàstic amb Zukerman i junts van aconseguir en tot moment l’equilibri tímbric que permetia el diàleg en pla d’igualtat entre els dos instruments. Un dels mèrits més importants de tots dos va ser que en cap moment no es veiessin les dificultats de les obres que van executar. Mozart, Schubert i Beethoven gairebé van semblar compositors fàcils de tocar, com si pogués fer-ho qualsevol aprenent. La transmissió d’aquesta falsa aparença només la poden fer possible músics de gran altura, com Zukerman i Bronfman, que més enllà de ser primeres espases individualment, es van reivindicar com un duo de cambra del tot excepcional.