Zoltán Kocsis, in memoriam, gran concert a l’Auditori

6.03.2017

La temporada d’Ibercàmera d’enguany ha hagut de fer un canvi inesperat d’intèrprets en el darrer concert de l’Auditori. Zoltán Kocsis, que havia de dirigir l’Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria i alhora fer-hi de solista, va deixar-nos el novembre passat. Però pocs dies abans de morir, ell mateix va expressar el desig que aquest concert el dirigís János Kovács i que el solista fos el pianista Dezsö Ranki. Tots ells, juntament amb la trompetista Mireia Farrés, van oferir un concert absolutament clàssic i meravellós, dedicat a Zoltán Kocsis, in memoriam.

Zoltán Kocsis

Zoltán Kocsis

El programa l’integraven el Concert per a trompeta de Haydn, el Concert per a piano núm. 9 i la Simfonia “Júpiter”, de Mozart. L’orquestra, des del primer moment va seduir i enlluernar el públic amb una execució que destacava per l’elegància i la precisió. El so era brillant i les frases, marcades i concises. El classicisme de Haydn aflorava amb tota la plenitud en una interpretació que tenia com a culminació la trompeta de Mireia Farrés. Farrés és la trompetista solista de l’OBC i en aquest concert es va mostrar com una intèrpret d’altura, amb un so molt net i delicat. Acabat el concert de Haydn, l’Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria va tocar l’Ave Maria de Schubert, amb la trompeta de Farrés com a veu solista, en record de Zoltán Kocsis.

Després el classicisme va passar de Haydn a Mozart, amb el Concert per a piano núm. 9, anomenat “Jeunehomme”, nom de la pianista francesa a qui anava dedicat. El solista, en lloc de Zoltán Kocsis, va ser un altre pianista hongarès, Dezsö Ranki. Ranki és un músic d’estil absolutament clàssic que va tocar amb una precisió tècnica immaculada, però que no va assolir prou calidesa en la seva interpretació. Especialment en el primer moviment va faltar un punt de volada a la seva lectura de l’obra, i en el segon, Ranki es va mostrar massa acadèmic i escolàstic. L’orquestra, en canvi, seguia funcionant com una seda, amb precisió, elegància i un so vellutat.

A la segona part va venir la darrera simfonia de Mozart, la “Júpiter”, una obra de grans dimensions i gran complexitat estructural. L’orquestra, amb només trenta-vuit músics, va sonar amb gran plenitud i va assolir un equilibri perfecte entre totes les seccions. Vent, corda i percussió es complementaven a la perfecció per formar un tot integrat. El ritme era àgil, viu i brillant. El Mozart més madur, complex, esclatant i refulgent, interpretat per l’Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria, sonava amb agilitat i bellesa. János Kovács va dirigir imprimint brio en els moviments extrems, i en canvi, un legato deliciós en l’Andante cantabile. S’acaben les paraules per dir, ras i curt, que va ser un Mozart perfecte.

Trobarem a faltar el mestre Kocsis, un bon director i un pianista immens, l’alma mater de l’Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria. Afortunadament, però, hi ha relleus i Ibercàmera ha tingut el gran encert de portar-nos-els per poder gaudir d’un concert fabulós que irradiava tota la bellesa apol·línia del classicisme.