Crec, bum, paf

20.10.2012

Yannick Garcia és poeta i narrador. Nascut a Amposta l’any 1979, es va donar a conèixer l’any 2003 amb ‘De dalt a baix’, poemari que va ser distingit amb el II Premi de Poesia Gabriel Ferrater. El seu últim llibre, ‘Barbamecs’, és la primera incursió de Garcia en la narrativa. Podeu llegir la ressenya de Manel Ollé publicada a Paper de Vidre i recollida aquí. Núvol publica avui ‘Crec, bum, paf’, un relat inèdit de Yannick Garcia dins l’especial que dediquem a Terres de l’Ebre.

 

Yannick Garcia

 

Perdona el petarrelleig, espero que em sentis bé.

Aquesta nit, quan he tibat el llençol, ha caigut i només ha format una serralada sobre mi; sobre el teu costat s’ha abatut pla. En aquell moment no m’he imaginat que em despertaria així. He tancat els ulls i he arrossegat un peu cap a tu, que no hi eres, i t’he notat els dits freds com caramells de gel. M’he tapat fins al coll, fins a la barbeta, com quan feies puntetes a la piscina que semblava que t’escaldés l’aigua, i he sentit passar una moto amb el tub cridaner.

T’he dit «bona nit». M’he sentit dir-ho en veu alta.

Encara no he aconseguit trobar la font dels cucs que corren per casa. Fa dies, potser setmanes, que cada dematí em trobo un eixam de cucs fastigosos per les parets de la cuina i no sé d’on surten ni per què vénen. Abans de posar-me a cuinar, m’enfilo al marbre amb un paper rebregat i els vaig pinçant un a un amb els dits fins que peten com pistatxos. He revisat el rebost diverses vegades, però no hi trobo res de podrit. Deu ser algun animaló que ha mort als conductes de les instal·lacions, perquè cada dia tornen. No et faig llàstima? Sé que en algun amagatall de casa nostra es podreix un cadàver, però no puc fer res per aturar-ho. He de deixar que el seu cosset pansit serveixi d’aliment a aquests desgraciats tubulars.

Ja ho veus, la casa sense tu és un cementiri a petita escala. Em sents? Ha caigut la primera biga i potser no crido prou.

L’altre dia vaig ensopegar amb ta germana i vam decidir passejar junts. Em va fer acompanyar-la a la caixa. No, perdona, que ara és un banc. La seua assessora d’inversions li va picar l’ullet, li va dir «quin bon partit t’has buscat, ‘mana», però no la vam traure de l’equívoc, ho vam deixar en un somrís. Després vam esmorzar junts. S’ha engreixat, i es nega a parlar-me de tu. «Tu ara centra’t en tu», em va repetir tres vegades fins que vaig tombar el tallat. T’he de dir, però, que tenies raó. Vaig aprendre molt poques coses vivint amb tu. Una carrera mal aprofitada, vas ser.

Ara fa dies que no, però durant una temporada t’he sentit remugar molt per casa. Ja ho sé, sempre has dit que guardo una distància de la realitat massa pronunciada i que la culpa la té el meu empatx de tele durant l’adolescència, potser sí, però és que era com si haguessis deixat pertot el record enregistrat de les teues queixes entre dents: «brf», sentia, o «psè» o «‘llons!», mai converses senceres, ni tan sols frases, només això. N’he tingut prou amb aquestes miniatures de sons i he oblidat les causes reals de les empipades. Què et sembla? No ho trobes molt estalviador, molt econòmic? Eren un filet que estirava i em sorties tu de cos sencer, amb les teues galtes rasposes i la curvatura de la teua cama. Amb el borrissol vergonyós del melic i la nou que et ballava quan empassaves saliva. Però ara ja no tant. Has començat a callar.

Espera. Espera, que agafaré un drap mullat per agafar millor el telèfon, perquè ara ja em crema massa. No veig si queda gaire bateria, espero que aguanti. Tot comença a fondre’s de pressa.

D’acord, deixo enrere la nostàlgia, l’enyor, la rancúnia. Veus? Voilà, ja no hi són. De veritat que tot això no m’ho vull endur. Però fa temps que vaig una mica perdut, per què negar-ho. Destarotat. A la primavera, per exemple. Quan vaig començar la jornada intensiva a la biblioteca? La primera sensació va ser de mala digestió, de rotera. M’abocaven a les mans desenes d’hores lliures per pensar-te i trobar-te a faltar. I què faig jo? Anar-me’n a buscar rovellons. Dia sí, dia també. A la primavera! Sóc l’única persona alfabetitzada que no sap quan és la temporada de bolets? Em vaig perdre pels barrancs dels Reguers fins que em va acorralar una rabosa que vaig distraure llançant-li halls de menta. Abans vaig traure’ls el paper, no comencis.

I tot per què? Per salvar la nit de l’escorpí. O per no tornar-hi, suposo.

Feia quatre anys que vivíem junts i encara donaves tanta importància al cap de setmana que feies riure. «El diumenge s’ha de ser una altra persona que el dilluns.» Tu ja havies dut part de la roba d’entretemps a la caseta i caminàvem per la garriga. El dia abans havia plogut i els caragols encara bavejaven pels branquillons. L’escorça dels arbres s’enganxava com si un gos gegantí hagués llepat tota superfície viva. Vas desplegar una manta blau marí a terra i ens vam estirar a magrejar-nos, però jo intentava posar-me bé la samarreta, que m’anava curta i m’entrava el fred a la rabada. Enmig del millor petó que ens vam fer mai, vaig sentir una fiblada a la part baixa de l’esquena i vam veure amagar-se un escorpí entre la fullaraca. Ens vam sumir en un pànic desaforat, vam demanar ajuda a crits, fins i tot vas perseguir la bestiola per menjar-nos-la –per cert, això funciona?–, però et vas escagarrinar i vam tornar caminant al cotxe i d’allà, de pet al CAP. Aquell vespre vam fer un remenat amb gírgoles del mercat del Perelló i no et vaig deixar anar en tota la nit.

Merda. Em costa tant respirar que haig de deixar-ho aquí, ho sento. Tusso un fum més fosc que el que es filtra pel parquet i comença a pixar pel pladur. Tinc el coll empastifat de llàgrimes i suo a raig.

M’alegra pensar que els cucs ja no menjaran més del seu enemic indefens. Vull creure que l’insecte mort era un escorpí, ajagut incòmode sobre un kleenex blau marí, que es va quedar adormit després de fer-li l’amor a algun altre aràcnid. Aquesta calor infernal el despertarà, perquè de fet només estava estabornit, i es cruspirà les erugues com si fossin ous de reig. Jo també obriré els ulls i no m’hauran menjat els cucs. Tu seràs allà, canviarem la roba de tardor per la d’hivern, perquè tornaràs a tenir els peus glaçats, i quan passi, escandalosa, la moto tunejada d’algun cap verd, tu renegaràs en veu baixa i resarem sota la manta perquè no arribi mai el bon temps, perquè la llum de l’estiu crema les fotos que la gent es fa i hi sortim tots massa pàl·lids, decapats, quan la vida és color, és esclat i petarrelleig.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Parlem de l’Est. Fem-ho perquè aviat hi haurà eleccions a Polònia i això permet a K.S. Karol dibuixar un panorama galdós de l’actual política d’aquell estimat país, avui que fa vint-i-cinc anys dels pactes de Gdansk i, per tant, del sindicat Solidaritat. Fem-ho perquè la Mª Carme Maltas, al seu blog, també de Varsòvia i afegint Berlín, porta impressions negatives sobre el pes de la història. I fem-ho perquè avui he rebut un mail inesperat i preciós d’un amic meu que és a Ucraïna i que, entre d’altres coses, em parla del testimoni d’una dona, antiga Tinent Coronel de l’Exèrcit i ara animadora de la revolució taronja, que va batejar d’amagat els seus fills (el bateig, diu, és un fet social, com aquí, no pas una introducció a l’Església…) i que tenia algunes responsabilitats importantíssimes en el tema dels míssils. Que la KGB la va fer avortar 26 vegades. El relat m’ha impressionat. Com a colofó, m’envia algunes fotos. Una d’elles, els símbols arreplegats potser en un mercat d’antiguitats, potser en una repisa on aplegues coses que no et creus gaire però que signifiquen molt per tu (potser com fer el sant ?), fan que el Crucificat i Lenin comparteixin el racó. (Espero que no li importi que la reprodueixi).