Xuegos p’apostalgar la muerte

22.09.2016

Pot semblar un miratge, però no ho és: el poeta de Tuña (Astúries), Antón García (1960), autor de llibres tan importants com el recull La mirada aliella (Trea, 2011) o Ferralla (Saltadera, 2016), ha versionat a l’asturià una àmplia antologia de la poesia de Vinyoli.  Sota el títol  Xuegos p’apostalgar la muerte ( Jocs per ajornar la mort), i en una edició bilingüe magnífica, ha  aplegat un centenar de poemes.  Ja n’havia fet un avançament a la revista de cultura redactada en asturià Campo de los patos.  A més, el volum ens ofereix, per donar entrada als versos,  un pròleg del mateix  García que fa aportacions pertinents als estudis sobre Vinyoli.

Joan Vinyoli a Begur

Joan Vinyoli a Begur

L’excepcionalitat d’aquesta edició només es pot entendre si tenim present que García prové del col·lectiu conegut com a Surdimiento, moviment cultural que es proposa dotar la llengua asturiana del prestigi intel·lectual que li pugui permetre superar la diglòssia social que pateix.  No és estrany, doncs, que a la mateixa col·lecció de l’editorial Saltadera, a més de Vinyoli, hi trobem volums amb versions de Kavafis o Eugénio de Andrade. Hi hem d’afegir que l’interès per Vinyoli i la literatura catalana li ve d’una llarga estada a Barcelona, de l’any 1983 al 1986, on va tenir ocasió de conèixer el poeta català en un encontre casual a la sortida d’un bar que  descriu d’una manera entranyable en el pròleg.

La presentació a Catalunya d’aquesta edició no podia ser en un lloc més emblemàtic: l’Espai Vinyoli, ubicat a la Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners, un espai interpretatiu de l’obra del poeta, un espai ple de “presència” i celebració projectat per Josep Mañà i Isabel Banal.  A redós d’aquest  santuari líric, i en un acte organitzat per la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània, Antón García va oferir el passat 8 de setembre una lectura comentada d’una selecció de les seves versions.  Va començar amb  “La castañera”, el poema de Domini màgic que  l’havia impactat després de llegir-lo a  Barcelona l’any 1984, i que va ser el poema epifànic a partir del qual ja va quedar pres de la seva obra, procés que culmina ara amb aquest tribut.

Antón García a l’Espai Vinyoli de Santa Coloma de Farners (Foto: Ona Boada)

Antón García a l’Espai Vinyoli de Santa Coloma de Farners (Foto: Ona Boada)

Ye asina como nacen los poemes?
Asa la castañera les castañes,
qu’españen al abrir,
y velequí, de sópitu,
mariellos y encarnaos: un home que marcha
pel camín de la cárcova d’au non se vuelve,
cola escopeta y la canana, vaciu
el zurrón, murnios los güeyos.      
(fragment de “La castañera”)

I prèviament a la lectura del poema “El Calláu” (El Callat), García va fer aquest comentari: “… Una vez que la voz se hace oír el poeta tiene a su disposición el mundo de lo probable, de lo material (así entiendo yo el «reino sublunar» con que termina «Domini màgic»), para seguir creando”. Sens dubte, una aportació personal al tema que serà objecte d’un col·loqui en forma de  jornada d’estudi el 26 de novembre, organitzat també per la Càtedra Joan Vinyoli  a Santa Coloma, on sota el nom de “Cap a la veu intacta” es convoca els lectors a rellegir i revisitar el vertigen líric que atresora El Callat (1956).

Entro pel to ámbito, primavera
del cánticu, una voz ente les voces
ufríes al Calláu que peles coses
el so aliendu me manda.                 
(fragment de “El Calláu”)

En la darrera part del recital, Antón García va llegir una selecció de poemes propis, alternant diverses llengües: en català, utilitzant les versions de  Jordi Llavina  i Jordi F. Fernández  (traductor del deliciós llibre Estoiru), castellà i asturià. D’Estoiru, publicat l’any 1983, i format per poemes breus, valdrà un exemple:

Escribiréite na augua dúas palabras d’amor
una llinia de beisos nos que biebas
esti silenciu tan llargu entre los dous      (“
Carrera”)

Els assistents vam poder gaudir d’una música desconeguda fins ara, la dels versos de Vinyoli abocats a l’asturià i la dels mateixos poemes d’Antón García.  Els  poetes sempre obren portes, en aquest cas la de la mateixa poesia i la d’una llengua minoritzada, l’asturiana. Una cosa i l’altra, des d’aquest dia, ja les hem començat a estimar.