Ximo Berenguer no existeix

25.07.2017

Quan nosaltres anem, com xais aplegats en massa, Joan Fontcuberta torna, potser doblement, i desemmascara amb una facilitat inqüestionable els rostres ingenus que, maquillats, s’amaguen darrere de les màscares de l’alta cultura. Res de res, som manipulables com titelles de fira. Ximo Berenguer no existeix, és un fotògraf inventat pel mateix Fontcuberta.

Joan Fontcuberta a la presentació a Foto Colectània | Foto: Editorial RM

El fotògraf català ha dirigit, des de la més absoluta modèstia i perspicàcia, una autèntica performance a la seu de Foto Colectania que ens ha deixat a tots amb un bon pam de nas, despullats i sense guió al bell mig de l’escenari. Fontcuberta, gràcies al suport d’una xarxa de complicitats, ha creat un personatge simpàtic, atractiu, d’estar per casa i amb un nom, Ximo, de la València més popular que, quasi com si hom el conegués de tota la vida, ha ressorgit, de cop i volta, de les tenebres d’un suposat oblit col·lectiu amb una facilitat que ningú s’ha qüestionat. I és aquí, precisament, on recau la problemàtica.

La informació que, com un torrent, ens envaeix dia a dia i no és verificada pel filtre del coneixement i la documentació porta, irremeiablement, a la construcció d’una realitat buida i/o ficcional que es vertebra a través d’uns codis que atorguen veracitat a la mentida i que tots, en major o menor mesura, acabem lloant, tolerant i integrant en el nostre marc social i cultural. Els col·leccionistes i les galeries, dominats per ímpetus heteronòmics, accepten passivament la falsedat i es sumen a les formes d’especulació que, en darrera instància, tan sols busquen l’èxit.

En realitat, les fotografies presents en el llibre A chupar del bote són del mateix Joan Fontcuberta que, durant els anys de la seva joventut, entre 1975 i 1976, es va dedicar a fer en les seves visites a El Molino. No tenen res a veure amb la seva producció posterior, presenten un altre estil i, fins ara, no havien sortit mai a la llum. Tot plegat una falca per a poder portar a terme aquest fake i evidenciar que, depèn com, la cultura també pot ser un mite.

Joan Fontcuberta juga, persistentment, amb el risc i amb els límits de la credulitat. L’any 1997 posava el seu rostre a l’astronauta Ivan Istochnikov desaparegut en la missió Sputnik i, aquesta vegada, vint anys després, sembla tancar el cercle però a la inversa, amb la invenció d’un fotògraf que, encarnat en un fantasma, és ell mateix. Ha passat el temps i la informació és tant o més susceptible que mai d’ésser manipulada i contaminada. Per això, ara s’imposa una màxima senzilla però difícil, pensar una mica abans de fer res i, sobretot, vacil·lar davant de la cultura donada, perquè saber dubtar és una cosa dificilíssima, mentre que creure és, sempre, la drecera més fàcil.