Xavier Serrahima: “Avui dia l’editor és una rara avis”

16.10.2015

Xavier Serrahima debuta en la narrativa amb Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre, una novel·la entre autobiogràfica i paròdica sobre les dificultats d’un escriptor per publicar en el món editorial d’avui. Aquest dissabte 17 d’octubre es presenta a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs (19.30h).

Xavier Serrahima | Foto de Clàudia Serrahima

Xavier Serrahima | Foto de Clàudia Serrahima

 

Bernat Puigtobella: El títol de la teva opera prima desprèn un cert halo poètic, però la novel·la en canvi ens parla del món editorial amb un to molt sarcàstic.

Xavier Serrahima: Entenc que el seu to sarcàstic —o, potser, més aviat càustic o cínic—, no és en absolut incompatible amb una visió poètica, en un sentit més ampli del terme, de la vida i l’escriptura; potser són dues cares de la mateixa moneda: l’un i l’altra es complementen.

B.P: Però el sarcasme és un filtre molt fort aquí…

X.S: La literatura ens ha d’ajudar a veure el món d’una altra manera, amb uns altres ulls —els de l’autor, però també els del lector— i l’humor és una de les eines més dúctils per afrontar temes agres, políticament incorrectes.

B.P: El protagonista de la teva novel·la, Francesc Torressana, és un escriptor incomprès pels editors que no acaba de trobar el seu encaix en el món editorial. Una mica com tu, que tens obres inèdites al calaix i finalment has publicat una novel·la que és una paròdia d’aquesta incomprensió. Fins a quin punt has fet un exercici d’autoficció?

X.S: Per més que hi pugui haver una mica de mi —molt menys que no pot semblar a primera vista— m’he allunyat tant com he pogut de l’autoficció: he deixat de banda la meva vida, que de fet pot interessar ben poc al lector, per crear-ne una altra; per fer allò que només la literatura pot fer: convertir la ficció en realitat; en una realitat amb la major veracitat i autenticitat possible.

B.P: Així no fas autoficció?

X.S: En comptes d’autoficció, podríem dir que he fet, si se’m permet el neologisme, és antificció: per dotar-lo de versemblança, de vida i ànima, en Torressana l’he creat tan dissemblant de mi com he estat capaç; si és el meu doble ho és asimètric, invertit, com una mena de negatiu fotogràfic. Un negatiu fotogràfic al qual només l’escriptura, per tant , la creació, la ficció, podia extreure el volum i els colors més adients.

B.P: Així si és un negatiu fotogràfic, una mica autobiogràfic sí que ho és.

X.S: Si el lector creu veure-m’hi, bon senyal: significa que he reeixit a donar vida i realitat a la ficció.

B.P: Hi ha un moment a la novel·la que dius: “L’autor i la persona són una entitat indissoluble, perquè escriure, escriure de veritat, és deixar esquinços de tu mateix en cada frase”.  

X.S: Hi combrego del tot, amb aquesta idea…, sempre i quan la interpretem des d’un punt de vista flaubertià: quan l’autor francès afirmà «Madame Bovary, c’est moi» no volia pas dir —fóra absurd pensar-ho, oi?— ni que fos ell mateix ni que parlés de la seva vida. Volia donar a entendre que s’hi havia implicat tant, s’havia situat tant en la psicologia del personatge, que havia acabat vivint i sentint com ella; i en aquest esforç d’identificació, exigent, esgotador, hi havia deixat esquinços de la seva ànima, de la seva personalitat.

Xavier Serrahima | Foto Clàudia Serrahima

Xavier Serrahima | Foto Clàudia Serrahima

B.P: Aleshores una ficció absoluta no seria literatura?

X.S: Segons el meu parer, si no t’hi impliques fins a aquest punt, si no vius (i fas viure) en tu el que crees, potser escrius una novel·la, però no fas literatura. És per això que escriure et buida, et deixa petja, et canvia. Com, per anar bé, ho —o hauria— de fer la lectura. Perquè l’autor és qui inicia el camí, però correspon al lector d’enllestir-lo, de culminar-lo.

B.P: Es podria dir que Al pic de l’hivern… és una gran digressió. És una novel·la que està escrita en cercles concèntrics, de manera que encara que perdis el punt fàcilment recuperes el fil de la narració. Passa una mica com amb les obres de Thomas Bernhard, on la repetició és un element retòric important.

X.S: Bernhard i Proust —juntament amb, Dostoievski, Simenon, Pla i Pedrolo, tant diferents com complementaris— són dos dels meus autors de capçalera. I ho són, potser, precisament per haver convertit l’inconscient en matèria literària, per transformar el pensament en literatura. I el pensament, més que no pas repetitiu, malgrat el seu desordre, és circular o concèntric: per més voltes que doni acaba sempre tornant al seu punt de partença. I per donar la sensació de realitat —d’intensitat de la il·lusió, que en deia Henry James— calia que el diàleg intern del protagonista fos, també, circular o concèntric. Si això, a més, li confereix major força retòrica a la novel·la, millor que millor.

B.P: Al pic de l’hivern… és també un tour de force pel que fa a la sintaxi. Hi ha una voluntat de reproduir el pensament del personatge, que és un fil tènue, amb una respiració molt determinada, amb èmfasis marcats amb una cursiva molt deliberada i pauses molt curtes per respirar entre frase i frase.

X.S: El tour de force, com l’escriptura concèntrica, era, igualment, una necessitat inherent de l’obra: per fer-la versemblant calia que l’escriptura —i, per tant, el ritme, l’ordre, la successió d’idees— fos tan similar com fos possible al pensament. I el pensament no se sotmet ni es deixa sotmetre a normes ni a codis de cap mena: flueix, lliure, alliberat, component-se i recomponent-se al seu albir. I calia, amb l’ajuda d’un ús molt peculiar (i heterodox) de les cursives i de la puntuació, reproduir aquest desordre —aquest desordre ordenat, de fet. I fer-ho de manera que per al lector, la lectura fluís com flueixen els seus pensaments: anàrquics i intel·ligibles alhora.

B.P: Francesc Torresana, protagonista de la novel·la, fa una crítica molt clara dels tòpics del llenguatge. Fins a quin punt qüestiona el llenguatge mateix?

X.S: La literatura és, en darrer extrem, llenguatge i de vegades semblem oblidar que el llenguatge no és una finalitat per ella mateixa, sinó un mitjà. O, més que un mitjà, un ésser viu, que ha d’anar evolucionant, madurant, adaptant-se als temps si no vol acabar convertint-se en una (ben poc profitosa) peça de museu.

B.P: La crítica que fas del món editorial és demolidora. Què creus que està fallant en l’ecosistema editorial? Per què sovint costa tant de detectar una obra literària i en canvi se’n publiquen tantes de supèrflues?

X.S: Crec que el problema és que l’editor —l’editor editor, el vell editor l’escola anglesa, aquell que té vocació d’ésser-ne, que entén la literatura (i la cultura: l’element que ens diferencia de les bèsties) com el patrimoni essencial de la humanitat— és, cada dia més, una rara avis. I, en la majoria dels casos, ha estat substituït per un simple gestor comercial, que ven llibres com podria vendre neveres o televisors, que immola la cultura al deu diner. I, és clar, si el que compten són els beneficis —vendre i no pas sembrar cultura—, qui apostarà per un autor que promet molt però no omplirà (gaire) els calaixos de l’editorial.

B.P: Creus realment que els editors fallen per això, perquè no sembren cultura?

X.S: El que falla —o, més aviat, el que escasseja: per fortuna, hi ha honrosíssimes excepcions— és coratge editorial. I, sobretot, manant com manen els beneficis econòmics, el que falla o falta són les estratègies d’inversió a llarg termini: «Dels primers llibres d’aquest autor nou no en trauré gaire, però amb el temps, me’n rescabalaré!»

B.P: I si l’editor s’arruïna abans de poder-se’n rescabalar?

X.S: Però, és clar, per a que aquestes apostes siguin factibles també cal que els autors entonem el nostre mea culpa; que hi posem el nostre gra d’arena: si pretenen fer servir les editorials independents només com a mitjà, si en fugirem cames ajudeu-me tan aviat com una editorial de les grosses en tempti amb el velló d’or de les grans ventes (o els grans premis), malament rai!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Encara no he llegit el llibre, espero que m’gradi com tots els que ha escrit.
    Respecte a l’entrevista la trobo molt correcte per amdues bandes.
    Quan el llegeixi no se si podré ser gaire objectiva ja que en Xabier és el meu Nebot, espero entendre’l ja que a vegades la seva literatura és una mica elevada per una lectora com jo.
    Desitjo de tot cor que superi els entrebancs editorials ja que fa molt de temps que escriu i tot i havent rebut premis, potser el millor premi és que algún editor cregui en ell.

      • Hola Assumpció,

        Els comentaris a Núvol es van aprovant manualment a mesura que els aneu escrivint. Hi ha un filtre, per dissuadir els que hi deixen insults o atacs personals sense solta.
        Per tant, no es publiquen automàticament. I no hi estem tot el dia al damunt tampoc. Els anem revisant cada mitja hora.

        Salut

        bernat puigtobella
        editor