Xavier Prat, pintar la nit barcelonina dels 80

30.06.2017

Anirem enrere i entrarem en una de les sales de ball de la nit barcelonina dels anys vuitanta. Ens imaginarem, en un racó, una persona prima, nerviosa i fumadora, envoltada de gent sense rostre. Aquesta persona serà un home i s’anomenarà Xavier Prat, però per deixar-nos-el d’imaginar, explicarem que va existir, que era pintor, que enguany fa 10 anys que va morir i que podeu veure la seva obra exposada al Museu Can Framis fins al 23 de juliol del 2017.

El ball, un dels quadres de Xavier Prat que exposa la Fundació Vila Casas

Així doncs, Xavier Prat era un personatge de la Barcelona dels vuitanta; un artista que considerava que la vida era surrealista, i la ciutat, un espai misteriós on podien passar coses curioses a cada minut. Així ho explica Sergio Vila-Sanjuán, comissari de la mostra “Xavier Prat: Y en otra ciudad amanece”.

Prat neix el 1957 a Lima, Perú, fins que nou anys després el seu pare mor i la família torna a Catalunya. Barcelona és la ciutat on viu tota la vida, una vida que s’estronca als 50 anys. El 2007, Prat mor a conseqüència d’una caiguda que li produeix una fractura cranial. Deixa al seu darrere escrits literaris, obra pictòrica i un bon grapat d’anècdotes que recorden els seus amics.

El mateix Sergio Vila-Sanjuán va ser un company de joventut de Xavier Prat. Van coincidir als anys setanta a la Universitat Autònoma de Barcelona, on els dos estudiaven. “Era la persona de més talent que vaig conèixer”, diu Vila-Sanjuán, que el descriu com un home brillant, divertit i bohemi. Prat acostumava a portar un ponxo, parlava català o castellà i intervenia a classe amb comentaris originals que “els professors de l’època, gent saberuda i molt polititzada, observaven amb desconcert”, explica el comissari.

Ara, al museu Can Framis hi trobem les seves pintures, gran part de les quals es divideixen en dos blocs: per una banda quadres sobre el mar, i per altra banda, quadres sobre la vida nocturna de les sales de ball barcelonines. “El Xavier emergeix als anys setanta i qualla als vuitanta”, explica Vila-Sanjuán, que recorda que en aquella època els artistes no creien en la professionalització de l’art i per tant no pretenien guanyar-se la vida amb el que pintaven.

Xavier Prat era director artístic en el sector cinematogràfic, i mentrestant pintava i escrivia poemes al seu aire fins que el 1992 va tenir una crisi i va deixar de pintar. “Era molt bohemi i sempre va exposar malament, en bars i llocs alternatius”, destaca Vila-Sanjuán. La seva mostra més important va ser a l’institut d’Estudis Ilerdencs de Lleida l’any 1982, comissariada per Josep Miquel Garcia.

Però si Prat no va exposar més o millor va ser també degut a la seva poca traça a l’hora de vendre’s. Per exemple, un cop Vila-Sanjuán i el pintor van anar a veure Salvador Dalí, i Prat no va porta-li cap obra seva: “Una altra persona més estratega ho hauria fet, però ell simplement el volia conèixer”.

Per Xavier Prat, la ciutat és un espai misteriós on pot passar de tot

L’obra en qüestió s’inclou dins del moviment de la Nova Figuració dels anys 80, “una generació de la qual han desaparegut molts artistes”, lamenta Glòria Bosch, directora d’art de la Fundació Vila Casas. Per al comissari de la mostra, Prat va passar de la contracultura a la modernitat: era un artista postmodern.

Una postmodernitat que a Barcelona coincidia amb l’ambient preolímpic, i que va fer que l’artista connectés amb els pintors de la movida madrileña. “Mentre la movida era una cosa punk, l’ambient de Barcelona era més estètic i més enfocat al món del disseny”, reflexiona Vila-Sanjuán. De fet, aquest defineix l’artista com un “postmodern elegant”.

Aquells vuitanta estaven plens de gent que sortia molt de nit. Les expectatives olímpiques es palpaven en l’ambient, i hi havien bars on s’hi movia el món artístic. Xavier Prat els visitava, i paral·lelament creava en les seves pintures “una mena de sala de ball ideal”, segons el comissari. En aquests quadres, la gran vitalitat que desprenen el ball i la nit contrasten amb la inquietud d’unes cares sense rostre, que recorden el pas del temps i afegeixen un cert surrealisme a les peces.

“A partir de la sèrie del ball, troba un món propi i segueix aquesta línia fins al final”, explica Sergio Vila-Sanjuán. En les pintures, Prat hi sintetitzava la història de l’art que havia estudiat a la facultat. Les seves majors influències eren Botticelli, Rubens, i artistes avantguardistes com Duchamp. Els quadres tenen molta càrrega eròtica i molt de simbolisme, també les que tracten sobre el mar.

Durant la seva vida, Xavier Prat va vendre algunes obres que són il·localitzables i que l’exposició convida a ubicar i catalogar. El que queda pendent ara és descobrir el món literari de l’artista i el diàleg entre la seva obra escrita i pictòrica. De moment, la nit barcelonina dels vuitanta ja queda lluny i els quadres d’aquell home prim, nerviós i fumador que passejava per les sales de ball es comencen a reivindicar a la Fundació Vila Casas.