Xavier Prat en la Barcelona contracultural

24.06.2017

El Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas exposa des del 26 de juny fins el 23 de juliol la mostra Xavier Prat (1957-2007). Y en otra ciudad también amanece. Prat va ser un artista català nascut al Perú amb una fructífera trajectòria artística fins ara molt poc coneguda, i ara el comissari Sergio Vila-Sanjuán en reuneix 50 obres a Barcelona. L’historiador de l’art Josep Miquel García ens parla del paper de l’artista en la Barcelona contracultural:

Autoretrat de Xavier Prat, 1981

De l’art de l’època de la Transició espanyola s’ha donat una imatge excessivament sintètica, com si només hi comptessin les acaballes de l’era conceptual, la Pintura-Pintura i l’esclat de les figuracions, ja a la dècada dels anys vuitanta. Com passa a tots els períodes, hi ha una riquesa de matisos, noms propis i fets col·lectius que s’escapen de la simplificació establerta pels historiadors. Molt especialment encara si parlem de Barcelona on va prodigar-se en molts formats una Contracultura de la qual Xavier Prat era una manifestació clara.

És veritat que una mirada nova sobre aquest context ha revisat trajectòries fins ara menystingudes pels cànons, com ha estat el cas d’ Ocaña, però cal situar-se en unes individualitats que no cercaven  substituir ningú, sinó desenvolupar la seva obra en plenitud.

Tot just arribat a Barcelona,  Xavier Prat va estudiar entre 1971 i 1974 a l’ Institut del barri de Sants de Barcelona, on destacava de la resta dels seus companys de promoció. Venia del Perú i es notava, fins i tot, en el seu aspecte, que anava molt més avançat que la resta. La Pintura i la Literatura eren les disciplines que més l’ interessaven. La primera era òbvia. Dibuixava constantment als fulls i les llibretes de classe. Feia el mateix amb els llibres, que anotava directament amb lletra convincent. La manera de tenir a les mans i a les butxaques aquests llibres i apunts, denotaven una mitificació de l’objecte llibre o quadern. Passar els fulls era tot un ritual teatral on els seus textos prenien una dimensió escenogràfica. Dibuixava per tot arreu, als marges, principalment. Majoritàriament feia finestres obertes, amb horitzons nocturns, amb llunes, des d’estances on sempre hi havia taules i cadires, i una figura femenina nua o mig despullada. Li agradava ressaltar sempre les dues cares de les potes i dels fulls de les finestres, i si tenia tinta vermella o negra hi feia una pinzellada que entonava l’escena.

Talment com dibuixava, amb predilecció per la línia, escrivia versos amb la mateixa passió. Quan els llegia en veu alta, seguia sempre el mateix ritual de dotar al paper escrit d’una aura que creixia amb la seva dicció, teatralitzada.

Molts dels seus dibuixos il·lustraven l’esperit del “Romancero gitano” de Federico Garcia Lorca. La seva poesia estava amarada de Lorca. Va aprendre a reproduir la signatura de Federico  amb els ulls tancats. Parlava d’ ell amb entusiasme. També ho feia de Pablo Neruda, però sempre acabava amb Lorca.

Explicava amb coneixement de causa la Revolució mexicana i la cubana. A casa seva tenia gravacions musicals d’ aquests moments i cantava les seves melodies amb destresa. La literatura sudamericana la coneixia amb detall, amb preferència per  obres com “La ciudad y los perros” de Mario Vargas Llosa. A més, entre els seus autors de capçalera comptava amb Julio Cortazar i la seva obra “Rayuela”.

“El baile”, Xavier Prat

Casa seva era també diferent de la dels altres companys. A la seva habitació tenia el seu estudi, ple de teles que comprava a can Piera, pintures, cavallet i olor de trementina. Pintava a l’oli i les quadres seguien la mateixa iconografia dels dibuixos. Ho feia aplicant el pinzell com si fos una aquarel·la, sense textures. Per aquest motiu les seves obres no tenen gruix de pigment. Tenia una persona que li encarregava olis per vendre comercialment i ell complia puntualment amb les comandes. Segurament pengen de parets anònimes quadres d’ aquesta època que no tenen ni la seva signatura.

El seu lliurament a la pintura va prendre una major volada en deixar el pis familiar i establir-se amb el seu germà en un pis prop de la Plaça Espanya. L’espai era molt més gran, tot i que continuava tenint el seu taller al seu dormitori.  Col·labora en la creació de revistes poètiques d’ efímera continuïtat, com “Muerte de Narciso” i “Catársis”. Estudia Història de l’ Art a la Universitat Autònoma i assisteix a les classes pràctiques a l’ Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, principalment a la Càtedra de Restauració. En la seva època universitària, participa en la realització de diverses pintures murals amb les quals s’intentava decorar les grises i monòtones estructures dels edificis de Bellaterra.

Poc a poc començava a enviar dibuixos a mostres col·lectives, com la que organitzava anualment el Palau de la Virreina als seus baixos, on figura el seu nom a la de l’ any 1974, on va obtenir el II Premi de dibuix al XVIé certamen juvenil d’ Art de Barcelona i al Taller Picasso.

A inicis de 1976, coneix Joan Barbarà, i s’ inicia en les tècniques de l’estampació. Aquest aprenentatge li permet treballar amb Albert Ferrer i Pere Puiggrós al Taller/74, col·laborant fins al 1979 en l’edició d’obres de Subirachs, Ràfols Casamada, Hernández Pijuan i Jorge Castillo.

Entre 1976 i 1978 és membre del Taller Literari de Sitges, dirigit per l’escriptor José Donoso.

La seva primera exposició individual va tenir lloc a la Sala Argot del carrer Hospital, l’ any 1979. Albert, el seu propietari, era company de curs del seu germà a l’ Institut, i va triar dibuixos i aquarel·les de Xavier Part per inaugurar el seu local. Molts dels fets artístics d’aquest període no passaven a les galeries d’ art del carrer Consell de Cent, sinó a locals com aquesta Sala Argot. Ocaña va exposar a la Sala Mec-Mec, propera al carrer Montcada, o Topor a la galeria Roc Guinart. S’ obrien nous espais com la llibreria Makoki, la Galeria del Born, o la Galeria Gay and Company, que cobrien les expectatives d’ un nou públic. La Sala Argot era un espai alternatiu en el dinàmic carrer Hospital. L’exposició permetia només mostrar dibuixos d’escenes amb figures femenines i algunes aquarel·les.

L’ any 1980 entra en contacte amb la Galleria de La Rocca de Torí, que ven les seves primeres obres a l’estranger, i comença a incloure’l a mostres col·lectives.

El dibuixant de comics Gilbert Shelton, entre JM Garcia i Xavier Prat. Foto : Ouka lele. Anys 80

L’ any 1981 vaig proposar-li d’exposar a Lleida, a la Sala Gòtica de l’ Institut d’ Estudis Ilerdencs. Les parets eren, i són encara, de pedra, i els dibuixos – tot i que també hi eren – no destacaven tan bé com les pintures. S’hi edità un quadríptic que reproduïa cinc teles. L’ Autoretrat a la coberta, i a l’interior “Les limitacions del seny”, “Natura morta amb pa i fruita”, “El jardí de les delícies”, i “La Paloma”. Aquesta darrera tela es referia a la sala de ball barcelonina, que es trobava en plena recuperació. Aquests locals nocturns oferien  un nou tema a la seva obra, que no es deslligava de les natures mortes amb figures. És un motiu recurrent d’ aquest moment, on sempre apareix l’estructura arquitectònica de l’espai i la silueta dels personatges, asseguts o drets, molt més simplificats en les formes. El seu tractament pictòric era molt diferent d’ aquella predilecció per les línies.

D’ aquesta època és el retrat que em va fer. No vaig posar. Va demanar-me una fotografia i va fer servir una que em va fer l’ Ouka Lele. En aquell temps El Hortelano i Ouka Lele vivien prop de la Plaça Espanya. Ells s’ hi estaven a l’ altra banda, en una torre de la falda de la muntanya de Montjuïc. Jo els anava a visitar sovint i, o bé d’ anada o de tornada, passava per casa de Xavier Prat. Els seus treballs no eren tan distants. De vegades s’ hi afegia el pintor Ceesepe a aquest anar i venir. Just en aquests dies vaig escriure un conte que anava brodat per a tots ells. Parlava d’ un artista solitari, jove, tancat sempre al seu estudi barceloní, dedicat amb cos i ànima, sense èxit, fins que un dia va arribar un important galerista de Nova York, i amb ell una nova era per la seva vida i obra. Vaig escriure aquest text pensant just en Xavier Prat, i tot d’ una el conte es va fer realitat, però no pas com jo pensava.