Xavier Bertran surt de l’armari i es declara espiritual

Ara Bertran ha posat tots aquests talents al servei d'una recerca espiritual sui generis que s'ha concretat en un espai televisiu a BTV (Si tu vas al cel...) i una indagació moral, encara inèdita, titulada 'Pluja daurada' que avui us presentem a Núvol en absoluta primícia.

Xavier Bertran, més conegut pel gran públic com Lo Cartanyà, ha fet un tomb en la seva trajectòria. Actor, guionista, dramaturg, cantant, articulista… Bertran té un do especial per la paròdia i un enginy únic per jugar amb l’argot. Ara Bertran ha posat tots aquests talents al servei d’una recerca espiritual sui generis que s’ha concretat en un espai televisiu a BTV (Si tu vas al cel…) i un llibre, Pluja daurada (Viena Edicions) que és també una indagació espiritual. A continuació podeu llegir el pòrtic de Pluja daurada, en què Xavier Bertran es pregunta què significa avui dia ‘ser espiritual’.

L’expressió “pluja daurada” fa referència a una pràctica sexual que consisteix en orinar amb alegria a sobre del teu amant, ja sigui aquest fix, de torn i /o de pago. D’entrada, no sembla el títol més indicat per a un llibre de reflexions espirituals. Però per aclarir aquest tema, comencem ja a reflexionar amb aquella urgència tan sols comparable a la que pateix la bufeta abans de buidar, sempre amb alegria, el seu contingut.

Què significa “reflexionar”? Què significa “espiritual”? Anem per parts. Per a la gran majoria de la gent, reflexionar és donar voltes al cervell amb l’objectiu d’entendre alguna cosa. Però hi pot haver un problema, amb això. Si una persona ja està totalment passada de voltes, aquestes voltes de més al cervell només li produiran més confusió i, probablement, més dolor. I com sap una persona si forma part d’aquest grup que aquí anomenem el dels “passats de volta”? Si un es lleva cansat, de mal humor, vomita abans d’anar a la feina com a conseqüència del fàstic que li fa la feina que fa, discuteix amb la parella perquè la torrada està massa torrada, condueix cagondeuejant al volant fins arribar a l’oficina, consumeix les vuit hores de feina pensant en l’hora de tornar a casa i arriba a casa cansat, de mal humor i amb ganes de vomitar abans de ficar-se al llit, és que està totalment passat de voltes.

Existeixen altres variants d’aquesta malaltia que aquí anomenem “passament de voltes”; però totes tenen el mateix denominador comú: la irritabilitat i el mal humor crònics. També podríem dir que aquesta persona a la que estem definint com a passada de voltes, té els chakras mal alineats; però la paraula chakra produiria la fugida en tromba d’un bon nombre de lectors, farts de terminologia “espiritual” rebregada per delinqüents de l’ànima que s’han dedicat sense cap mena de pietat a vendre fum en pots de merda.

Però ja arribarem a aquest tema, continuem ara amb la resposta a la segona pregunta. Què significa “espiritual”? Aquí comença això que podríem definir d’una manera tan poc espiritual com la picha un lío. Per a la gran majoria de la gent, “espiritual” és un terme vinculat a la religió. Les set-centes vuitanta dos mil diferents religions que diuen estar en possessió elles de la Veritat en detriment de les altres set-centes vuitanta una mil que menteixen com a cabrones, coincideixen a dir que “espiritual” és allò que fa referéncia a l’esperit. I l’esperit, fent un esforç de definició ecumènica, podríem dir que és la nostra essència, el que som en realitat. Això ja es fot d’hòsties (el cos de Crist, que no pas el seu esperit) amb la comunitat científica, un gremi de senyors que es dediquen a observar la realitat amb els ulls de la cara, que és una part del cos i no pas de l’esperit; perquè per a ells l’esperit no existeix, és un concepte creat per la religió i que respon a les pors atàviques de l’home. Aquestes pors es poden resumir en una única i solitària por, la gran por, el Coco, l’home del sac que dóna pel sac a l’home des que l’home és home: la por a la mort.

D’entrada, doncs, tenim un problema, i és que a l’esperit no se’l veu ni se’l toca. En canvi la cara, l’esquena i els ous sí, com molt bé ha sabut comprovar la comunitat científica amb la seva metodologia empírica. Inclús es veuen el fetge, la melsa i l’hemorroides interna, si prèviament obres en canal l’individu que els conté. En canvi l’esperit, per molts canals que obris, no s’acaba de manifestar com a entitat material. L’aire tampoc, però quan bufa amb ganes notes aquella hòstia (el cos de Crist) a la cara i dius, cony, aquí està l’aire convertit en vent. En canvi l’esperit, per fort que ens la bufi, la cara, no l’acabes de notar per cap banda.

Tot això complica la germanor entre les dues comunitats, la científica i la religiosa. Que la part religiosa s’entesti en el conte de la Verge sense tenir en compte el món de la metàfora, no ajuda. Que la part científica s’entesti en no reconèixer l’existència d’una cacatúa fins que no la té embotida en un tub d’assaig, tampoc.

Però no perdem el fil en divagacions i tornem a centrar-nos en la pregunta, el significat de la paraula “esperit”. Hi ha un bon grapat de gent, ni religiosa ni científica, que creu en “alguna cosa”, poc definida i poc definible, que hi ha “porahi”, lloc poc definit i poc definible també. És gent que vol creure, o que inclús creu, en el que és intangible, però que no se sent satisfeta ni amb l’explicació religiosa del món ni tampoc amb la científica. És gent que, intuitivament, sap que hi ha alguna cosa que encara no hem estat capaços d’entendre.

Alguns han trobat el seu terreny en les noves teràpies alternatives, en el món de l’espiritualitat anomenada New Age. Però continua existint un bon nombre de gent que no queda convençuda i que, tanmateix, intueix una gran Veritat oculta rere aquest complicadíssim pollastre que hem muntat al llarg de la història de la humanitat. A tota aquesta gent els pot interessar aquest llibre. Tot i que no vull ser excloent. Al contrari, convido a tot Cristo a llegir-lo. I a tot Buda. I a tota molècula amb potes que no cregui ni en Cristo ni en Buda.

Creguis el que creguis i pertanyis al gremi o comunitat que pertanyis, estic convençut que pots acabar trobant en el teu interior una cosa que tampoc es veu, com l’esperit. Però que quan existeix es nota, com el vent que te la fot a la cara. Es nota perquè t’alegra la vida, rius, t’empeny a donar-te als altres sense esperar res concret a canvi. És una cosa que pot acabar unint-nos a tots, n’estic convençut. No és la pluja daurada, tot i que aquest títol ja dóna pistes sobre aquesta cosa, aquest algú, aquest personatge tan acollonant al que m’estic referint. Parlo de Sa Majestat, del Rei, del valor més alt del qual pot disposar tot ésser humà sense necessitat de creure en res ni d’haver d’analitzar-lo per donar-li una realitat científica. Estic parlant del sentit de l’humor. Parlem-ne.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació