Xavier Albertí: “Necessitava legitimar la meva diferència”

19.05.2016

En el número de maig de L’Avenç, Josep M. Muñoz entrevista Xavier Albertí, que des del 2012 és el director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, però que de fet és músic i compositor de formació. Albertí ha aconseguit omplir la Sala Gran cada dia amb El professor Bernhardi, una obra on pràcticament no hi ha acció i en què el protagonista és el discurs.

L’entrevista del mes de maig, dedicada al director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí (Lloret de Mar, 1962), endreça la seva trajectòria i toca les tasques més importants que ha dut a terme.

El director del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí. Foto: JMM/L'Avenç

El director del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí. Foto: JMM/L’Avenç

Albertí, abans de dedicar-se al teatre, es va dedicar a la música. És músic, compositor i director d’escena, a més de gestor cultural. Va buscar consol en la música des de ben petit, i això el va portar a estudiar amb grans noms com Luis de Pablo, Cristobal Halffter, Tomás Marco, Helmuth Lachenmann, Carmelo Bernaola, Armando Gentilucci o Karl-Heinz Stockhausen. Té composicions estrenades a diversos Festivals de Música Contemporània. Ara bé: després de la música va venir el teatre. Tant és així que l’any 1991 es va graduar en Direcció Escènica per l’Institut del Teatre amb premi extraordinari. Ha signat prop de noranta espectacles, molts en col·laboració amb la dramaturga Lluïsa Cunillé. Va ser director del Grec i va dirigir l’àrea de creació de l’Institut Ramon Llull durant dos anys. Va ser director de serveis culturals de l’Institut del Teatre de Barcelona, on també ha estat docent i coordinador pedagògic del Conservatori Superior de Dansa. Ha estat professor de l’Obrador de la Sala Beckett i de les universitats de Girona i Lleida. Ha dirigit recitals de poesia catalana i ha dirigit, muntat i adaptat nombroses obres teatrals. Responsable de la programació del TNC des de la temporada 2013-2014, ha dut a terme una recuperació del patrimoni teatral català des de mitjan segle XIX. I aquesta temporada acaba d’obtenir un gran èxit a la Sala Gran amb una obra que era molt arriscada, en què predominava el text: El professor Bernhardi, d’Arthur Schnitzler.

A través de l’entrevista d’aquest mes, el lector pot conèixer el procés de confecció de les obres de teatre i la problemàtica de l’escena catalana, l’alegria de l’èxit; quina va ser la infantesa d’Albertí al seu Lloret natal, les circumstàncies familiars en què hi va viure, la presència irrenunciable de la música, vinculada a la seva homosexualitat: una via d’escapament per explotar la diferència. L’entrevista s’enceta amb aquests orígens. Albertí va néixer a Lloret de Mar l’any 1962 en el si del que ell mateix qualifica com una família “curiosa”. Lloret no era la població turística que és ara. Per legitimar la seva diferència es va endinsar en el món de la música. Llavors va arribar el moment de fer la mili, i això li va fer veure que hi havia moltes coses a part de les 88 tecles del piano. Explica que quan va fer el servei militar a Ceuta va muntar un Ubú rei amb un fort component antimilitarista, i en comptes d’afusellar-lo li van donar set dies de permís. Va a Stockhausen i a Siena, coneix Luciano Berio… Després, l’any 1986, torna a Barcelona. És quan s’orienta definitivament cap al teatre. Es presenta a l’Institut, on hi havia deu places i dos-cents cinquanta preinscrits. Acaba traient el número u d’aquella promoció. Va encaminar el seu registre personal en circuits alternatius, va dirigir el Festival Grec. Aquesta temporada ha apostat per muntar El professor Bernhardi, d’Arthur Schnitzler, i ha omplert la Sala Gran del TNC cada dia. Segons Albertí, que manlleva la frase de Pasolini, o bé la subscriu, només pots escriure per a un espectador que sigui igual que tu mateix. I això és el que l’ha ajudat, potser, a dibuixar una trajectòria llarga, consolidada, plena d’èxits. S’estrena com a director l’any 1990 i quatre anys després ja dirigeix un text de la dramaturga actual més important: Lluïsa Cunillé. Abans de sumar-se a l’equip del TNC, sempre s’havia mostrat més aviat crític amb la línia que seguia el teatre. Ell, però, la va canviar. I està content d’haver fet entendre que si un espectacle arriba al TNC és perquè hi ha hagut una dinàmica de reconnexió entre el Teatre i la universitat, i també amb altres equipaments culturals.

Entre les línies de l’entrevista trobareu tots els detalls del que hem dit, i encara molts més. Si la voleu llegir, podeu accedir-hi clicant aquí.