Woody Allen, fés un Guardiola

18.10.2012

Aquest article, com tantes altres coses innecessàries últimament a la vida, neix d’un tweet que vaig fer fa uns dies. Allà, amb la condescendència i el totalitarisme típic que sol acompanyar a la majoria d’opinions expressades en 140 caràcters, jo hi deia: “Al principi Ventura Pons volia fer pelis com el Woody Allen. Últimament Woody Allen comença a fer pelis com el Ventura Pons”. Vagi per endavant que jo no sóc crític ni res que s’hi assembli (encara recordo com una de les meves escenes de cinema favorites, ara que parlem de Roma, aquella en la que Nani Moretti li recorda a un crític mentre dorm totes les barbaritats que ha escrit al llarg de la seva vida i no el deixa dormir) i vagi per endavant també que sóc un fan absolut de Woody Allen (fins al punt que, com feia ell amb “Singuin’ in the rain”, m’he de posar de tant en tant una pel·lícula seva per mantenir-me en un nivell general de més o menys bon humor). Dit tot això, doncs, he de dir que si la pel·lícula no em va semblar decepcionant va ser únicament perquè me l’esperava molt pitjor.

 

 

Aquest conformisme decrèpit i derrotista (només comparable a quan De Guindos diu, com si fos una benedicció, que l’economia espanyola no ha empitjorat tant comparada amb els darrers anys) només s’explica perquè Woody Allen pot haver entrat, al meu entendre, en una mena d’espiral rutinària i autodestructiva consistent a haver de fer una pel·lícula cada any. I no m’estranya. Si a mi ja em costa feina fer un tweet cada dia (i molt sovint em repeteixo)! Fa la impressió que executa cada pel·lícula amb la mateixa desídia i energia rutinària amb què un funcionari aborda la seva feina. Qui pel·li passa, any empeny. ¿Us imagineu haver de fer certes coses que feu per plaer amb l’obligació de qui treballa en un ministeri? De vegades em preguntava com deuria ser la vida d’un fotògraf professional de nus, que quan arriba a casa amb la seva parella és incapaç de barrejar la feina amb el lleure i no vol sentir a parlar de sexe, un catador de vins que ha perdut la passió per embevir-se, o un futbolista. Perdó, un futbolista no: he dit gent que treballava, és veritat. Jo no sóc precisament fan de la inspiració i les muses (inseriu aquí la frase famosa de Picasso) però si un dia me’l trobés pel carrer em vindria molt de gust dir-li: “Para home, descansa. Prén-te un any sabàtic, com el Guardiola. Omple’t.” Jo crec que agrairíem tots que deixés de pressionar-se amb aquesta llosa innecessària. I no només perquè fa temps em vaig imposar (amb una abnegació absurda, ja he dit que sóc fan del Woody Allen) la tradició d’anar a veure cada any la seva nova pel·ícula d’estrena al cinema i, amb la pujada de l’Iva, això m’acabi portant a una ruïna comparable a la que anucia el De Guindos. No. És per les pel·lícules mateixes. Entre Victor Erice i Woody Allen o Ventura Pons potser hi ha un terreny intermedi per explorar. Hi ha una cosa pitjor, això sí, que acabar assemblant-se al Ventura Pons (que en té també de bones) i és que s’assembli al Manuel de Oliveira. ¿Us l’imagineu portant aquest ritme fins al 102 anys? ¿Fins on pot empitjorar? Al final no podré veure les pel·lícules, no pas perquè siguin molt dolentes, sinó perquè ja estaré operat de cataractes. ¿Fins on s’enfonsaria la meva economia tenint en compte el nivell a que haurà pujat l’IVA al 2.059? Una cosa sí que se li ha de reconèixer a Woody Allen i que el dignifica, i és que ell, almenys, per promocionar una pel·lícula no ha fet mai un libdup.

Però, malgrat tot, continuo mantenint la meva admiració per Woody Allen. I continuo veient de tant en tant les seves pel·lícules per mantenir-me en un nivell general d’optimisme i de bon humor. I fins que m’ho permeti la pujada de l’IVA continuaré anant al cinema a veure cada pel·lícula nova que estreni. Perquè si he començat amb un tweet també m’agradaria acabar amb un altre que vaig escriure un dia. https://twitter.com/RamonPardina/status/249193416544628736. I és que, ja que parlem de futbol (un tema que domino, crec, més àmpliament que el cinema) per mi Woody Allen és com Pedrito (el del Barça), faci el que faci d’ara en endavant ja no el podré criticar mai més. Això sí, quan vegi les seves pel·lis per mantenir-me de bon humor, ja em permetreu que ho faci amb les antigues.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. L’article és genial, sobretot la frase: Al principi Ventura Pons volia fer pelis com el Woody Allen. Últimament Woody Allen comença a fer pelis com el Ventura Pons”

    Jo el que crec que passa és que ara en Woody s’ho passa bé i l’importa un carall el que diguin els crítics… no té cap necessitat d’impressionar ningú… els que hi sortim perdent som, evidentment, els espectadors, perquè el nivell ha baixat moltíssim…

  2. Absolutament d´acord! Ara, quan en Ramon diu que alguna peli d´en Ventura Pons ha de ser bona, demostra ser molt optimista. O potser confon realitat amb desig. Ara, si les comparacions es fan amb l´Oliveira actual, llavors entrem en una altra dimensió. Pitjor peli que “El extraño caso de Angélica” no la trobareu.

  3. i li volen fer un Museu ¡¡¡. Hi ha altres coses molt més importants i interessants de les que hauríem de tenir Museu i estem sense.