Who is you, Moonlight?

1.03.2017

El jove cineasta Barry Jenkins (Medicine for Melancholy, 2008) ha portat al cinema l’obra teatral In Moonlight Black Boys Look Blue escrita per Tarell Alvin McCraney, qui, com el mateix Jenkins, es va criar en un barri marginal -Liberty City- de Miami. Sense conèixer-se, han acabat descobrint que havien crescut sota unes mateixes circumstàncies.

Fotograma de la pel·lícula “Moonlight”Fotograma de la pel·lícula “Moonlight”

Moonlight passa de la marginalitat als circuits independents i als Oscars, superant La, La, Land, de la mateixa manera que Spotlight ho va fer amb The Revenant, 12 Years a Slave amb Gravity i Argo amb Life of Pi, emportant-se les segones la distinció a Millor Direcció. Aquest any, premi a la Millor Pel·lícula per a un film independent escassament polític que reflecteix, d’una banda, una determinada crisi productiva i narrativa dels grans estudis i, de l’altra, la tendència dels Oscars a premiar aquelles pel·lícules que desprenen, més que desperten, una certa consciència social, tan lligada a la política. En certa manera, es tracta de fer justícia.

A Moonlight es relata l’evolució de Chirion de manera fragmentada, en tres actes: una infantesa, una adolescència i una maduresa interpretades per tres actors diferents que podem connectar a partir d’una mirada que es dilata en el temps i una personalitat corporal que es desplega sense trobar el camí. El creixement de Chirion en un barri marginal de Miami, segellat per l’assetjament escolar -la violència- i la drogodependència de la seva mare, s’esdevindrà entre la recerca d’un refugi, la llar de Juan -a qui s’emmirallarà- i Teresa, i la recerca de la seva pròpia identitat, que podria haver trobat en un final bruscament esperançador, bruscament il·lusori. Al llarg de la pel·lícula, el mar actua com el veritable reflex de Chirion, l’estrany que observa, i el blau que el representa es propaga per la ciutat en les seves diferents tonalitats, en l’abstracte i el tangible. La motxilla que carrega a les espatlles i la samarreta de Kevin, l’amic amb qui viurà la contradicció de la seva existència. L’elegància de les imatges i la tècnica exhibida -ho demostra el pla seqüència inicial-, poèticament embolcallades, fa que ens oblidem del baix pressupost amb què va ser rodat el film i que trobem a faltar un cert compromís narratiu, que ens podria portar a la memòria una sèrie com The Wire i un personatge com el d’Omar. Formats diferents, posades en escena diferents. A Moonlight la història recula en favor dels personatges i les seves emocions, apropant el film, com declara el seu director, al cinema de creadors com Claire Denis o Wong Kar-wai, manifestant la seva admiració. La centralitat que ocupen els personatges, i en especial Chirion, també té a veure amb les experiències personals dels mateixos Jenkins i Tarell, criats en el mateix barri que apareix a la pel·lícula, tots dos marcats per l’addició al crack de les seves mares. Circumstàncies que a Moonlight són narrades a partir de les tenses emocions vitals d’uns personatges i un romanticisme que es deixa entreveure entre la recerca del “jo”.

N’admirem l’honestedat, mentre la lluminositat atenua el relat i les característiques racials que el film porta implícites. Al final, com Kevin davant Chirion, ens preguntem “Who is you, Moonlight?”.

 

Etiquetes: