Werther de màxims al Liceu

17.01.2017

L’òpera Werther dista molt de ser una obra mestra. Jules Massenet no va arribar a les quotes de genialitat de Manon, però el cert és que va saber copsar l’esperit protoromàntic de la novel·la epistolar de Goethe. El que a Manon és manierisme divuitesc (allunyat, això sí, de tota connotació kitsch), a Werther és arravatament tràgic, turmentat i visceral, en la línia del que el personatge protagonista diu a la novel·la: “Les meves passions no han estat mai gaire lluny de la follia, i de res no em penedeixo, perquè, a la meva manera, he après a adonar-me que aquelles persones extraordinàries que produeixen coses importants i inversemblants sempre seran proclamades boges i borratxes” (trad. Manel Pla). Idees com aquesta són difícilment adaptables al llenguatge operístic, però el llibret d’Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann va aconseguir una linialitat a la que Massenet va saber posar una música que s’allunya completament de les formes tancades i que aprofita recursos procedents de l’estètica wagneriana, bàsicament el tractament leitmotívic i l’anul·lació de la solució de continuïtat a l’interior dels actes, fins al punt que el tercer i el quart s’enllacen mitjançant un breu interludi.

El Liceu comença el 2017 amb ‘Werther’

El Liceu no ha estat un teatre massa procliu a l’òpera francesa els darrers 30 anys. De fet, Werther feia 25 anys que no s’hi representava i segurament molts hauran evocat l’esperit d’Alfredo Kraus al llarg d’aquestes funcions, perquè el tenor canari (tota una referència en el rol titular) va ser el protagonista de l’òpera el 1978 i també les dues últimes vegades que va pujar a l’escenari del Liceu (1987 i 1992) i que són les que jo vaig poder veure i gaudir.

Piotr Beczala, triomfador absolut del primer cast, no ha esborrat l’ombra de Kraus, però tampoc l’ha feta enyorar. El seu Werther parteix d’un altre concepte, que és el de la desesperació i l’infortuni des dels primers compassos. I, sense oblidar l’elegància en el fraseig (el cant lligat és admirable en el tenor polonès), Beczala opta més aviat per aquell arravatament romàntic d’innegable pulsió tràgica. I ho fa amb una veu poderosa, que corre, que es projecta, i que està al servei de l’expressió dramàtica i d’una dicció i pronúncia senzillament perfectes. Tot feia preveure un èxit per al seu debut en un rol escenificat al Liceu –recordem Beczala en aquella selecció de Faust a l’inici de la temporada 2011/12- i tot va superar les expectatives, que van culminar en el bis del “Pourquoi me réveiller?” després que algú li llencés un entusiasta “Ets el millor del món!”. No és el millor però, indubtablement, sí que és un dels millors.

La Charlotte del repartiment de l’estrena era Anna Caterina Antonacci, que també debutava en un paper escenificat al Liceu. Gran actriu i molt expressiva, la veu de la mezzo italiana no és el que era: els greus són sords i els aguts engolats. Tan sols el registre central manté la força i la bellesa de fa uns anys i el millor de tot d’Antonacci és l’expressivitat, molt ben servida en la seva gran escena del tercer acte.

La Sophie d’Elena Sancho Pereg uneix un físic molt apropiat per a la germana de Charlotte a una veu de soprano lírico-lleugera pura. Timbre cristal·lí, delicadesa i bona emissió són algunes de les virtuts de la soprano basca. Atenció a aquesta artista, perquè està cridada a fer grans coses.

A aquestes alçades, Joan Martín-Royo ja no ha de demostrar res: és un gran baríton i punt. Certament, la veu no és pas gran, però Albert és un rol que no ha de batre’s amb un gran marasme orquestral. Bon actor, la prestació de Martín-Royo va ser especialment lluïda també per la lectura de Willy Decker.

La veterania és un grau, i el Batlle de Stefano Palatchi va tenir la qualitat pròpia de qui se les sap totes. El mateix podríem dir del Schmidt d’Antoni Comas, si bé el retrat del personatge –així com el del Johann a mans de Marc Canturri– és el menys afortunat del muntatge de Decker. Complidors els dos Brühlmann (Xavier Comorera i Ignasi Gomar) i les dues Kätchen (Guisela Zannerini i Elizabeth Maldonado), procedents del Cor del teatre.

Una pàgina com Werther prescindeix del cor adult, però no del de nens. Els membres del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers van demostrar la seva solvència en els cants nadalencs del primer i quart actes.

Alain Altinoglu debutava al Liceu dirigint des del fossat l’òpera de Massenet. El director francès va optar per una lectura pulcra, transparent i atenta als matisos de la partitura. Va tenir davant seu una orquestra dúctil, que va saber amorosir les sinuositats de les fustes i temperar l’estridència dels metalls. Corda compacta i bon rendiment conjunt van acabar d’arrodonir una bona tasca. Hom podria pensar que després de l’esforç d’Elektra l’orquestra del teatre podia haver perdut pistonada, o potser fins i tot fer un paper desmenjat. Res més lluny de la realitat.

El muntatge que signa Willy Decker (i que al Liceu ha reposat el seu col·laborador Stefan Heinrichs) manté les constants del dramaturg alemany: tractament simbolista dels colors, il·luminació i ombres que subratllen el caràcter psicologista de la proposta i, en el cas d’aquest Werther, una lectura que fa les delícies dels psicoanalistes amb els espais torts i asimètrics. Tan sols el moviment grotesc de Schmidt i Johann desentona en el context d’un muntatge molt satisfactori, espaialment atemporal, però vestit amb figurins d’època amb el detallisme que caracteritza els treballs de Wolfgang Gussmann, que és també l’escenògraf d’aquesta suggerent proposta. No és tan sols el Werther de Massenet, sinó que hi ha una bona aproximació a l’original de Goethe. Un Werther, en definitiva, de màxims.

 

PS: Volia penjar aquest article després d’haver escoltat el segon repartiment, amb Josep Bros. Com que el tenor català ha cancel·lat l’actuació de dimarts 17, tornaré al Liceu dimarts 24. Prometo dir-ne alguna cosa.