Wajdi Mouawad. Felis Silvestris Catus Carthusianorum

Edicions del Periscopi acaba de publicar Ànima, la novel·la de Wajdi Mouawad, més conegut al nostre país com a dramaturg per Incendis, l'obra que Oriol Broggi va dirigir ara fa dues temporades al Teatre Romea. Publiquem aquí el primer capítol de la novel·la, titulat Felis Silvestris Catus Carthusianorum.

El gremi de Llibreters acaba de concedir el seu premi a Ànima (Edicions del Periscopi), la novel·la de Wajdi Mouawad, més conegut al nostre país com a dramaturg per Incendis, l’obra que Oriol Broggi va dirigir ara fa dues temporades al Teatre Romea. Publiquem aquí el primer capítol de la novel·la, titulat Felis Silvestris Catus Carthusianorum, que ha traduït Anna Casassas. 

Felis Silvestris Catus Carthusianorum

Havien jugat tant a morir l’un en braços de l’altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós, per sorprendre’l, aquesta vegada, per fer-lo caure d’esquena, deixar-lo de pedra, fer-li perdre el cap, ensarronar-lo.

Quan deixava a terra la bossa de plàstic, aquell mateix matí amb veu enjogassada ella li havia dit Compra salmó perquè el salmó és molt bo, va entendre que era morta perquè tenia els ulls oberts, la mirada fixa i a les mans, la ferida, el ganivet clavat al sexe.

Aparteu la terra que tinc sobre el cap, va voler xisclar, com el dia pretèrit que uns homes l’havien enterrat ben viu. No he de plorar, es repetia, si ploro, si crido, hi tornaran, em trauran, em mataran i m’enterraran de nou. I aleshores, dret al mig del passadís de l’entrada, sense noció del temps, un cop més no es va moure, no va respirar, per por que no hi tornessin, que ella no es morís una altra vegada, cosa del tot absurda perquè era evident que ja era morta, amb les mans aferrant la fulla, ram de flors sobre el ventre obert. Sens dubte havia intentat desclavar el ganivet mentre agonitzava, no ho sé, però, en aquest cas, es devia morir abans, ja que l’esforç exigia massa sang. Estic segur que ell es va imaginar els últims batecs del seu cor, silur nedant al bell mig del pit, sol i abandonat, arrossegat cap a les profunditats. Estic segur que també es va imaginar la seva sang per última vegada, fuga desenfrenada, a cegues, pel dèdal de les venes fins a brollar com un esclat de riure per la ferida oberta, el seu sexe, on algú havia clavat el ganivet una vegada i una altra i una altra i encara una altra.

Léonie!… Léonie!… No la cridava, ni gemegava, amb prou feines ho sospirava, com un reflex de la vida de cada dia. Li agradava tant dir-li el nom, cada vegada ho feia amb tota la dolçor de què era capaç, Léonie, m’agrada tant dir el teu nom, Léonie, i els llavis amb cada moviment fan néixer libèl·lules, Léonie, ja no hi havia libèl·lules. Davant seu es dreçaven mobles i objectes, insuportables en el seu mutisme, la seva indiferència davant de la desgràcia.

La llum del dia, de to en to, es va retirar del pis, aspirada pel moviment general del món a través dels dos grans finestrals com pel fons d’un embut. Era l’hora que el cel, en la seva límpida bellesa, conservava una lluminositat blavenca similar als vitralls de la catedral per on de vegades m’agrada rondar.

No puc dir quantes hores es va estar sense moure’s, quanta estona va passar abans que anés a agenollar-se al seu costat. Jo el veia en la claror esgrogueïda dels fanals del carrer que esquitxaven, a clapes, part de la sala. Va acostar la seva cara a la seva cara, cada instant ens allunyava d’ella, la Léonie estava pàl·lida com una estrella massa distant, emblavida per les tenebres de la nit. Es va redreçar, va aixecar el cap, va buscar aire i, agafant-se el ventre amb els braços creuats, com qui vol calmar un dolor agut, va fer un gemec, ni crit ni plor, més aviat una vomitada ronca que va crear una vibració tan forta que els vidres del pis es van posar a tremolar en el seu marc de fusta.

El món es manté immòbil mentre els humans estan drets. És una llei innata, la duc inscrita als gens. Per això em vaig esglaiar tant quan el vaig veure de quatre grapes, amb les mans ben obertes al bassal de sang, inclinat endavant per beure’n el color. Quan es va redreçar, es va mirar els palmells i se’ls va posar a la cara.

Jo em vaig menjar el salmó de la bossa i vaig beure l’aigua del vàter. Va passar la nit i després el sol i una altra nit i després núvols i pluja i una altra nit i ocells abans que esbotzessin la porta i que uns homes, que jo no coneixia, vinguessin a buscar-los i se’ls enduguessin tots dos.

Traducció d’Anna Casassas

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació