Vostè és aquí amb Antònia Font

10.10.2012

Joan Gener Barbany va ser un dels fans privilegiats que va poder assistir a l’estrena absoluta del nou disc d’Antònia Font al Mercat de Música Viva de Vic, el passat mes de setembre. Els espectadors que hi van ser no sabien gaire res del disc i van quedar ben sorpresos i enlluernats per la versatilitat de la proposta musical i escènica del grup mallorquí. Reproduïm aquí les anotacions que en va fer Joan Gener Barbany després del concert, sense haver pogut escoltar prèviament el disc.

 

Antònia Font a l'Atlàntida

Anava ràpid perquè no volia fer tard a la pre-estrena del nou disc d’Antònia Font que durà per títol Vostè és aquí. El primer directe d’un treball nou és, sempre, estrany. Però en aquest cas, el repte de fer-ne quatre línies augmentava cançó rere cançó.

Amb una puntualitat que em va posar nerviós i tot, el teló va descobrir una escenografia pensada pel disc -tot apunta a una gira per auditoris i teatres-. Una bicicleta clàssica presidia el centre de l’escenari i una quinzena de bicis més servien per fer un fons efectiu.

Em va sorprendre més la disposició dels mallorquins a l’escenari. Tots sobre plataformes, al centre de l’escenari però al darrera, Pau Debon, a la seva esquerra una mica avançat, Joan Roca i encara més endavant, a tocar de públic, Pere Manel Debon. A l’altra banda, seguint el mateix patró, Joan Miquel Oliver i Jaume Manresa.

Després de 25 minuts d’actuació, Antònia Font ja havia tocat unes 15 cançons. Va ser en aquell moment que els silencis, els comentaris en veu baixa i algun somriure irònic van evidenciar una sensació compartida, un gran consens, l’acceptació d’una sorpresa majúscula davant el que estava proposant un dels millors grup de pop en català de tots els temps.

Cançons o mini-cançons, talls, tuits o pinzellades musicals i diapositives impressionistes sortides d’altres cançons que ja han fet. Fins a 40 cançons en una hora i quart. No vaig poder detectar cap fissura evident i vam constatar la tornada dels Antònia Font menys expressius.

A dos dies del concert, encara és difícil intentar fer-ne un judici (si és que espereu que ho faci) perquè així, de cop, sense esperar-s’ho, quaranta cançons, totes noves, són massa i massa novetat.

Malgrat això, hi van sonar melodies made in Oliver que faran les delícies del gran públic. Nous Partons pour la FranceQuinze quarantaBúnquers de plom a mitjanit, Neutrins i el coitus interruptus amb N’Angelina en podrien ser exemples. També, i és el que més em va agradar a mi, experiments obscurs, sinistres o lluminosos com Poesies MalversadesVostè és aquíSentinella Goril·les vestits. Sumem-hi les parlades Abraçades són pastilles Santa Claus per exemple, i dues perles: Cartes de Ramiro, on Pau Debon va fer emmudir el públic en cantar-la a pèl i sense acompanyament musical i la resposta enèrgicament instrumental, Los devoró la selva. El bis va ser Per jo i tots es ciclistes amb Debon dalt la bicicleta.

Llàstima d’un so que no va deixava entendre la gran majoria de lletres, però sort de la butaca per no caure de cul a terra. Antònia Font deu pensar que ja ho ha fet tot, i que per això, pot fer allò que té i vol fer. I és que servidor hi va intuir un treball polièdric i versàtil pel que fa a registres i textures, holístic i democràtic en el procés (potser per això tots estaven alçats en les plataformes i van intercanviar posicions). I el més sorprenent, tant experimental com de síntesi d’un univers singular que ja forma part del nostre imaginari comú.