Vols Russos: art gironí d’alta volada

10.02.2012

Vols russosTres ingredients: un grup de gent jove de vint-i-pocs, una bona dosi d’inquetud artística i moltes ganes d’encendre la metxa de la creació. Són de Girona, estudien Belles Arts, Filosofia, Fotografia o Comunicació Audiovisual i s’han decidit a emprendre el vol. Han ideat el projecte Vols Russos un fanzine en paper que aplegarà a poetes, fotògrafs, artistes plàstics i farà performances en diferents locals. Ahir van ser a l’Horiginal per presentar el número 1 del fanzine.

Són les nou quan creuem la porta de l’Horiginal, però la moguda encara trigarà una estona a començar. Les cadires estan  escampades aquí i allà, deixant un gran espai buit enmig de la sala. Avui han retirat les taules: hi haurà concerts i projeccions ben aviat. De moment, comença a entrar el personal detingudament, per parelles o en grups de tres persones. Cues, monyos, ulleres de pasta, barba de dos dies, i molts anoraks. Fa fred fins i tot dins del local i la gent no es desempallega dels abrics ni dels fulards. Tots es saluden i conversen. De fons sona una música que fa l’efecte que et trobis dins d’un documental transcendental o d’una pel·lícula d’Isabel Coixet. És obra d’un parell de DJ que fan proves damunt l’escenari: omplen l’espai amb música electònica ambiental que de tant en tant deixa anar un espetec psicodèlic dins dels nostres timpans. La mitja d’edat és de 25 anys. La multitud s’asseu a terra, enmig del local com si ens trobéssim a plaça Catalunya en una acampada reivindicativa. Pregunto qui és qui mou el cotarro i em presenten a en Francesc Ruiz Abad i a en Jofre Oliveras. Més tard surt a l’escenari en Francesc i explica el menú de la nit: tres curtmetratges, un recital de poesia i dos concerts. Déu n’hi do.  Fullejo el fanzine: fotografia, il·lustracions de qualitat i poesies d’Irene Solà i Jan Monsalvatge. La nit promet.

S’apaguen els llums i la pantalla gegant projecta les imatges esfereïdores de Salou, el curt de Joaquim-Salvador i Adriano Agulló.  L’estètica és impecable, la fotografia magnífica, els clarobscurs ballen en una atmosfera de soledat i pànic tètric. Ara bé, el missatge queda diluït entre tant d’efectisme.

Després arriba el poema visual en tres de Daniel Puiggròs, en forma de vídeo. Rampells de música clàssica que s’atura i engega en el moment oportú i la dansa de mil i imatges i colors que coreografien diferents sensacions i estats d’ànim.

La sala és ben plena, però la gent va i bé. A les fosques,  tots estem expectants. La darrera projecció és un documental d’Arnau Musach que trasbalsa en parlar de la soledat, la incomunicació i la vellesa. El contrast de flashbacks del protagonista que es veu jove i vell en pocs instants remet a una reflexió final: un gos sobre una taula, fràgil i a punt de caure, en qualsevol moment.

En un tres i no res, irrompen a l’escenari els tres rapsodes que tothom estava esperant: Irene Solà, Jan Monsalvatge i Francesc Ruiz. Reciten a tres bandes, sincopadament, en un diàleg creixent, un ménage a trois deliciós, que parla de les coses perdudes, de la passió a batzegades, de la repressió. Drogues, adéus, sexe.

-Si venem tots els Vols Russos encara ens sobraran 40 euros per tornar en tren.

Li pregunto al noi del meu costat si és de Girona. I em diu que no, que és barceloní.

-Vosaltres de part de qui veniu?

I m’explica que ell coneix a en Jan, que estudien Filosofia tots dos.

La festa continua perquè aquests gironins són ocellots artístics. I tenen ganes d’envolar-se!  La música de Nut i Mates Mates clou la festa.