Viviane Reding: “Europa s’ha fet massa gran”

17.11.2016

Des de la seva primera intervenció, Viviane Reding va deixar clar que és un animal polític de primera categoria, amb les llums i ombres que acompanyen aquesta etiqueta. Fa 27 anys que Reding treballa per les institucions de la Unió Europea. Actualment, aquesta periodista de formació és membre del Parlament Europeu i ha estat una figura important en les negociacions —fallides— del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió (el conegut TTIP, per les seves sigles en anglès) i en la creació d’una llei de protecció de dades única per a tots els estats membres.

CxYNQ7oUQAIEGjw

Dues Europes

La presència de Reding al D.O. Europa tenia un significat especial: després d’una desfilada d’intel·lectuals d’esquerres extremadament crítics, Mònica Terribas entrevistava una representant de les institucions que, a més, milita al Partit Popular Europeu. Una insider del més alt nivell que representa tot el que Chantal Mouffe, Loretta Napoleoni, Sami Naïr i Boaventura da Souza s’havien encarregat de soscavar sistemàticament.

És per això que Reding venia preparada. Primera pirueta política després de la pregunta contundent de Terribas: llegir una salutació en català —dignament pronunciada— i apel·lar a la seva condició de luxemburguesa per reivindicar les llengües minoritàries. Amb la tensió rebaixada i el resum sobre l’actuació de la UE envers els refugiats que acabava de fer Terribas més lluny, Reding va reconèixer sense embuts que “Europe is a mess“, paraula que es pot traduir com a “embolic” o com a “desastre” i que, per la diferència entre els dos extrems, deixa un ampli marge per a la matisació.

De seguida va quedar clar que no seria una nit per a l’autocrítica: Reding va dir que, si Europa està feta un embolic (o un desastre), és, sobretot, perquè els estats membres ho estan encara més i perquè, quan alguna cosa va malament, sempre culpen Brussel·les. A més a més, l’europarlamentària va expressar la seva convicció que el comportament i els desitjos dels estats no reflecteixen els dels seus pobles adequadament. Segons el darrer eurobaròmetre, va dir, dos terços dels europeus volen una seguretat més integrada perquè creuen que els estats són massa petits.

La interpretació que Reding fa d’aquestes dades és que cal que Europa avanci en la federalització. Però amb un canvi de rumb: calen dues Europes, un nucli i una perifèria. La convidada va ser clara i valenta en aquest sentit. “Europa s’ha fet massa gran”. El raonament darrere la seva proposta és que, si hi ha països que no comparteixen els valors mínims que exigeix el projecte europeu, no poden condicionar les polítiques de la Unió. Sobretot, va emfatitzar Reding, no poden cobrar dels fons públics. En canvi, cal que els estats més compromesos s’integrin encara més en aquest nucli europeu i estableixin polítiques fiscals i pressupostos comuns. Sobre el Brexit: “Els anglesos ho bloquejaven tot, que marxin de pressa i jo seré molt feliç quan siguin fora”.Viviane Reding

Controlar les fronteres

La resposta vergonyant de la Unió Europea a la crisi migratòria ha estat el tema que més passions ha despertat al llarg de les sessions del D.O. Europa d’enguany. Terribas va començar dura, però Reding va demostrar un domini brutal de l’escenari i va aconseguir sortir ben viva de l’escomesa i les repreguntes.

La línia argumental en la defensa de les institucions europees va tornar a ser la mateixa: la culpa és dels estats. “Per eliminar fronteres internes”, va dir Reding, “cal preservar les fronteres externes, i la UE no ha tingut mai potestat per protegir-les”. La lògica que sosté la parlamentària és la següent: els refugiats tenen un dret a l’asil que Europa reconeix però, per tal de poder fer efectiu aquest dret, cal que els migrants arribin de manera regulada. Com que els refugiats han entrat a la UE de manera caòtica i, a sobre, molts estats es neguen a acollir refugiats per raons ideològiques, no podem distribuir-los de manera adequada sense posar en perill el benestar social dels països membres.

El principal problema d’aquest tren de pensament és que no queda gens clar que les conclusions segueixin de les premisses. La Unió Europea té una població de 500 milions i ha decidit rebre un total de 160.000 refugiats, dels quals, ara per ara, han arribat 12.000. Turquia, n’acull més de 10 milions. Per rebatre a Reding, Terribas va posar l’exemple del milió llarg d’immigrants que han arribat a Catalunya durant les darreres dècades. Ni caos social, ni racisme descontrolat. Amb aquestes dades sobre la taula, la teoria de la impossibilitat d’una redistribució adequada pràcticament fa riure.

Però la política luxemburguesa es va mantenir impertèrrita: “Mentre hi hagi un sol estat dins la Unió que es negui a acollir refugiats, no es podrà fer una bona redistribució”. I un altre contraargument: la integració exemplar que s’ha fet a indrets com Catalunya —la ponent va afegir el seu Luxemburg natal com un altre cas modèlic— va ser possible gràcies a un clima polític estable i profundament compromès amb la multiculturalitat i l’esperit d’acollida, mentre que els vents de xenofòbia i populisme que bufen a Europa impedirien repetir aquest èxit. Jutgin vostès mateixos.

Reding va defensar que la medicina per a la feblesa que exhibeix avui el projecte d’Europa és fer la unió política més forta. És per això que va cloure amb unes xifres i un discurs apassionat que van permetre-li exhibir el talent polític, que ni tan sols el tuf de prefabricat va poder rebaixar. El 1950, Europa significava el 20% de la població mundial i el 40% de la riquesa. Segons les dades de Reding, el 2050 serem el 7% de la població i el 15% del PIB. “Això vol dir una cosa: que Luxemburg sola no pot. Hem de ser una sola Europa amb una sola veu. Si no, en comptes de ser la gent que fa les lleis, serem la gent que acata. Si no les fem ara i les fem bé, predic que els meus fills estaran sota el control de lleis xineses. Per això els polítics han de pensar més enllà de les eleccions”. I amb aquesta visió contundent, vam dir adéu de la tercera edició del D.O. Europa.D.O. Europa