Vivaldi exòtic amb Savall

20.02.2017

El proper 24 i 25 de febrer sentirem al Liceu, en versió concert, Teuzzone, d’Antonio Vivaldi, de la mà de Jordi Savall i Le concert des Nations, amb veus com Paolo López, Marta Fumagalli o Roberta Mameli. Tot un gust per les oïdes avesades a la música antiga.

Jordi Savall © David Ignaszewski

Jordi Savall © David Ignaszewski

Al segle XVIII la seducció de la chinoiserie afecta la literatura, el teatre i la filosofia europees, especialment entre els il·lustrats francesos. Però el desig d’exotisme oriental també arriba a un home tant del seu temps com el venecià Antonio Vivaldi. Quatre segles després que Marco Polo apropés la Xina a Venècia, i fixant-se en el llibret d’Apostolo Zeno de 1706, el compositor, que ja havia viscut alguns dels seus èxits, s’aboca a escriure Teuzzone.

La història narra les peripècies de Teuzzone, fill i hereu de l’emperador Troncone –mort quan s’aixeca el teló-, per assolir el tron en compliment del testament patern. La seva madrastra el vol seduir per mantenir-se al poder mentre juga amb els seus pretendents, un dels quals, un lloctinent de l’emperador traspassat, falseja el seu testament i trama amb un altre un cop d’estat. Embolics i intrigues amb un obligat final feliç, amb Teuzzone coronat i casat amb la seva núvia de tota la vida repartint perdons –ja se sap, no tots eren tan traïdors com semblaven- i presó perpètua per al dolent de veritat. En realitat, la Xina de Zeno és molt bizantina per l’èpica de l’amor i la política, amb les riques intrigues que hem comentat.

Fou un anticipat regal de bodes per a Philippe de Hesse-Darmstadt, culte i melòman governador de Màntua, que l’havia acollit, estrenant-se el 26 de desembre de 1718, just el dia després que anunciés el seu compromís matrimonial. Diuen les cròniques que Teuzzone fou tot un èxit. Perquè Zeno plantejà molt bé l’acció que, tot i el complex entramat, avança sense desmais cap a un desenllaç coherent. I Vivaldi va compondre una música digna de la seva inspiració. És sabut que la seva línia melòdica és fascinant i té una gran habilitat per contrastar el caràcter –la tendresa, la còlera, la passió- i el ritme de les àries. I un cop més jugà amb l’orquestració, que va del simple baix continu a emprar trompetes, oboès, i percussió (“Con palme ed allori”), passant per la corda amb sordina (“Ti sento, si ti sento”), els oboès (“La gloria del tuo sangue”), ornamentada aquí amb guitarra en el continu o el violí sol (“Tu mio vezzoso”). I encara es va permetre en un parell d’ocasions de recordar els seus concerts instrumentals.

Ara arriba al Liceu en l’esplèndida versió de Jordi Savall, que el 2012 va enregistrar-la a Versalles per Naïve Vivaldi Edition, la primera gravació de Savall de la col·lecció ja que Farnace, editada el 2009, era una reedició d’un enregistrament d’Alia Vox. Aquesta versió ha comptat amb magnífiques crítiques arreu del món, com per exemple la que li ofereix Zachary Woolfe, que opina: “Els crítics abusen una mica de la paraula revelador. Però la feina de Jordi Savall, l’enregistrament de Teuzzone, es mereix a bastament aquest adjectiu”. Sí, és una revelació, d’una obra mestra brillant i temptadora. En aquella ocasió, Savall comptava amb Paolo López (Teuzzzone, soprano), Raffaella Milanesi (Zidiana, mezzosoprano), Delphine Galou (Zelinda, contralt), Antonio Giovannini (Egaro, tenor), Furio Zanasi (Sivenio, baríton), Roberta Mameli (Cino, soprano). Al Liceu repeteixen López, Zanasi i Mameli, i s’hi afegeixen Marta Fumagalli (Zidiana), Sonia Prina (Zelinda), Aurelio Schiavoni (Egaro) i Carlo Allemano (Troncone, tenor). Però tots sabem que el millor de la producció és Le Concert des Nations i la maestria de Savall. Per la seva banda, Derek Greten-Harrison creu que “el grup fa plena justícia a l’acolorida orquestració de Vivaldi, emetent una afinació perfecta i donant coherència al conjunt de l’òpera”.