Viva la Pepa!

1.01.2017

Viva la Pepa! és un quadre de Simó Gómez. Aquesta obra, que passa a formar part de les col·leccions del Museu de Montserrat, és una de les darreres obres pintades per Simó Gómez. La va pintar l’any 1879, a les acaballes de la seva vida, truncada essent encara molt jove, l’any 1880. Morí d’un atac epilèptic una matinada de febrer. Tenia trenta-cinc anys. El dia següent els veïns del pintor ompliren els carrers del Poble Sec per acomiadar-lo.

Viva la Pepa!, de Simón Gómez

Ja aleshores, La Ilustració Catalana fa referència a una exposició celebrada a la Sala Parés en el seu honor i memòria. Es tracta, segurament, de la mostra celebrada durant el mes de maig de l’any 1880, on s’hi exposà aquest quadre entre altres obres del pintor i d’altres artistes del seu cercle per tal de recaptar fons per a la vídua i el fill de Simó Gómez, Enric Gómez Font. Possiblement aleshores l’obra fou adquirida per Josep Manuel Bofill, el seu primer propietari, (el seu nom apareix escrit al marc de l’obra) que la cedí l’any 1891 per a ser exposada a l’Exposició Nacional de Belles Arts. Anys més tard, com ja afirma Feliu Elias, Bofill la deixà en herència a Isidre Bonsoms, col·leccionista i bibliòfil. De fet, Elias situa aquesta obra l’any 1913 a la finca que tenia Bonsoms a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca), en mans de la seva vídua. Després d’aquesta data en perdem completament la pista. Tan sols hem trobat reproduïda la imatge en color al volum VI, escrit per Francesc Fontbona, de La Història de l’Art Català d’Edicions 62 publicat l’any 1983 quan ja devia ser en mans de la família donant que l’adquiriren l’any 1982.

En qualsevol cas, es tracta, sense cap mena de dubte, d’una de les obres més destacades de Simó Gómez. Així ho afirma en repetides ocasions Feliu Elias. És també una de les poques teles de gran format que va pintar l’autor i de les més complexes pel que fa a composició. En són bona prova dos esbossos preparatoris. L’un és una tela que ens mostra un primer estat del conjunt del quadre; aquesta formava part de la col·lecció dels germans Junyer Vidal, que l’havien adquirit a l’industrial tèxtil Ricard Borrell i Pujadas, famós pel seu gènere de seda. Malgrat tractar-se d’un esbós, es poden veure totes les figures ben treballades i amb una composició gairebé idèntica a la definitiva. Tots els elements del quadre apareixen ja en aquesta primera nota, encara que en l’obra final el pintor excel·leix encara més en l’execució. La principal diferència es troba en la figura situada a l’extrem dret del quadre. A l’esbós, observa atentament el personatge femení central mentre que en la peça definitiva, amb els ulls mig tancats, escolta atentament el so de la música. Feliu Elias, per altra banda, apunta que hi ha també un canvi en el model. En el primer esbós la figura que hi apareix no s’ha pogut identificar amb cap dels seus models però, en canvi, en l’obra acabada es tracta clarament de Passos, deixeble del pintor.

L’altre esbós preparatori del qual tenim constància es trobava en la col·lecció del pianista Carles Gumersind Vidiella, amic personal de Simó Gómez i propietari d’un bon nombre d’obres seves, algunes d’elles conservades avui en dia al Museu Nacional d’Art de Catalunya per donació de la seva vídua. En aquesta tela només s’hi veu representada la figura situada a l’angle superior esquerre per a la qual serví de model Francisco Gómez Soler, deixeble de Simó Gómez. Es tracta de la figura que està tocant un instrument, motiu pel qual aquest esbós s’ha titulat sovint El noi de la trompa. Aquest petit quadre va ser exposat juntament amb ¡Viva la Pepa! a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1891 i, juntament amb l’altre esbós, a l’exposició d’homenatge que organitzà la Sala Parés l’any 1948.

El quadre del Museu de Montserrat ha rebut diversos noms al llarg dels anys. Feliu Elias afirma que també se l’ha anomenat Sexteto i, fins i tot, apareix publicat –encara que només en una sola ocasió– al Diari de Barcelona com ¡Viva la Zambra!. Tanmateix, el títol que ha tingut més fortuna i ha calat definitivament és amb el que avui us el presentem: ¡Viva la Pepa!. Algú ha relacionat aquest títol amb la constitució espanyola de 1812, coneguda popularment amb aquest nom. Tot i així, no creiem –ni per la temàtica del quadre ni per la distància en el temps– que aquesta obra de Simó Gómez tingui cap mena de relació amb la Constitució de Cadis. Representa una escena popular i festiva que s’allunya una mica del realisme imperant en tota l’obra de Gómez i l’apropa cap a la pintura anecdòtica aleshores en voga. Tot i així, encara es pot veure amb claredat l’admiració de l’autor per la pintura barroca espanyola.

El noi de la trompa, esbós preparatori

Gómez va utilitzar per a aquest quadre dues models que ja havien format part d’altres quadres. La figura central, una gitana mestissa del barri de Poble Sec, ja havia servit de model en el quadre Terzzeto i Poncelleta. Sembla ser que, tant ella com l’altra noia que l’acompanya en aquest quadre, eren habituals de les festes nocturnes que sovintejava Simó Gómez. Segons expliquen, era habitual trobar-lo a La Baldufa, al Gavilán o al Casino Hortelanense, a la porta del qual hi penjava un cartell advertint: “Prohibida la entrada a las personas honradas”. Tot plegat és prou significatiu de la vida bohèmia que practicava el pintor. Pel que fa a la resta de personatges, se serveix dels seus quatre deixebles principals. D’esquerra a dreta hi podem veure, doncs, Cristòfor Alandi, Francesc Gómez Soler, Joan Brull i Josep de Passos. Els colors, segurament més vius que els que habitualment domina l’obra de Gómez, destaquen –en paraules de Feliu Elias– “no solsament en el matisat, que aquí ja no queda ofegat pel sintetisme monocrom del acabat, sinó pel colorisme de composició, il·luminat i enjoiat amb grans taques clares i gaies de colors tendres entonats sàviament en l’habitual harmonia calenta i neutra que domina [el pintor]”.

Amb aquest oli el Museu de Montserrat consolida el seu discurs museogràfic tot reforçant la secció dedicada a la pintura catalana del realisme. D’aquesta manera, després de trobar-se en mans privades durant anys, l’obra ¡Viva la Pepa! de Simó Gómez, mestre i referent de tota una generació d’artistes, torna a ser visible a ulls del gran públic i esdevé una prova més de la necessitat de recuperar i estudiar amb profunditat aquest període tan interessant però alhora tan poc tractat per la nostra història de l’art.