Viu o mort. El gos d’Antonio Hernández-Díez

19.03.2016

El Convent dels Àngels és actualment un espai dessacralitzat. Tanmateix, la majoria dels artistes que hi exposen senten la necessitat de dialogar amb el passat d’aquest espai, sacre, com ha fet l’artista d’origen veneçolà José Antonio Hernández-Díez a l’exposició “No tinc por de cap mal”, on es poden veure obres que l’artista va realitzar durant la dècada dels vuitanta i dels noranta. “No tinc por de cap mal” es podrà veure al MACBA des del 18 de març fins al 26 de juny del 2016.

José Antonio Hernández-Díez | Foto: Ester Roig

José Antonio Hernández-Díez | Foto: Ester Roig

Una de les facetes menys reconegudes de l’artista i que es pot percebre en aquesta exposició és, tal com apunten els comissaris, Max Andrews i Mariana Cánepa (Latitudes), la dimensió fantològica de les seves obres, una disciplina que “explica com els fantasmes semblen venir del passat i, no obstant això, apareixen al present”. Aquesta vessant es palesa a les obres que formen l’exposició a través de veus incorpòries i espectres, que es posen encara més en relleu amb els efectes analògics d’algunes de les peces.

Segons els comissaris, se sustenta sobre dos fils conductors: en primer lloc, la iconografia cristiana, que s’observa a les obres Sant Guinefort (1991), La resplendor de la Santa Conjunció allunya els dimonis (1991) i Sagrat cor actiu (1991), en les quals es mesclen les tecnologies mèdiques amb la simbologia cristiana i aborden la qüestió de la vida i la mort. “No són obres irreverents ni iròniques, Hernández-Díez va ser escolanet fins als 14 anys”, ha afegit Andrews, que ha aclarit que aquestes obres ofereixen una visió tecnopop dels símbols cristians més venerats, com la creu. El segon fil conductor de l’obra està relacionat amb el fantasmagòric i amb la tecnologia que es va començar a desenvolupar a principi dels noranta, com els ciborgs. “L’artista es va interessar per la qüestió de la imatge electrònica com un fenomen encantat, i ho plasma a les seves primeres obres, com Anabel Lee (1988), Houdini (1989), La caixa (1991) i Vas cap al cel i hi vas plorant (1992), que es poden veure a l’exposició”, afegeix Andrews.

Amb aquesta exposició, Andrews i Cánepa volen proposar una relectura de l’obra d’Hernández-Díez i qüestionar que fins ara s’hagi entès com un artista global: “Hem volgut fer una relectura del primer moment de l’artista, que encara no s’havia vist a Barelona i hem volgut reflexionar sobre les seves peces, que tenen un origen molt específic i, en alguns casos, un rerefons històric que cal posar de manifest”, aclareix Mariana Cánepa.

Un diàleg amb l’espai i el temps

Composta per nou peces, l’exposició, que vol dialogar no tan sols amb la història de l’edifici, sinó també amb tot l’espai que té al voltant, et dóna la benvinguda amb La caixa (1991, col·lecció privada) i Vas cap al cel i hi vas plorant (1992, col·lecció privada). Les dues peces es poden contemplar tant de dia com de nit des de la plaça dels Àngels i representen l’eco d’una idea que s’anirà repetint al llarg de l’exposició, que és el diàleg entre la vida i la mort. La caixa és una obra que aborda la injustícia social dels gamines, nens que malviuen als carrers de Caracas i Bogotà i a qui se’ls neguen els drets més elementals, mentre que Vas cap al cel i hi vas plorant es refereix a la pràctica ritual —molt practicada a les zones rurals de l’Amèrica Central i del Sud— el “velorio del angelito”, en què els nens morts es convertien en objecte d’adoració.

Annabel Lee (1988, col·lecció Ignacio i Valentina Oberto) i Houdini (1989, col·lecció Ali i Dalia Cordero Casal) són les dues peces més antigues de l’exposició fetes amb VHS. Per a les dues peces, ha calgut reconstruir les instal·lacions, de les quals només quedava el vídeo. Per a la primera peça, Annabel Lee, l’artista es va inspirar en l’últim poema que va escriure Edgar Allan Poe, dedicat a una jove de qui estava enamorat i que va morir: a partir d’aquesta història, Hernández-Díez proposa una relectura del poema i elabora una instal·lació en què es pot veure en un vídeo la jove enterrada en vida, un dels temors més grans de l’època.

Houdini, en canvi, s’inspira en una de les peces més conegudes del mag nord-americà, la Cambra de Tortura Xinesa, en què, lligat de peus i mans amb cadenes i penjat de cap per avall en un tanc ple d’aigua, s’alliberava de les cadenes. Aquesta instal·lació, en què es pot veure un monitor d’una televisió del 1970 dins d’una cambra d’aigua, reprodueix un vídeo en què el mateix artista s’intenta alliberar també d’un cadenat, una metàfora que simbolitza l’alliberament del passat.

Sant Guinefort (1991, MACBA) s’emmarca molt bé en la història del convent, a l’entrada del qual hi havia la figura d’un gos que el vetllava. L’obra parteix d’una història escrita per Étienne de Bourbon, en què narra com un cavaller, després de deixar el seu gos, Guinefort, a càrrec del seu fill, el mata en trobar-lo cobert de sang perquè creu que ha assassinat el seu fill: en realitat Guinefort s’havia enfrontat a una serp per salvar la criatura. El cavaller, però, s’adona de l’error en veure que el seu fill està sa i estalvi i, penedit, decideix enterrar el cadàver del gos al bosc. L’obra d’Hernández-Díez parteix d’aquesta història i la reformula, on es representa “un símbol escultòric que introdueix en l’equació la ciència mèdica”. Dins d’una capsa-vitrina s’hi exposa un gos embalsamat que es troba protegit de les radiacions de l’exterior. “L’aparell mèdic insinua que el gos es troba en un estat incert, ni viu ni mort”, aclareixen els comissaris.

La germandat (1994, ”La Caixa”) és una obra que es va encarregar a l’artista per a l’exposició “Cocido y crudo”, que es va poder veure al Museu Reina Sofía de Madrid el 1994. Aquesta obra suposa un tancament de l’etapa inicial de l’artista, i, a partir de la referència del pensament de Lévi-Strauss, que distingia entre cultures primitives i occidentals, marca un punt d’inflexió de la seva obra, fins ara de temàtica religiosa, cap a d’altres qüestions. L’obra es compon d’uns skates fets a partir de tires de pells de porc (chicharrones) i evoca, en tres monitors, el naixement, la vida i la mort d’un patinet. “Un dels reptes que proposa La germandat és el de conservar la matèria orgànica”, apunta la comissària Mariana Cánepa.

La resplendor de la Santa Conjunció allunya els dimonis (1991, Col·lecció Leonora i Jimmy Belilty) és una instal·lació inspirada en Poltergeist, que es compon d’una caixa de llum vermella amb una creu al mig. Cada cop que un espectador hi fa una foto, un so fantasmagòric ressona. Aquesta obra vol transportar l’espectador a una altra dimensió evocant una presència paranormal.

Sagrat cor actiu (col·lecció de l’artista, 1991) és una instal·lació de metall, metacrilat, cor de silicona, aigua, aire comprimit i un oscil·loscopi en què s’observa un cor de làtex enmig d’una creu de metacrilat. Aquesta peça vol simbolitzar el miracle del transplantament, en què s’observa un cor connectat a una màquina, que encavalla, encara, la frontera entre la vida i la mort. Inicialment l’obra s’havia exposat amb un cor real de vaca.

Finalment, l’última peça, creada per a l’ocasió, és Filaments (col·lecció de l’artista, 2016). Realitzada a partir de plaques de coure gravades amb un àcid, vol retre homenatge a les bombetes.

Activitats

Paral·lelament a l’exposició s’han programat algunes activitats, juntament amb el MACBA, com la visita a càrrec de l’artista i Latitudes, exclusiu per als que tinguin el carnet Amic, que es farà el proper 31 de març a les 19h. Per a aquesta activitat cal reservar.

Per al 2 d’abril a les 19h s’ha programat una visita amb José Antonio Hernández-Díez, Latitudes i Lluís Roqué en la qual explicaran els secrets de la conservació de l’obra de l’artista. Els que tinguin el carnet del MACBA o hagin pagat l’entrada general tindran l’accés gratuït; per a la resta, són 5€. Finalment, per tancar l’exposició s’ha programat un acte musical en el qual Nieve Fuga interpretarà música entorn a les obres de l’exposició.

Etiquetes: