Vint anys de normalitat

22.11.2016

El divendres 18 de novembre es va celebrar a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona la jornada La literatura catalana al tombant del segle XXI. Organitzada per l’EPAC (Estudiants per l’Animació Cultural), associació creada fa vint anys per un grup d’alumnes de filologia, i pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, tenia per objectiu analitzar l’evolució de la literatura catalana des dels anys 90 fins avui.

Maria-Mercè Marçal

Maria-Mercè Marçal

La jornada s’inaugurarà amb la ponència L’eclosió de la nova dramatúrgia catalana, a càrrec del dramaturg Sergi Belbel, presentat per la professora Marina Gustà. Belbel va fer un discurs clar i amè que enganxava el públic tot fent una anàlisi detallada de l’evolució del teatre des Shakespeare fins a Galceran. Belbel apuntà que després d’anys de distanciament entre autor i escena en la dramatúrgia del segle XX, amb l’efervescència posterior a la mort de Franco, els dramaturgs catalans fan un acostament a les fustes de l’escenari, tot recuperant el lloc que els era propi. D’aquesta manera, la frontera entre escriure, actuar i dirigir quedava diluïda de nou. Una figura molt important en tot aquest procés és Josep M. Benet i Jornet, que aconsellà els nous dramaturgs d’acostar-se als clàssics catalans, com Àngel Guimerà, i convertir-los en la seva font. Una altra figura clau del teatre català actual és, segons Belbel, Jordi Galceran, que ha normalitzat el teatre comercial català gràcies a l’èxit d’El mètode Grönholm, amb més de tres milions d’espectadors i traduïda a 20 llengües. Belbel no es va oblidar de posar de manifest la importància que ha tengut TV3 per als dramaturgs catalans, ja que tots han estat, en un moment o altre, autors televisius, cosa que els ha ajudat a professionalitzar-se.

A continuació tingué lloc la taula rodona La narrativa catalana al tombant del segle XXI, amb l’editor i crític literari Àlex Broch, l’editora Laura Huerga i la professora Maria Dasca, moderada pel professor Josep M Domingo. Broch inaugurà la taula rodona fent referència al nihilisme de Cioran, dient que tot mereix ser narrat, malgrat la imatge. I les raons per les quals val la pena narrar són diverses: estètiques, racionals, nacionals… i continuà fent una cartografia d’obres i autors de referència en la narrativa catalana dels últims vint anys. Tot seguit, des de la Universitat de Harvard, i via Skype, la professora Maria Dasca parlà sobre els temes de la narrativa catalana actual, afirmant que són els mateixos temes que tracten les altres literatures, reconeixent així la normalització de la narrativa actual en català. Tot i que afirmà que la narrativa catalana contemporània té, encara, tres reptes bàsics, que són el desacomplexament, la socialització i la internacionalització. Finalment parlà Laura Huerga, editora i presidenta de Llegir en català, que vinculà la salut de la literatura catalana al prestigi de la llengua i l’espai comunicatiu.

Havent dinat, es va reprendre la jornada amb la xerrada L’EPAC i el Cicle de Poesia Catalana Contemporània a la UB, 20 anys després. La professora Mar Olivé i el periodista i gestor cultural Jordi Lon, cofundadors de l’EPAC, van explicar la rellevància que va tenir en el seu moment l’esmentat cicle poètic i la importància que ha adquirit amb el pas dels anys. Celebrat durant els anys 1997, 1998 i 1999, el Cicle va comptar amb la veu de poetes com Maria Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Marta Pessarrodona, Carles Hac Mor o Josep Palau i Fabre.

Després d’aquesta breu xerrada, la segona taula rodona estava dedicada a la poesia catalana al tombant del segle XXI. Hi participaren la professora Glòria Bordons, el periodista i poeta Andreu Gomila i l’escriptor i gestor cultural Oriol Izquierdo, amb la professora Glòria Casals com a moderadora. Els tres tertulians coincidiren a remarcar la dificultat que hi ha per fer una classificació de la poesia catalana actual, tant pel que fa a l’àmbit, a la generació dels autors o a la temàtica de les seves obres. Llevat de dos col·lectius que s’autodenominaren a ells mateixos, no hi ha hagut cap altra generació poètica analitzada com a tal. La primera fou la dels Imparables, nom agafat usant les paraules d’Hèctor Bofill, entre els quals cal destacar Sebastià Alzamora, Manuel Forcano i el mateix Bofill. L’altra, la formada els autors de l’antologia Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans, que s’agruparen per generació. Oriol Izquierdo destacà la manca d’editorials que creïn col·leccions poètiques de referència. El món editorial que creava col·leccions poètiques que havien esdevingut un símbol ha caigut, cosa que ressalta una manca de criteri i de referències per als lectors i els estudiosos. Les col·leccions de poesia que podem trobar en l’actualitat són, majoritàriament, sufragades pels mateixos autors, que s’autoediten per manca de plataformes editorials que inverteixin en aquest gènere. Izquierdo va apuntar que, malgrat que ens pesi, el fet que la poesia perdi centralitat en l’àmbit cultural és propi de les societats normalitzades. Si anys enrere els poetes es van agafar com a bandera de la resistència i la qualitat literària del país, avui, quan la societat catalana ha pogut definir-se a partir d’altres elements, la poesia ha quedat relegada a un gènere minoritari, tal com passa amb altres cultures normalitzades. Andreu Gomila afegí que, tot i aquest arraconament, avui en dia hi ha molts de poetes i de molts joves, que es mouen per donar a conèixer la seva obra a partir de recitals i publicacions autofinançades.

El darrer acte de la jornada fou un recital de cloenda, amb 6 poetes de les darreres generacions i una cantant. Sebastià Alzamora llegí poemes inèdits que encisaren el públic. Mireia Calafell fou l’essència de la serenor. Enric Casasses mostrà un cop més el seu geni a partir d’uns poemes inclassificables. Teresa Colom feu gala de la seva solidesa amb uns poemes íntims. Josep Pedrals fascinà el públic amb tota la força de la seva poesia amb gestos i teatralització. Maria Sevilla recità poemes amb una força punyent. I tancà el recital i la jornada literària, Txell Lasheras, membre cofundador de l’EPAC, cantant amb una veu poderosa i estremidora el poema Foc a les mans de Montserrat Abelló.

Etiquetes: