Villèlia i García-Álvarez, dos artistes del 28

6.04.2017

A l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas inauguren tres mostres protagonitzades per personatges d’especial rellevància en el context historicoartístic català: el crític d’art i poeta Juan Eduardo Cirlot, i els artistes Moisès Villèlia i Alberto García-Álvarez. Ens endinsem dins les exposicions d’aquests dos últims, i dediquem un article a Cirlot i la publicació Correo de las artes.

“91”, d’Alberto García-Álvarez. 1997. Tècnica mixta sobre paper. 250x314cm

1928 és l’any en què van néixer els artistes barcelonins Albert García-Álvarez i Moisès Villèlia. El primer encara recorre l’espai Volart de la Fundació Vila Casas, tot mirant com hi queden les seves obres exposades. Té 89 anys. El segon, mort l’any 1994, compta amb el seu fill Nahum Villèlia per explicar les escultures que ara recull la Fundació.

Perquè les sales que l’Espai Volart ofereix just a peu de carrer estan repletes d’escultures i pintures, emplenant la zona expositiva de formes i colors –a la planta baixa, s’hi exposa una mostra de Juan Eduardo Cirlot-. Colors com els que empra Albert García-Álvarez, que a les seves pintures treballa preparant els propis tons a partir de pigments; i formes com les que crea Moisès Villèlia a partir de materials com el bambú, la fusta i el filferro.

Cap material es resisteix a Villèlia

El 2014, la Fundació Vila Casas homenatjava Villèlia amb l’exposició retrospectiva Villèlia, creador de mons onírics al Museu Can Mario de Palafrugell. Ara, la directora d’Art de la Fundació i el fill de l’artista, Nahum Villèlia, comissarien una nova mostra individual sobre el creador en qüestió. L’exposició aplega la seva darrera etapa creativa, compresa entre els anys 1977 i 1991.

Cap material es resisteix a Villèlia, que en les trenta peces que veiem exposades treballa amb diferents tipus de bambú, talles de fusta i filferro. Amb aquest últim crea teranyines, forma emblemàtica de l’artista. Les escultures de Villèlia es mouen entre la talla figurativa, l’orgànica, i la feta a partir de materials trobats, i la mostra és un recull temàtic d’una selecció de peces.

Si el recorregut no és cronològic, és sobretot perquè l’artista “mai deixa d’utilizar el bambú i la canya, però paral·lelament hi ha èpoques on potencia altres materials”, explica Nahum Villèlia. Per això, l’exposició està dividida per materials i no per anys. Les teles d’aranya que hi trobem estan produïdes entre els anys vuitanta i noranta, però anteriorment ja n’havia creat als anys cinquanta. I és que tal com explica el seu fill, ell “feia dibuix, poesia, escultura… quan es cansava de polir passava a una altra cosa, i creava una gran xarxa de peces que anava estenent i fent interactuar”.

Nahum Villèlia és crític amb el reconeixement que el seu pare té a Catalunya, que afirma que és nul. Segons el primogènit, en l’art es recolzen unes modes i unes directrius en les quals els artistes poden decidir participar o no, sempre sabent que si no participen no tindran visibilitat. “Villèlia mai va ser influenciable, per això no va tenir mai projecció”, conlou. És per això que ell mateix ha recuperat al voltant de vuitanta obres del seu pare, gràcies als dibuixos que aquest últim feia de cada escultura. Els dibuixos els feia per a poder firmar les seves peces, ja que les escultures no tenen firmes. La mostra en qüestió es pot veure fins a l’11 de juny.

Sèrie “telas de araña”, de Villèlia. Molló, 1990. Col·lecció particular.

Les visions i els desconcerts d’Alberto García-Álvarez

L’extensa trajectòria expositiva d’Alberto García Álvarez s’ha desenvolupat sobretot als Estats Units i a Nova Zelanda, i ara feia una llarga temporada que no se li dedicava una mostra a la seva ciutat natal, Barcelona. Visions i desconcerts és el nom que rep l’exposició individual que acull l’Espai Volart, una selecció reduïda dels 60 anys que l’artista porta en actiu. En total, la Fundació Vila Casas aplega 15 obres que es divideixen, per una banda, en pintures produïdes sobre paper en gran i petit format, i per l’altra, en escultures amb base de fusta que escenifiquen encreuaments i que reben el nom de Crossings.

Queden fora de la mostra altres tipologies d’obres seves, com la pintura al fresc, el mosaic, el vitrall o el vidre pintat. Les seves peces són sinceres i despreocupades, i el seu art poc pretensiós. Tal com afirma el consultor artístic Peter Vuletic, García-Álvarez es complau amb l’acte físic de pintar i exposar el seu sentit del color, únic. Únic perquè, tal com hem explicat anteriorment, l’artista prepara els seus propis colors, fet que remet a la seva vinculació amb la pintura mural.

I de quina manera està vinculat García-Álvarez amb la pintura mural? Doncs a través del grup artístic Flamma, fundat l’any 1948 i dissolt l’any 1961. L’artista en qüestió en va formar part junt amb els seus companys Joan Lleó, Domènec Fita, Romà Vallès i Francesc Carulla, quan tots ells eren estudiants de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. El grup va centrar la seva pràctica artística en la pintura mural. Més tard, Alberto García-Álvarez va endinsar-se dins del món de la docència, d’on ja no hi ha sortit i des del qual ha pogut continuar pintant amb total llibertat.

“Crossings: 1998-8”, d’Alberto García-Álvarez. 1998. Fusta pintada. 61x47cm

Les pintures que trobem exposades a la Fundació Vila Casas presenten unes pinzellades ràpides que fan pensar en l’art rupestre, i que podrien enganyar a l’espectador i fer-li pensar que estan fetes de forma espontània i sense raonament aparent. La reflexió, però, és una part indiscutible del mètode de treball de García-Álvarez. Vuletic explica així el procés de producció del pintor: “Després de la deguda deliberació, esporgant la ment d’idees preconcebudes, comença a pintar. Percep la feina a realitzar com una lluita continuada, una batalla. A mesura que avança poden sorgir nous problemes, als quals s’haurà d’enfrontar. Resoldre’ls en pot generar també d’altres”.

Quant a les escultures, la sèrie Crossing es basa en obres fetes sobre fusta, encreuament que es poden associar amb motius religiosos. L’artista va començar a fer-les l’any 1967 a Sausalito, Califòrnia, i si bé al principi només les concebia com a muntatges que s’entrecreuaven amb la finalitat d’establir un punt de tensió, un conflicte, amb els anys l’artista hi ha anat introduint al·lusions a la creu i al símbol. Així, el que primer eren referències subliminals han acabat sent elements conscients. La mostra està oberta fins al 28 de maig.