“Victus”, el més prestat a les biblioteques

15.01.2016

“Victus. Barcelona 1717“, d’Albert Sánchez Piñol, s’ha tornat a imposar per tercer any consecutiu com la novel·la més prestada a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. El segon lloc és per Maria Dueñas, autora de “Misión Olvido”. La tercera novel·la més prestada durant el 2015 va ser “Desig de xocolata”, de Care Santos.

Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol

Recuperem l’entrevista de Francina Suari va fer a l’autor durant la seva estada a Alemanya.

Francina Suari: Segons tu, Victus és universal perquè és la història sobre la lluita entre la democràcia i l’autoritarisme.

Albert Sánchez PiñolVictus s’ha presentat en alemany a diferents ciutats del sud i centre d’Alemanya amb canvi de nom “Der untergang Barcelonas”, però amb la mateixa intenció: fer pedagogia de la història de Catalunya.

La traducció de Victus a l’alemany es va presentar el 18 de març a Frankfurt, el mateix dia que el grup antiausteritat Blockupy prenia el centre de la ciutat per pertorbar la inauguració del nou edifici del Banc Central Europeu. Com ho has viscut?

Amb molta sorpresa. Vens a presentar una novel·la èpica i una mica més i no pots acudir a l’acte perquè Frankfurt està envoltada de policies i de flames, i de cotxes de policia en flames. Per a mi va ser molt sorprenent. Em va servir per explicar una guerra i traslladar-ho al present. La nostra societat tampoc està exempta de conflictes.

La presentació de la traducció a Frankfurt es va fer a la Romanfabrik, una institució que promociona la literatura. Després de la presentació fallida de la traducció holandesa a Utrecht, l’Instituto Cervantes ha estat cap opció fiable?

Jo sempre vaig dir que el problema no era amb el Cervantes, sinó amb el cos diplomàtic espanyol, que coses una mica estrambòtiques, o pitjor. Però amb el Cervantes no he tingut mai, especialment, cap problema. Potser jo no estic d’acord amb la seva política cultural, que crec que és poc plural mentre que el país que suposadament representa sí que ho és. Però en fi, passen coses estranyes: hi ha ciutats que tenen manifestacions amb flames i hi ha països que tenen cossos de l’ambaixada una mica tronats, per dir-ho d’alguna manera.

Frankfurt és la tercera parada d’una gira que t’ha portat per Zurich, Múnic i Colònia. Quina rebuda has tingut?

Pels autors catalans ens és molt estrany, quan venim a Alemanya, o a d’altres països del centre d’Europa, que la gent pagui entrada per sentir llegir un llibre. És que nosaltres no paguem ni 10 euros per veure una estrena de Harrison Ford! Això diu molt de la xarxa cultural que hi ha en aquests països centreeuropeus. La gent paga 10 o 15 euros per escoltar-te atentament i després fa cua rigorosa per comprar un o dos o tres exemplars. És una cosa extraordinària per a nosaltres.

Fins a quin punt pot interessar als alemanys el setge de Barcelona del 1714?

Jo sempre vaig intentar escriure una novel·la que transcendia les fronteres del que és català, perquè em semblava que era la millor manera d’explicar el fet català al món: fent-ho partint d’un punt local, però escrivint una història universal. Victus és universal perquè és la història sobre la lluita entre una certa democràcia i un cert autoritarisme. Els personatges tenen unes inquietuds universals: si ens ha de regir més la racionalitat o el sentiment, si hem de tenir un sentiment moral encara que aquesta ens porti a la destrucció. Hi ha una sèrie d’elements que poden interessar tothom.

Victus s’ha traduït a 10 idiomes. Hi ha un interès internacional per la història de Catalunya?

Encara que hagués estat un autor de Bulgària o del Paraguai, hauria escrit Victus amb els mateixos elements. Hi ha un interès que excedeix tot el que és local. Es tracta d’una ciutat, sigui quina sigui, que diu que es defensarà contra dos tirants, siguin quins siguin. A més a més es parla d’un fet històric amb totes les dades absolutament corroborades. Jo fins ara he tingut molt bona experiència, no només a Alemanya, sinó també a d’altres països. A la gent els interessa una novel·la d’aquest estil, ben documentada i que transcendeix les fronteres del que és literari.

La guerra de Successió va ser una guerra mundial. Alemanya també hi va intervenir?

Hi havia un batalló alemany a la defensa de Barcelona. Va ser la primera guerra mundial que va involucrar països de tots els continents, des d’Amèrica, fins a l’Àfrica i tots els extrems d’Europa. Quan escrivia era molt conscient que em sortien personatges de totes les nacionalitats. Hi havia 7 o 8 nacionalitats que combatien a terra catalana. Vagi al país que vagi sempre trobaré elements de connexió perquè l’Europa del segle XVIII ja estava molt connectada. La globalització no ens l’hem inventat nosaltres

Això s’ignora a Alemanya.

No només a Alemanya. A Catalunya he trobat una gran quantitat de gent que literalment m’han dit que, fins que no van llegir Victus, pensaven que Villarroel era un carrer que baixava. La narrativa constueix imaginaris col·lectius que jo intento que siguin el màxim d’honestos i de documentats possible.

Quin valor té un llibre per fer conèixer una realitat?

Sense la literatura no serveix de res posar una placa a un carrer. Això demostra que els llibres sí que serveixen per alguna cosa i que tenen una afinitat i una connexió extraordinàries amb totes les xarxes socials. Possiblement la narrativa sigui un dels instruments més vàlids per explicar arguments alternatius de la història i de l’actualitat.

Per què una novel·la històrica pot crear tanta polèmica?

La societat i la literatura no van per separat, sinó que són en contacte i això genera conflictes. Si el llibre ha causat polèmica és perquè el passat no està mort. Qui controla el passat, controla el present i el futur. Hi ha hagut un intent d’apropiar-se de la història catalana per explicar la història catalana, cosa que no podem tolerar. El fet mateix literari té utilitats extranarratives. Hem de vendre el nostre relat de la història. Jo naturalment no em volia arriscar a treure un llibre amb falsedats documentals que em puguessin tirar per la cara. I la prova que no n’hi ha és que el llibre es va publicar el 2012 i fins ara no hi ha hagut ni una sola crítica historicista, sinó política.

Als alemanys no els agraden els nacionalismes.

Que Alemanya ens acusi de nacionalistes… Jo no em sento nacionalista. Per a mi un nacionalista és algú que escolta Wagner i té ganes d’envair Polònia. I justament els polonesos som nosaltres.

Són més aviat reticents al missatge català.

Aquestes reticències provenen del relat que els ha arribat de Madrid. Els corresponsals alemanys van a Madrid i tenen la versió espanyola del conflicte entre Espanya i Catalunya.

A Catalunya li fa falta una bona campanya de màrqueting?

Màrqueting i capacitat d’exportació. És vital que ens internacionalitzem. Hem d’aprendre de les lliçons de 1714. Llavors ens va fallar la internacionalització. Si haguéssim tingut més aliats fora, la història hagués estat una altra. S’estant fent esforços. Ho demostra que de vegades la diplomàcia espanyola es posa molt nerviosa i reacciona airadament. No volen que hi hagi una versió catalana que circuli pel món perquè tenim molts trumfos a la mà quan expliquem la nostra història i el nostre present.

Els alemanys tenen més sensibilitat per les aspiracions independentistes escoceses que amb la voluntat dels catalans de decidir el seu propi futur. Què caldria fer per captar l’atenció internacional?

La literatura pot arribar a molta gent, però la pantalla encara n’arriba a més, ja sigui un llargmetratge o una sèrie.

Victus podria ser Braveheart en versió catalana?

Victus té tots els elements necessaris. S’està negociant la possibilitat de fer una pel·lícula i no puc dir com acabarà, perquè no ho sabem. La decisió depèn de gent molt important i que està molt lluny, però fins ara tots els inputs han estat positius.

Villaroel a Victus ha desbancat Rafael Casanova com a heroi nacional. Qui dels dos es mereix ser l’homòleg català de William Wallace?

No és que hi hagi un heori, és que n’hi ha molts. El 1714 és polièdric. Vaig explicar la resistència catalana des del punt de vista dels de sota. Un dels personatges que destacava era el general que va morir per defensar la causa catalana sent castellà. Narrativament té uns valors increïbles. Però la figura de Rafael Casanova es pot revisar i donar-li mil voltes. En una pel.lícula hi cabria tot.

Esteu negociant amb Hollywood?

Amb gent de fora. Sí, sí. Pensem de fer-la amb capital de fora de Catalunya, i d’Espanya no cal dir-ho. És que la indústria local no hio arriba, per molt bona intenció que hi posés, perquè un relat èpic és car, i calen uns diners que no tenim a l’abast, si vols fer una cosa mínimament digne.

Sembla un projecte molt avançat…

Jo ja he fet el guió. L’he fet per si de cas. Ja veurem com acaba, però serà una cosa fidel a Victus, perquè sinó, no el faria.

La traducció a l’alemany s’ha fet des del castellà perquè n’és l’idioma original.

És una d’aquestes coses que passen al món creatiu. Jo sempre he escrit en català i una novel·la que tracta del més sagrat dels catalans la faig en castellà. Primer volia escriure en català, però no em sortia i crec que hi va haver alguna cosa irracional que m’ho va impedir. Quan vaig racionalitzar si intentava explicar una història catalana en català i per als catalans em vaig adonar que em quedaria tancat allà, no perquè sigui un idioma minoritari, sinó perquè era tot concentrat en el mateix àmbit. En canvi si feia servir un altre idioma et generava una distància. I anava molt bé perquè constantment et recordava que els estrangers no saben què és un botifler o un miquelet i t’obligava a explicar-ho.

Els alemanys tenen certa predilecció per Barcelona. És aquest el motiu del canvi de títol de Victus a Der Untergang Barcelonas (La caiguda de Barcelona)?

  1. S. P: Són qüestions editorials que són estranyes d’entendre i d’explicar. Si modificant el títol arriben a més gent no tinc perquè ensenyar-los com han de fer la seva feina. I de fet és el que volia amb aquest llibre més que amb tots els altres llibre que he escrit per qüestions extraliteràries. Jo també em sento compromès amb la situació que estem vivint al nostre país. Com a escriptor l’únic que podia fer és escriure. I això és el que he fet.

Victus (Vençuts) no és precisament un títol gaire esperançador…

Victus és un títol que em va costar molt de trobar i que és boníssim. Crec que qui llegeixi aquest llibre aprendrà que els catalans no celebren una derrota, sinó que commemoren una decisió moral i popular de resistir contra dues tiranies, que són els dos imperis més poderosos d’aquell moment. Jo crec que aquest és un acte d’heroïcitat col.lectiva del qual podem estar orgullosos històricament parlant i que arriba fins al present.

La història de Catalunya no s’acaba amb la guerra de successió. Tindrem una segona part aviat?

Ja l’he acabat. La documentació prèvia em servia per a un període que anava més enllà del 1714 i d’altres societats que no fos la catalana. El personatge continua fent les seves trapelleries pel món i a la segona part faig que vagi a Amèrica. Al 1715 va haver-hi una guerra entre indis i colons anglesos a Carolina del Sud, una guerra que no té res a veure amb les referències que tenim dels indis.

En Martí Zubiría torna a Catalunya?

A la Catalunya de 1719, que la gent encara coneix menys. I va ser extraordinari el que va passar. Teníem un persontage, el Carresquet, un guerriller català que va aixecar 10.000 homes contra el règim borbònic. El 1719 es va donar una circumstància històrica extraordinària. França declara la guerra a Espanya. Els francesos envien un exèrcit a envair Espanya. A Catalunya el general francès diu al Carrasquet que si s’uneix a ells, quan guanyin, els retornaran les llibertats que els van prendre el 1714. I qui ho diu és el mariscal Berwick, el mateix que va atacar Barcelona.

La realitat supera la ficció.

Per què necessito la imaginació si ja tinc la documentació? Un home com en Carresquet, de poble, que es dedicava a collir carbó, negocia amb un escurçó de Versalles. És que no necessisto imaginació per construir la història! Acaba com acaba, però el que passa pel mig és extraordinari i no ho sap ningú. I aquest cop, com que és una novel·la una mica més breu, he fet notes a peu de pàgina, perquè la gent vegi que no m’ho trec de la màniga, sinó no s’ho creuran que és una novel·la.