Víctor Sunyol. Des de l’esquerda del dir

El poeta Víctor Sunyol acaba de publicar QUEST a l’editorial gironina Llibres del Segle; un poemari en què l’alè trencat i la recerca poètica arriben fins als límits del llenguatge. Hi ha llibres que reclamen ser llegits i sentits des de dins mateix de l’escriptura.

Montserrat Garcia Ribas

Montserrat Garcia Ribas

Poeta. Autora de “Les harmonies fràgils” i “Platja Fonda” (Llibres del Segle)

El poeta Víctor Sunyol acaba de publicar QUEST a l’editorial gironina Llibres del Segle; un poemari en què l’alè trencat i la recerca poètica arriben fins als límits del llenguatge. Hi ha llibres que reclamen ser llegits i sentits des de dins mateix de l’escriptura.

de pas
cap a
on
mai
potser

Hi ha llibres que ens porten per camins estranys, boscúries i llums tènues. Hi ha obres que demanen una lectura diferent, una mirada alhora microscòpica i calidoscòpica, des de dins i des de fora de l’escriptura poètica. QUEST, el darrer poemari de Víctor Sunyol, ens convida a endinsar-nos-hi sense por. “Quest” (o questa) és sinònim de “recerca”, una paraula que ens porta el ressò de veus antigues com la de Percival i la seva recerca del Sant Greal, el cavaller que busca…

Sunyol és una de les veus poètiques més originals del panorama literari català, no només per la seva poesia al límit del llenguatge, sinó també per la poètica que la sustenta. La seva recerca, igual que la del cavaller d’aquest llibre, és infinita, tot i que el mateix poeta digui que amb QUEST tanca el camí iniciat a Stabat a partir de la consciència de desert, de no poder dir.

Estic convençuda que, com Samuel Beckett, sempre buscarà el “comment dire…” des d’aquest espai poètic al límit. I com és aquest espai? Doncs bé, imaginem un territori fet de paraules i silencis que busquen l’origen; una zona de vegades “buida i blanca” i altres vegades plena de partícules sòlides, del color i la textura de l’argila. Un locus amoenus estrany i fascinant –l’únic lloc possible- des d’on el poeta-cavaller tan sols pot moure’s sense destí, conscient que no hi ha greal, sinó tan sols una llengua amb què poder dir(-se), encara que aquest dir sigui precari o impossible. Com ha escrit el mateix Sunyol en parlar de la seva poètica: “Territori final, la llengua; feta amb les restes d’un naufragi, el precari refugi del nòmada”.

I el poeta-cavaller –que “no segueix camí”, que “a cada passa l’inventa i l’oblida”– sap que no pot deixar de moure’s en aquest viatge circular que sempre recomença, amb la mirada gairebé a càmera lenta i  el seu llenguatge fragmentari fet de partícules elementals, que exploren el laberint del dir –l ’esquerda del dir- per mitjà d’una lletania inacabada i inacabable que entronca amb els sons de l’origen i les seves ferides. Uns versos seus de fa anys ja ho deien:

Obrir l’escriure
fins a quina ferida
—del text, de l’ànima—?  

Romandre-hi. Només romandre.

En aquest llibre el poeta és més a prop que mai de les coses i del cos, amb la mirada que s’obre al món, tant des d’aquest lloc buit i blanc de l’inici com “selva endins”, i sempre amb “el cos dient”. Víctor Sunyol ha explorat els marges de l’escriptura i el seu mapa de símbols com qui es lliura a l’amor, sense esperar res a canvi que no sigui la sola presència-absència, llenguatge i silenci. La seva questa té l’alè dels ecos llunyans d’algun naufragi i la melodia dels càntics sagrats.

un lloc que malda
en
pel
cant

Víctor Sunyol. QUEST. (Llibres del Segle, sèrie poesia Culip, Girona, 2013)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació