Víctor Bocanegra: benvinguts els sacrilegis

17.04.2017

La música i la poesia van sempre agafades de la mà, hi hagi o no instruments per amanir el casori. Les paraules ja en tenen, de so. I voler afegir-hi alguna cosa més és per a Víctor Bocanegra (Barcelona, 1960) “una intromissió, la invasió d’un espai, fins i tot una mena de sacrilegi”. Bocanegra respecta les parcel·les de cada moment creatiu: quan fa versos, és Víctor Obiols Llandrich; quan canta, el nom li pren ressons d’illa pirata. A Sacrilegis (Godall Edicions, 2017) Obiols-Bocanegra no ha pogut evitar que els seus dos egos s’entrellacin. Amb onze anys, el barceloní ja explorava la possibilitat de fer cooperar versos i acords, i Toti Soler li’n mostrava les dreceres. Per això, l’escolta de Liebeslied, el vinil amb poemes de Vinyoli, Vergés i Palau i Fabre, va ser una primera marca a la memòria.

Víctor Obiols, 57è premi Carles Riba de poesia | Foto: Dani Codina

Sacrilegis, un llibre-CD de 17 peces, té present la tasca de Toti Soler i la de tots els cantautors que han contribuït a difondre la poesia en català. La llista, ho recorda Bocanegra a l’inici, no és ni de bon tros curta. Tenim “l’Ausiàs d’en Raimon, els medievals d’en Rafael Subirachs, el Sagarra d’en Llach, el Papasseit de l’Ovidi i d’en Serrat, el Rosselló Pòrcel de la Maria del Mar Bonet […], el Riba de Riba, el Martí i Pol de Muntaner, el Bartra o el Maragall de Pujadó, el Vinyoli de l’Iniesta…” Ara s’hi afegeixen aquests Sacrilegis. L’autor ha volgut bastir un recull eclèctic, sense etiquetes cronològiques ni temàtiques. En la tria, diu, hi ha “part d’atzar, part de flaire i part de sensacions i troballes.” No ens ha d’estranyar, doncs, trobar Ramon Llull, la Reina de Mallorques, Joan Vinyoli i Lluís Solà remant a la mateixa barca. El CD, enregistrat als Estudis Rellogeto de Barcelona i a la Jazz Cava de Terrassa, guanya coherència amb el suport del text, que ens explica el quan, el com i el perquè del mestissatge poeticomusical.

Més enllà dels poemes, Bocanegra ha sabut donar al llibre els avals justos per fer-lo caminar. D’entrada, ‘Les dues músiques’, el preàmbul de Lluís Solà, una reflexió sobre els lligams entre la veu i el so: “Hi ha hagut un temps en què la música de les paraules i la música dels instruments han anat plegades sota els poders de la veu. I temps de conflicte i de separació […] Com si oblidessin que totes dues no són, fonamentalment, sinó això: estances, per a l’oïda.” Llegim Solà a l’inici, i també cap al final. El seu poema ‘No paris, no et moguis’, el penúltim sacrilegi, relliga oposats tal com  Bocanegra fa vibrar Maragall i Carner a la mateixa gola. El segueixen els mots liminars: la justificació, el dubte, el plaer d’allargar el fil. I encara més. Primer, l’’Autocrònica’ sobre la presentació del treball a Vic, un text per conservar en fresc les sensacions que fugen. Després, ‘Ànimes conjuminades’, de Mingus B. Formentor, que sintetitza en poques línies la trajectòria poètica d’Obiols i la vincula a l’alter ego musical: “Ha sorgit una molt encomiable peça, una esplèndida demostració del fet que, en conjuminar les seves ànimes de músic i poeta [Bocanegra] sap transitar amb prou gràcia per la poesia i la música callada d’altri.”, diu Formentor.

Havent retingut els passos previs, estem preparats per prémer el play i girar pàgines alhora. O per fer-ho per separat. Sigui com sigui, Bocanegra ha tingut la cura de deixar impresa una última guia: un comentari personal abans de cada poema. Les observacions són variades i tant poden tenir a veure amb les emocions de l’intèrpret com amb les valoracions de la crítica. Abans d’’Assaig de càntic en el temple’, podem llegir: “Ens el feia aprendre de memòria Francesc Castells en unes classes de teatre a l’escola, a principis dels setanta. Aquestes coses no s’obliden. Perquè algun dia aquest país, sense deixar de ser covard i salvatge, que sembla que va amb la humana condició, pugui ser, també, de debò, net i noble, culte, ric, lliure desvetllat i feliç. En memòria de l’Ovidi.”

Sacrilegis enceta el repertori amb la ‘Serenada d’hivern’ de Josep Carner, però també s’esforça a reivindicar noms menys reconeguts, com Clementina Arderiu, Josep Sebastià Pons o Rosa Leveroni. Començant per Llull i acabant per Lluís Solà: vuit segles de tradició literària concentrats en un CD de 17 peces. És evident que en tota tria personal feta “de flaires i sensacions” sempre s’hi hauria pogut afegir algun poema més. Haurien pogut ser aquestes 17 composicions o haurien pogut ser unes altres. En tot cas, aquestes són les que Bocanegra ha decidit expulsar del terreny sagrat. El cantautor sap fer propers, a través d’una dicció excel·lent, tant els versos medievals com els recents. Amb un registre cohenià, nocturn i brut, Bocanegra aconsegueix que el desesper de la Reina de Mallorques sembli el de qualsevol dona del segle XXI. O que ‘La pàtria’ de Bonaventura Carles Aribau tingui els elements necessaris per ser cantada coralment

Un cop degustada la proposta musical, Rosa Porter Moix tanca el volum imprès amb l’epíleg. “Beneïts els sacrilegis”, conclou. I el lector pensa que sí, que beneïts, beneïts siguin, encara que no es vegin enlloc, els rastres del pecat. La música i la poesia van sempre agafades de la mà. Obiols-Bocanegra s’ho diu, s’ho repeteix i en frueix per més que es desdobli o rebategi. Ara li han quedat al calaix, per quan convingui, Ausiàs March, Cèlia Viñas i Agustí Bartra. Se sent culpable, molt culpable, però vol repetir l’experiència. Tan bé que s’hi està, fent terrenal el sagrat. Així doncs, benvinguts, benvinguts els sacrilegis.