Vicenç Villatoro torna al dietari

Vicenç Villatoro publica un nou dietari, Llibre d’actes (1998-1999), a Editorial Base. Xavier Serrahima sosté que aquest dietari és el més personal i intransferible del tots els seus dietaris —la seva veu és sempre, sobretot, la seva veu: indefallent, insubornable i antisectària.

En llegir el recentment publicat dietari de Vicenç Villatoro Llibre d’actes (1998-1999), Editorial Base, Barcelona 2012— m’han vingut immediatament al cap un apunt que escrigué Franz Kafka en el seu, el 23 de desembre de 1911: “Un dels avantatges d’escriure un diari és que hom esdevé conscient, amb una lucidesa serena, dels canvis a què no cessa de sotmetre’s; uns canvis que […] hom […] intueix i confessa, però que en el subconscient acaba negant quan es tracta de pouar esperances i assossec en una tal confessió”.

Salvant les distàncies cronològiques, personals i literàries entre els dos autors, que no són pas menors, les proses memorialístiques de l’escriptor txec i del català presenten una similitud de caràcter psicològic (si se’m permet l’agosarat terme): ambdós escriuen —possiblement de manera inconscient (o, si més no, no del tot conscient)— els seus dietaris amb una certa finalitat catàrtica. En el cas del de Praga, per una absoluta i més que diàfana necessitat d’alliberar-se d’una existència turmentada i mancada de sentit que l’anihila. En el de Terrassa, per reflectir-hi potser no ben bé un desajust vital però si, almenys, una certa incomoditat.

Una incomoditat que és, principalment, política, fonamentada en essència en la diferència entre el que és i el que (ell creu que) hauria d’ésser —“En el desprestigi de la política hi participa en alguna mesura, suposo, el seu elevat grau d’automatisme. Davant de qualsevol fet, totes les paraules són sempre previsibles, rutinàries. Tothom fa estrictament el paper que li toca o que creu que li toca”, (pàg. 233); “La política ha esdevingut l’art de la gestió de l’opinió pública”, (pàg. 263)— però també i alhora (en Villatoro tot és, o acostuma a ésser “també i alhora”), personal: la incomoditat d’aquell que, sentint-se escriptor, no vol deixar perdre l’oportunitat de viure l’experiència de la política.

Una exigent experiència per a la qual està sobradament preparat des del punt de vista intel·lectual —amb uns coneixements i una capacitat reflexiva enormes —però no tant des de l’anímic o moral: la seva empatia, el seu entusiasme (entusiasme i passió són, sens dubte, dos dels seus trets identificatius), la seva innata capacitat d’entendre’s amb tothom i, sobretot, de situar-se en la perspectiva de qualsevol (i dels altres) el duen permanentment a plantejar-se si fa bé renunciant a la seva carrera literària per dedicar-se a la política.

Dubte hamletià —més subterrani que no pas visible— que no limita l’interès general del seu dietari dels darrers anys del segle XX, ans al contrari: si quelcom el defineix és, per damunt de tot, el seu ampli i generós abast temàtic, el seu caràcter global, holístic. Un caràcter o propòsit —que, entre d’altres, l’emparenta de nou amb els Diaris kafkians— que en una visió estreta, de vol gallinaci, pot semblar un handicap. Més encara, quan qui l’afronta no és conscient dels seus límits i (com succeeix tan sovint en les canòniques i immutables tertúlies televisives i radiofòniques de casa nostra) estira més el braç que la màniga.

Però que quan la duu a terme una persona dotada amb la capacitat, el criteri i la consciència de la seva possible fal·libilitat de Villatoro —“És preferible una pel·lícula que parla, amb errors, de coses importants i que emocionen [que no pas] les pel·lícules perfectes que parlen fredament de banalitats”, (pàg. 64)—, el presumpte handicap esdevé una virtut, car amplia poderosament el ventall de lectors interessats en el llibre: “Per què mirar el món? Doncs fonamentalment perquè és interessant. Perquè desperta el nostre interès en la seva varietat i la seva contradicció. No pas perquè és bell, sinó perquè és interessant; tot el que és bell és interessant, però no a l’inrevés”, (pàg. 212); “Jo defenso que el primer motiu d’escriure un dietari és que el món és interessant”, (pàg. 227).

Resulta obvi que, com bé assenyala J.M. Coetzee a la seva autobiografia, Escenes de la vida a províncies —“Els artistes no poden estar mai del tot presents al món: han de tenir sempre un ull mirant dins seu”— qualsevol diari no tan sols comporta una proporció important de subjectivitat, sinó que mira primordialment cap endins i, per tant, implica el risc de caure en un cert exhibicionisme  —“Tot llibre de literatura neix d’una contradicció tensa, d’una paradoxa. En aquest cas: entre l’exhibicionisme vanitós que suposa la publicació d’un dietari i la necessitat d’autoprotecció del tímid”, (pàg. 206). Tanmateix, els més valuosos transcendeixen aquesta esfera íntima o privada per anar (i per dur-nos) més enllà.

És per això que es pot afirmar, sense temor de resultar contradictori, que el de Villatoro és el més personal i intransferible dels dietaris —la seva veu és sempre, sobretot, la seva veu: indefallent, insubornable i antisectària; o el que és el mateix políticament incòmoda, tant per als propis com per als estranys: “La vella sensació de soledat ideològica, d’haver-me construït una visió del món estrictament individual i sense vocació de proselitisme. Sintonia amb moltes coses, però una enorme soledat”, (pàg. 44)— però, també i alhora, un molt ajustat reflex del seu (heideggerià) ésser-en-el-món.

El seu, si se’m permet la (teòrica) paradoxa, és, explícitament i voluntària, un dietari personal —d’arrel (i expressió) poètiques— que parteix de ben endins, del jo més pregon, per a projectar-se cap enfora, envers el nosaltres: “Deixo d’escriure poesia i passo a escriure dietari perquè m’interessa més mirar el món que mirar-me a mi. O mirar-me a mi en el món”, (pàg. 227).

És, per damunt de tot —i ací rau, segons el meu parer, el seu major atractiu (i, també, el seu més destacat, i agraït, tret definitori)— un dietari d’un temps, d’un país i —sobretot— d’una cultura. D’aquesta cultura nostra catalana, més minoritzada que no pas minoritària, que malda desesperadament per sobreviure enfrontant-se dia a dia —en una quixotesca batalla, aferrissada, injusta, desigual (i les més vegades, deslleial: des d’un punt de vista lingüístic, ecològicament detestable)— a les cultures majoritàries i pretesament universals que l’envolten i l’assetgen implacablement sense treva ni quarter.

En aquest sentit, no poden ésser més emblemàtiques tant les seves tan assenyades consideracions sobre la llengua aranesa —“Els catalans ens juguem molt en la defensa de l’aranès: és allò que ens legitima per defensar-nos nosaltres mateixos, la prova del nou dels nostres arguments teòrics”, (pàg. 179)— com les (desagradables, despectives i paternalistes) reunions on es veié obligat a assistir amb les majors cinematogràfiquesnord-americanes que, prevalent-se de la seva abusiva posició monopolística, es negaven —i es neguen, ai las!— a doblar al català les seves pel·lícules: «Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda» (Mc 4, 25).

En definitiva, per més que ell consideri, amb raó, que “el dietari és un gènere de crítica difícil perquè costa separar la valoració de la qualitat literària amb l’acord amb allò que s’hi afirma”, (pàg. 122), crec modestament que —tot i alguna davallada tan puntual com anecdòtica— aquest nou volum de la prosa memorialística de Villatoro és tan recomanable com ho fou, en el seu moment, L’ofici de mirar: dietari 1989-1997.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació