Viatgers catalans a la Unió Soviètica

16.02.2017

La Unió Soviètica va ser un destí concorregut per molts catalans polítics, artistes, intel·lectuals… Però viatjar a Rússia en aquell context de la revolució d’ara fa just cent anys no era gens fàcil, atès que “qui manifestava el desig de fer-ho aixecava suspicàcies al seu voltant”. Josep Torroella Prats parla dels occidentals i els catalans que van visitar l’URSS abans de l’esfondrament. Llegiu l’article sencer al núm. de febrer de «Serra d­’Or».

Andreu Nin amb la seva família. (Foto: Arxiu «Serra d’Or»)

La Revolució russa va marcar la història del país, ara fa tot just cent anys: «Era una revolució obrera que havia posat fi a segles d’autocràcia tsarista i que volia fer realitat un vell somni de la humanitat». I, de fet, ho va aconseguir durant un temps, fins que aquell somni es va fondre del tot. Mentrestant, però, Rússia va ser una forta potència que va atraure l’atenció de molts polítics, artistes, escriptors, sindicalistes i intel·lectuals occidentals, i també catalans. A més, tenint en compte que «hom no podia fer gaire cas del que contaven la premsa i els llibres que es publicaven sobre Rússia, [perquè] les notícies de la premsa informativa sovint eren confuses», molts d’ells, a partir de 1917, van haver d’emprendre un viatge cap al país més extens del món, «i en deixaren constància escrita».

Algunes de les personalitats catalanes que hi van fer una estada, llarga o breu, van ser «Ángel Pestaña, Josep Pla, Francesc Macià, Ferran Valls i Taberner i Andreu Nin», i, més tard, Antoni Rovira i Virgili, «el 1938, en plena Guerra Civil espanyola». Per poder entrar a Rússia era important tenir-hi algun contacte a l’interior del país, ja que «tant l’entrada com l’estada al país eren objecte d’un rigorós control». Una de les persones que va tenir aquesta sort va ser Josep Pla: «Andreu Nin era el seu home clau a Moscou».

Aleshores, viatjar a Rússia no era tan còmode i fàcil com ho és avui dia. Hi havia molts obstacles que complicaven el viatge, com per exemple, la ruta en tren era llarga i lenta, ja que constantment feia moltes parades; la llengua també feia més complexa la situació, atès que «la immensa majoria de la població del país només parlava rus, i tan sols alguns intel·lectuals i dirigents soviètics parlaven anglès». Però una de les coses que va impressionar més Ángel Pestaña, en aquest cas, «va ser la seriositat de la població, la tristor que es reflectia en els rostres de la gent.»

Andreu Nin va ser un dels catalans que es va adaptar millor a les circumstància del país, és clar, després de viure fins a deu anys a Moscou: «aprengué a parlar i a escriure en rus i fins es casà amb una jove militant bolxevic. Li agradava el tarannà dels russos i els seus costums.»

L’estada de Francesc Macià, que va ser de tan sols d’unes setmanes, era per a buscar «sobretot recursos econòmics per armar un exèrcit català que envairia Catalunya des de França i, amb el suport d’un aixecament popular, lluitaria fins a aconseguir la independència», però Rússia no li va donar el que volia, i ja sabem com va acabar la història…

Pel que fa a Valls i Taberner, que «no simpatitzava a priori amb el règim soviètic», hi volia trobar «aspectes positius en la revolució», i en va trobar. Però l’entristia «la política religiosa endegada pel règim comunista, l’ateisme que sembla dominar la societat.»

Finalment, altres escriptors catalans van anar a visitar el país per altres motius, «pocs anys abans de l’esfondrament de l’imperi soviètic», com ara «Joan Perucho, Josep Maria Castellet i Montserrat Roig.»

Tenim la sort que el pas de tots aquests i d’altres catalans que van trepitjar la Rússia de la revolució ha quedat escrit en obres com Viatge a Rússia, 1925 de Josep Pla o Un viatger català a la Rússia de Stalin de Valls i Taberner. Aquests materials escrits «ens transport[en] a un món definitivament perdut, a uns fets que sacsejaren el món durant molts anys.»