Versió original en català: una instàntania del nostre audiovisual

El VOC ens proposa una experiència cinematogràfica diferent: una sola sessió on es projecten 8 curtmetratges, 1 pilot de websèrie, 1 micrometratge i 1 llargmetratge -aquest últim, fora de competició-. Es tracta d’una mostra molt eclèctica pel que fa a formats, tons, pressupostos, etc. Això es deu al fet que la principal funció d’aquest festival impulsat per Òmnium és proporcionar a l’espectador una perspectiva general de la producció audiovisual rodada en versió original en català. La barreja de gèneres i la duració de la sessió necessita una audiència cinèfila, amb ganes de veure de tot i avaluar cada producte conforme les seves intencions i possibilitats. Per poc que aquesta condició es compleixi, no s’hauria de deixar passar l’oportunitat de gaudir de la pantalla gran a uns preus més que populars (2 €) i de veure productes amb moltes dificultats per trobar les finestres que mereixen.

Aquesta crònica està basada en una sola de les dues sessions que ofereix el VOC, així que totes les generalitzacions, que ja de per si serien qüestionables, s’han d’agafar amb pinces encara més de l’habitual. Dit això, crec que la mostra permet identificar una tendència fonamental per entendre l’estat actual de la cinematografia en versió original en català: la separació entre l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) i la resta.

L’escola de cinema més important de Catalunya contribueix a la sessió amb 3 curtmetratges fets per estudiants (A l’ombra de la muntanya, Mater salvatoris i Només els valents) i amb la pel·lícula de Sergi Pérez (El camí més llarg per tornar a casa), un director format a l’escola i que actualment hi imparteix classes. En aquesta mostra, els tòpics que envolten l’estil ESCAC es compleixen fil per randa: una factura excel·lent; fruit de la barreja entre el talent i el poder econòmic de la institució, pel·lícules que prioritzen l’estètica al guió, i una predilecció per històries eminentment emocionals i/o poètiques. El segell de l’ESCAC és garantia d’un altíssim nivell formal.

La resta d’obres són massa variades per encaixar en una categoria però, en general, allò que es fa fora de l’ESCAC es caracteritza per una disminució dels valors de producció i una aposta molt més forta per l’humor en detriment del dramatisme. La lliçó que cal treure de l’excessiva presència d’una escola i un estil molt concrets és que falten contrapoders en el marc de la nova creació en català. La mostra ens avisa que no tenim un ecosistema cinematogràfic prou potent per a incitar a talent independent a produir en català, ja que, si no compta amb un coixí com el que suposa ser dins d’una escola de cinema, no es motiva perquè no pot esperar un retorn ni en visibilitat ni en recursos econòmics. Això té conseqüències: els diners públics estan molt més encaminats a produir futurs realitzadors de TV movies per a TV3 que a adobar el terreny perquè apareguin relleus per a figures com Pere Portabella o Ventura Pons. I això és dolent, en la mesura que l’audioviual català no només ha de comptar amb professionals de la cinematografia més mainstream, sinó que també ha d’intentar tenir creadors amb veus idiosincràtiques.

Una de les principals virtuts del VOC és que, si aconsegueix créixer i consolidar-se en el temps, pot contribuir a sanar aquest desequilibri que el mateix festival no podia fer més que reflectir. Aquesta reflexió només pretén cridar l’atenció sobre una tendència perfectament compatible amb el descobriment de molts nous creadors interessants, com demostren les 3 millors obres que podreu veure en aquesta sessió i que us destaquem a continuació:

L’encenedor quàntic

Amb l’inconfusible segell de Pau Escribano, guionista i director de Polònia i Crackòvia, aquest curtmetratge de tan sols 5 minuts és el salt a la pantalla gran d’una manera de fer humor que veiem cada setmana a la televisió. Una parella (David Verdaguer i Ann Perelló) són a un bar, ell va al lavabo i, quan torna, li diu que no és el mateix que ha marxat, sinó que ve del futur. Avançar més seria fer espòilers que, en el cas d’un bon gag, no es poden permetre sense arruïnar la diversió de l’efecte sorpresa. Es tracta d’una obra ràpida, divertida i sense pretensions que aconsegueix exactament el que es proposa: fer riure.

Només els Valents

Aquest curtmetratge dirigit escrit i dirigit per Blanca Vendrell neix com a projecte final de carrera de l’ESCAC i narra un episodi tràgic que marcarà per sempre la vida de la Jana (Joana Vilapuig), una apassionada del submarinisme. La història de Vendrell combina l’afectació emocional que impulsa la trama amb una direcció sòbria i elegant que mostra com la Jana s’enfronta al trauma. L’obra captura un estat d’ànim solemne que batega a través de les imatges i els silencis més que en els diàlegs i demostra el talent de la directora a l’hora de saber explicar de donar entitat narrativa al mar de Port de la Selva, que estableix una relació amb la protagonista com si fos un personatge més.

Les Coses Grans

La sèrie de Roger Coma és una de les propostes més interessants dels darrers anys. És la websèrie catalana per excel·lència. A través d’episodis de menys de 10 minuts, Coma amplifica i deconstrueix anècdotes quotidianes amb un humor fi que dóna la volta a les situacions més normals i corrents. És un símptoma de la mala salut de l’audiovisual català que aquesta obra no pugui trobar un finançament i unes finestres a l’alçada de la seva qualitat: Internet i la televisió a la carta són el present, i és imprescindible que el català competeixi en aquests camps i no es limiti a un sol canal públic i generalista. Mentre aquest món millor no arriba, Les Coses Grans és el trencaglaç més potent que té la llengua catalana per explorar aquest univers i gaudir dels seus capítols un autèntic plaer.

La mostra es celebrarà entre el 17 i el 27 de novembre a 28 espais de tot Catalunya, podeu consultar el calendari aquí.