Veritas

7.03.2014

L’article de Francesc Foguet contra la burocratització de la docència universitària,  titulat Els èmuls del senyor K.,  ha despertat molt interès entre els lectors de Núvol i especialment entre els docents d’altres àmbits educatius. Avui s’afegeixen a la conversa Antoni Dalmases, amb l’article Prohibit ensenyar! Prohiit aprendre! i Joaquim Gestí, amb l’article Veritas.

A propòsit d’un comentari que vaig fer del clarivident article del professor Foguet que duia el títol d’Els èmuls del senyor K. on posava el dit a la nafra de la cada cop més extensa burocratització de les universitats públiques catalanes amb la implantació de models de gestió de qualitat, em vaig permetre la llicència de fer una mica de broma i plantejar una teoria de la conspiració.

Evidentment era una manera de dir perquè el que descrivia l’article em recordava l’hilarant llibre de John Kennedy Toole, La conxorxa dels enzes. I afirmava que davant la venda de fum d’aquestes empreses -de serveis òbviament, en aquest país no produïm, només servim-, les ments il·luminades que regeixen els nostres destins educatius (per cert, moltes d’elles fa anys i panys que no trepitgen un aula, són els anomenats desertors del guix) van quedar enlluernades i es van deixar entabanar.

Bromes a banda, crec de debò que les empreses dedicades a assessorar, gestionar i avaluar el models de gestió tipus ISO 9001, per exemple, ja fa anys, gairebé deu, que s’han adonat que les institucions educatives, públiques i privades, són un terreny abonat per vendre el seu producte i que gestionen diners públics dels quals sovint no cal passar comptes amb els ciutadans.

Què ven una empresa així? En teoria un model de gestió pensat per optimitzar els recursos d’una empresa i augmentar les seves vendes. En realitat vénen imatge. Un certificat -sovint amb una expressió en llatí, que aporta més autoritat al producte- que diu als potencials clients “nosaltres el tenim i la competència no”.

En el món de la indústria i el comerç em sembla una pràctica lícita, més si tenim en compte que un client que es deixa seduir només pel certificat, quan descobreix que l’han enredat, no hi torna. Amb aquest plantejament, i davant la forta competitivitat existent entre institucions, universitàries o no, públiques o privades, aquestes empreses s’han llençat a vendre el seu producte, o sigui, una imatge. El vestit de l’emperador al qual al·ludia en el meu comentari burleta.

No els en faig responsables, fan la seva feina. El problema és de qui es deixa aixecar la camisa i per extensió provoca maldecaps i burocràcia als que estem a la trinxera educativa. Imagineu per un moment que sou un càrrec d’Ensenyament, un director de centre d’FP, un rector d’universitat i que heu de fer front a la competència del veí, cada cop més ferotge. Cobreu taxes, no precisament barates, voleu accedir a programes europeus, subvencions, diners i finançament en definitiva… i us ofereixen la panacea, el certificat ISO abracadabra. Això us obrirà totes les portes per accedir als recursos d’unes instàncies superiors, la UE, per exemple que aquestes empreses han aconseguit enredar prèviament amb el discurs de la bondat i de l’excel·lència de les seves certificacions: qui té certificat té premi, qui no, no. Jugada de rei que aboca tothom a la cursa qualitativa. Un finançament, a més, amb què es nodreixen el càrrecs creats adhoc per gestionar la suposada excel·lència, coordinadors de qualitat, que veuen com grimpar en l’escalafó sense trepitjar una aula ni tenir mèrits acadèmics.

Davant d’aquest realitat jo em pregunto: els nostres alumnes són clients? Encara que omplim mil protocols i registres, estarem fent millor la nostra feina? Encara que una auditoria de gestió externa, que per cert cobra la modesta  xifra d’entre 9.000 i 12.000 euros, comprovi que hem complimentat tota la paperassa, això és garantia de qualitat educativa? Després de gairebé trenta anys de feina, que per mi encara és un luxe i una benedicció, crec que no i que malauradament tot forma part d’una estratègia de màrqueting on el continent, la imatge, compta més que el contingut, l’ensenyament. Deixeu-me acabar amb aquells versos de Gòngora que diuen així:

Todo se vende este día. Todo el dinero lo iguala […] Hasta sabiduría vende la universidad… verdad!

 

Etiquetes:

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. *procediments *qualitat *ítems *objectius *ISO *auditoria interna *evidències *indicadors *enquestes de satisfacció *transferència *mapa de processos *auditoria externa *coordinació de qualitat *mapa d’indicadors *processos i procediments *sistema de gestió *control de qualitat *documentació estratègica *projecte de direcció *acords de coresponsabilitat *equips de millora *plantilles de qualitat *validació *anàlisi de risc *qualitat del servei *registres *evidències *…

    De què estem parlant? Una empresa conservera? De la fabricació de mobles? És un petit negoci de llums?

    No! són algunes de les paraules claus per a la modernitat postdocent: el nou vocabulari per a esdevenir professor a la secundària i la formació professional. Fent una llegida segur que entendreu millor de què estem parlant i copsareu fàcilment la magnitud de la tragèdia.

    Després, proveu de relacionar-les amb les antigues: continguts, saber, ensenyament, educació, valors, ciutadania… mentre penseu en els vostres fills adolescents i joves en formació a les escoles i instituts del país