Verdaguer a la Font del Desmai

La Font del Desmai, petit oasi bucòlic entre els adormits camps de la Plana de Vic, s’ha convertit en la veu de Verdaguer i de tants altres poetes en un matí de diumenge d’impertorbable cel blau. I és que la ‘Festa Verdaguer’ ha arribat al seu final, commemorant els 50 anys de l’obertura de la Casa Museu Verdaguer de Folgueroles, en un dels paratges que mossèn Cinto Verdaguer va vincular a la poesia.

La trobada poètica al bell mig de l’entorn folguerolenc, ha ofert, a un entusiasmat grup de curiosos, una lectura de poemes i cançons de Jacint Verdaguer. Una entrevista-diàleg en què el poeta i estudiós Narcís Comadira ha llegit, comentant i debatut els elements de la poesia de l’autor, a més d’oferir la lectura de la seva pròpia obra.

 L’escena ha estat acompanyada pel cantautor Roger Usart, que ha interpretat, en versió musical, alguns poemes de Verdaguer. El recital s’ha tancat amb una representació teatral de la primera esbartada del 1867, de Verdaguer i components de l’Esbart de Vic, de la mà de Pere Tió.

 Sense cap mena de dubte, un matí dominical que ha recordat la fascinació que segueix despertant l’obra de l’autor folguerolenc i la seva transcendència en el gènere poètic. Tal com comença Harold Bloom el seu assaig sobre Shakespeare: «La resposta a la pregunta “per què Shakespeare?” ha de ser: “i qui més hi ha?”», Narcís Comadira respon, “Maragall, Carner, Foix, Riba, Sagarra, Espriu, Vinyoli, Ferrater, per anomenar només els poetes més potents”. L’obra de tots ells, “el seu fonament únic i indiscutible” es troba en l’obra de Jacint Verdaguer.

 L’acte de cloenda ha servit per mostrar que la poesia segueix constituint un dels eixos centrals en l’intent de la formulació i resposta sobre la condició humana. Un grup heterogeni de persones, que s’han reunit entre camps per recordar la figura del personatge i la importància de la poesia en la constitució de l’individu.

Ineludiblement, les paraules i conclusions de la jornada han suscitat la reflexió. Sobretot, pel que fa al lloc que ocupa o que hauria d’ocupar la poesia i, més concretament, l’obra de Verdaguer. De la mateixa manera que Itàlia té els versos de Leopardi, o França els de Rimbaud com a peça clau de la simbologia nacional, Catalunya encara no ha fet el pas en la definició d’un poeta cabdal dins la cultura pròpia. Tal com deia mossèn Cinto, “sum vermis”, però potser arribarà el dia en el qual nosaltres també trobarem el nostre emblema.