Ventura Pons: “L’únic en què crec és en fer les pel·lícules”

22.02.2016

Ventura Pons és el director que més pel·lícules ha rodat en català i un dels cineastes catalans amb més projecció fora de Catalunya segons la revista L’Avençque l’entrevista en el seu número de febrer. El director, que estrena el documental Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona), parla amb Josep M. Muñoz del seu recorregut artístic.

Ventura Pons (crèdit: Josep M. Muñoz)

Ventura Pons | Foto: Josep M. Muñoz

Vostè va començar com a director de teatre, amb diversos muntatges que va dirigir a finals dels anys seixanta i primers setanta. Va dirigir obres d’autors clàssics, com Ruzante i Shakespeare, i d’autors catalans contemporanis, com en Joan Oliver.

L’altre dia vaig trobar una dedicatòria de l’Oliver del 1973, que la tinc digitalitzada i no l’he ensenyada a ningú! Qui ha fet més teatre de l’Oliver, encara que el seu nebot aquest, que no recordo com es diu, hagi escrit un llibre sobre l’Oliver i jo no hi surto, no saps el que puc explicar de l’Oliver!

L’Oliver és un profeta. Les decapitacions és un llibre profètic, com quan parla de Hitler. Me’l sé tot de memòria: “Antonio, mestre perruquer,/ ha sorprès la seva muller/ en amorosa baralla/ amb un tercer./ I el cap li talla/ amb la navalla…” I el llibre, que és de l’any 1934, acaba dient: “Per segar roses la destral us cal,/ Adolf, brètol total?/ Volava el cap de ma companya/ pel cel dels crematoris d’Alemanya”. I els crematoris són cinc o sis anys després, és extraordinari!

I de l’Oliver jo havia fet el Bestiari, que és un dels meus grans espectacles, on es veu el plaer de la meva construcció narrativa… Vaig començar, doncs, amb el teatre, i m’anava molt bé. Mentrestant, seguia treballant amb el meu pare.

Però arriba un moment que fa el salt al cinema. Un primer salt, si més no.

Arriba un moment, l’any 1978, que ja tinc trenta-tres anys, que decideixo fer una pel·lícula documental, i m’invento Ocaña, retrat intermitent, que era un exercici, pensat només, si m’agradava prou el resultat, per ensenyar als meus amics. Però la bola es va anar fent gran, me la vaig emportar a París perquè la veiés la meva exdona (jo en aquella època em dedicava a un altre gènero…), una psicoanalista lacaniana –tinc molts amics psicoanalistes– amb la qual encara tenim molt bona relació. I resulta que la van veure els de Cannes, i la van programar dins la selecció oficial al Festival de Cannes. Però després vaig passar cinc anys que ningú em va donar feina. Llavors em vaig inventar El vicari d’Olot, amb l’Emili Teixidor, que en va escriure el guió. L’invent és conjunt, va ser una idea de tots dos em sembla, escrita per l’Emili. L’única pel·lícula que ha escrit l’Emili! I ara com que la vídua oficial de l’Emili és la Isona Passola, que ella s’ho fa sola…

Això no ho posarem!

Això sí que ho pots posar! Perquè el cinema català és ella. Jo sóc el director que més pel·lícules ha fet en català a la història del cinema. Afortunadament, no sóc un cregut. A mi, els creguts em fan molta pena. Perquè te’n vas amb la motxilla cregut a dormir i t’aixeques cregut, i deu ser espantós. No, jo l’únic en què crec és en fer les pel·lícules, en el gust de la teva diferència. Que és l’únic que pots vendre, perquè en cinema ho venen tot els americans: tu només pots vendre la teva diferència. En el fons, és un principi econòmic. Tu fas el que t’agrada, la teva passió per la narració en un moment determinat, i si té veritat, una veritat que està en la teva diferència, i si tens una mica de sort, el món és molt gran.

En el cas d’Ocaña, tenia una bona història.

El més important és tenir una història. En una pel·lícula hi ha tres coses: la història, el guió –que ha de ser de ferro. Si tens un mal guió, ja pots tenir tots els diners que vulguis, més val que no la facis, com a director, com a productor sí, perquè guanyes diners. Però jo mai no he treballat per diners. He tingut l’encert de no plantejar-me coses per diners, sinó pel gust. Quan ens n’anem a l’altre barri, tot es quedarà aquí, tot, i només t’emportes el plaer d’haver fet allò que t’ha agradat.

I de fet, jo les pel·lícules, quan les faig, mentre les faig són molt meves, però quan les he acabades, me les miro i penso: “això ho hauries pogut fer molt millor!” Jo sóc molt crític. Però després són per al públic, com més millor. Perquè el públic et regala una hora i mitja o dues de la seva vida irrepetible, perquè aquell dia no el tornaran a viure, i s’han de trobar amb la teva mirada, els has de dir alguna cosa. El meu concepte és aquest. Jo respecto tothom, que tothom faci el que vulgui, però que em respectin a mi.

Em deia que hi havia tres elements bàsics per fer una pel·lícula.

El guió, la mirada del director –que és la teva posada en escena, perquè totes les històries s’han explicat– i finalment el repartiment, perquè els actors i les actrius són els que donen la cara per tu, i defensen les teves idees si els les saps explicar. Si aquestes tres coses no funcionen, no hi ha pel·lícula.

Podeu llegir sencera comprant-la aquí. El sumari el trobareu aquí. Us recordem que la revista es distribueix a quioscos i llibreries i la podeu comprar en paper aquí, o bé en la versió digital aquí i aquí. Si us hi voleu subscriure, per només 58 € l’any, cliqueu aquí.