Veníem d’un silenci: Raimon a Berlín

1.10.2012

Raimon a Berlín | Foto: Guim Bonaventura.

Si bé no és el primer cop que sento Raimon en directe –vaig ésser al concert commemoratiu de la “recuperació” ciutadana del castell de Montjuïc–, és el primer recital on el sento verdaderament de prop. Raimon va venir divendres a Berlín convidat en el marc del 23è Col·loqui Germano-Català. El Col·loqui ha reunit durant tres dies estudiants, professors i entesos en la llengua preguntant-se quin és el seu estat actual de i com es viu en la vida quotidiana. Fou inaugurat per l’escriptora Isabel Clara-Simó i el clausurà ahir Georg Kremnitz, professor de lingüística de la Universitat de Viena.

M’acostava al concert des d’una òptica molt íntima. Per a mi, Raimon és la veu d’Ausiàs March despertant-me ressonant en el record de lluminosos matins de dissabte. “Veles e vents han mos desigs complir, / faent camins dubtosos per la mar…” I també és Espriu, és imaginar-me el meu avi llegint, sentint Espriu. “Mentre m’envelleixo en el llarg esforç / de passar la rella damunt els records, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra.”

Aquest era, també, el meu primer acte català després d’aquest 11 de setembre on sembla que els catalans ens hem tret les vergonyes. I no era un acte qualsevol, és clar.

Raimon oferí un repàs d’algunes de les seves cançons més populars en un recital que es quedà petit però que emocionà profundament a gran part dels assistents. El concert fou marcat per la senzillesa. La sobrietat omplí la sala conduïda per la potència del seu cant, de les seves paraules. Una sobrietat negra trencada pel verd de la seva camisa i pels seus cabells –blancs, curts, brillants. Però sobretot trencada per la seva llum, la seva claror interior, la seva energia. El cantautor aviat celebrarà els cinquanta anys sobre els escenaris però el temps no passa per a ell. Em sembla reconèixer cada gest seu, cada matís de veu, cada entonació en unes cançons que, per a la meva generació, sempre han format part de la història del nostre país. “Jo vinc d’un silenci / antic i molt llarg…”

El xativí va tocar repertori propi combinat amb poemes de March, Jordi de Sant Jordi o Espriu. Per al final, és clar, va guardar “Al vent”, llargament aplaudida. Les lletres, cal dir-ho, van ser recollides en un excel·lent llibret amb traduccions a l’alemany fetes per alumnes de català, dirigits pel lector de Leipzig Òscar Bernaus.

En el primer bis, el públic s’animà a corejar-lo. “No, / diguem no. / Nosaltres no som d’eixe món!” Una cançó que reprèn força després de tants anys present al nostre subconscient, que ressorgeix com a himne per a afrontar els nous temps i escomeses que ens vénen.

La Universitat Humboldt de Berlín acollí el cantautor de Xàtiva sota l’orgue de l’aula Reutersaal. L’acompanyaren Miquel Blasco i Joan Urpinell a les guitarres, Pau Domènech al clarinet i Fernando Serena al contrabaix. A la sala hi havia molts catalans, però també alemanys que ja fa anys van descobrir Raimon i la seva lluita incansable contra la llarga nit. La inacabable nit que desplega encara les seves ombres –entre les quals, però, ja ens sembla veure finalment un bri d’esperança.

Raimon és –encara– una llum que no hem de perdre contra la foscor, una veu que necessitem contra els silencis.

Web de Guim Bonaventura

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris