Les raons de Yannis Varoufakis

10.10.2015

El proper 15 d’octubre al Born Centre Cultural en el marc del cicle D.O. EuropaIannis Varufakis vindrà a Barcelona per explicar com va viure en primera persona les negociacions i la imposició de la voluntat de les estructures supranacionals, és a dir, de la Unió Europea, en l’intent de redefinir la participació de l’economia grega a Europa i el seu encaix en el sistema global. Europa l’ha vist sempre com una figura polèmica i indomable, per la qual cosa va haver de dimitir perquè no el volien a la taula de negociació. Varufakis, a banda d’haver estat ministre de Finances grec, és també economista professor i escriptor —entre les seves obres cal destacar Economia sense corbata, publicada per Edicions Destino i de la qual reproduïm el fragment d’un capítol aquí, “Confiança, crisi, estat”. 

Yanis Varoufakis. ministre d'economia de Grècia

Yanis Varoufakis. ministre d’economia de Grècia

Estat i banquers: una relació tòxica

Aquí hi ha una contradicció. L’Estat hauria de garantir que els bancs no tanquin si s’esdevé el crac. Però per aconseguir-ho, l’Estat hauria d’imposar límits a «la mà» del banquer perquè no tregui del futur més valor del que pot produir el present. Aquests dos objectius, però, són incompatibles.

Des del moment que el banquer sap que l’Estat acudirà a salvar-lo en un moment difícil, ja no té cap motiu per témer, per restringir els préstecs que dóna, sempre amb alguna contraprestació econòmica. Com més regles imposin els estats als banquers per delimitar la seva tendència a concedir préstecs durant les èpoques de bonança econòmica que porten al crac, més gran és l’al·licient dels banquers per trobar una manera d’infringir aquestes regles, en contra de l’interès general. I com que els banquers tenen més poder econòmic que els càrrecs polítics de les institucions públiques (que se suposa que controlen i fan obeir els banquers) comparat amb els ciutadans del carrer, els banquers tendeixen a aprofitar-se de la seva posició dominant.

En realitat, l’Estat sí que hauria de salvar els bancs perquè, certament, és important que no tanquin —perquè no es perdin els dipòsits dels ciutadans i perquè no s’ensorri el sistema de pagament que constitueix el «sistema circulatori» de l’economia—, però no els banquers. Hauria d’enviar els banquers a casa, sanejar els bancs i, després, si l’Estat no se’ls vol quedar, vendre’ls a nous propietaris. Però aquests nous propietaris haurien de saber que si porten els bancs que acaben d’adquirir a la bancarrota (per prestar de manera imprudent, per exemple), els perdran.

Malauradament, la majoria de vegades els polítics que governen l’Estat salven els banquers utilitzant els diners dels ciutadans més pobres. A canvi, els banquers financen les campanyes electorals dels polítics que tan bé els han tractat. El resultat és una relació massa «estreta» entre polítics i banquers. Una relació perjudicial per a la resta de la societat.

Com veus, la idea que l’Estat és amic dels banquers i acabarà salvant-los fa que els banquers siguin insolents i negligents. És possible que després d’un crac tinguin una mica més de cura, però tan bon punt les coses es tranquil·litzen una mica, després que l’Estat els hagi salvat i es recuperi l’estabilitat, tornen un cop i un altre a crear diners traient valors del futur i traslladant-los a un present que no els pot produir. Què dèiem abans? L’estabilitat ens porta a la inestabilitat i l’equilibri diacrònic és alterat per les decisions desequilibrades que prenen els banquers.

Descarregueu-vos el capítol.