Vallès vs Vallès, i el ring va ser una festa

26.04.2012

 

Versos-lliures-valles-roc-casagran

Tot a punt a l’hora indicada. Dos quarts passats de nou, sis poetes preparats, públic disposat a tot i moltes ganes d’allargar una bona estona de versos. El ring -invisible- s’aixeca allà on es diuen els versos, amb tres cadires per banda i creant un espai propi entre dues terres que no es miren mai i que haurien de mirar-se més sovint. Els poetes s’alternen i són breus, tal com mana la jornada. Obre el recital el tal Plantada, dóna la benvinguda al quadrilàter (…pujo al ring amb tovallola..) i repassa les tragèdies d’una biografia suposadament erràtica. El segueix en Xavi Grimau, sec, irònic, foteta. Terrassa rep, de seguida, la primera patacada (i no en serà pas l’última). En Xavi, des de les cavernes, sap com atiar el foc de l’intel·lecte i, també, com ha de fer-ho per fixar l’atenció del públic. Diu veritats com punys, tan ben dites, que gairebé semblen sarcasmes. El segueix en Joan Gener, jove poeta, incipient assajador de ritmes i automatismes. Acaba de llençar-se al buit davant dels seus, a casa, amb els seus mots, amb les seves vísceres. Diferents tipus d’amor i diferents maneres d’estimar la vida es passegen per cada mot que exposa un part del seu món. Salta, llavors, Josep-Ramon Bach, concís, irònic també, elegant, tot un jove amb bigoti i cabell blanc, qui ho diria. Sentències que connecten, que arriben de pressa, que fan pensar, que fan ballar segones lectures i també les intencions que viuen soterrades sota cada lletra. El segueix en Santi Montagud, articulista de llengua aspra, poeta de dia i de nit, columnista de dard i paraula enverinada, de mot precís i ritme brillant. Els seus poemes van fer desfilar tot un ventall d’inquietuds, d’anhels, de desigs, de ganes de ser, de ganes de millorar, de ganes de viure vides que només hem gosat imaginar. Per últim, Roc Casagran, tot un mestre de la distància curta, amb un repertori contundent que sap guanyar-se el ulls i les orelles, que sap riure i sap ferir, que sap triar sempre el millor registre. Poemes d’amor, poemes de guerra, poemes de lluita, poemes de tu i de mi. Granollers i Sabadell. Sí, hi van tornar a faltar l’alcade i la regidora. Però això, entre nosaltres, no importa pas gaire. Importa que aquests sis poetes van ser capaços de demostrar, sense voler-ho i sense massa pretensions, que els Vallesos gaudeixen d’un bon punch, a banda i banda, i que serien capaços de deixar K.O. a qualsevol rival. Que en prenguin nota d’altres amants de la boxa, que l’èxit de l’escomesa promet nous combats en el futur.