Val Kimer, The Doors, i una Barcelona dels anys 90 del segle XX

He llegit que Val Kilmer pateix una greu malaltia, de seguida m’ha vingut la pel·lícula The Doors (1991), on interpreta la vida de Jim Morrison, i Tombstone (1993) fent del pistoler Doc Holiday una persona culta i poètica, on semblava traslladar la vida del cantant al western americà.

Per alguns/es la pel·lícula de The Doors va representar un abans i un després, ens va descobrir una època que només feia dos dècades que havia passat, però teníem la sensació que feia segles, -de fet ara fa 20 anys (començo a semblar aquell cantautor) el grunch ja agonitzava, i em sona com abans-d’ahir-. En part aquella sensació, de què el final dels 60 i el 70 quedava molt lluny, ens venia perquè la dècada dels 80 havia estat molt dura, amb el triomf del neoliberalisme, la mort de les utopies polítiques (o això ens deien), el predomini d’una música comercial sense cap sentit rebel-romàntic-protesta, i cinema pensat per adolescents estúpids (entre els quals m’incloc). Però “els temps estaven canviant”, nous grups com els Jane’s Addiction, els Guns and Roses dels inicis -que estaven més a prop del punk que de la màquina de fer diners en la que s’acabarien transformant- o el rap subversiu dels Public Enemy, anunciaven l’incendi musical que esclataria amb el fenomen Nirvana. Un moviment definit com a rock alternatiu, i que per a mi va culminar quan un grup com Pantera, amb una música que 10 anys abans no hagués sortit les clavegueres de l’undreground, assolia el número 1 de la llista del Billobard (1994).

Tornant a The Doors, la pel·lícula d’Oliver Stone que de tant veure-la em va acabar avorrint, em costa molt tornar a mirar-la i quan he vist algun fragment l’he trobat fins i tot ridícula i exagerada, on el Jim Morrison és “l’amic borratxo que molesta”, com diu aquell polític, però que  valgui el tòpic, ens va “obrir les portes de la percepció”. Doncs sortíem del cinema amb ganes de llegir Rimbaud i Nietzsche, d’emborratxar-nos, i fer l’indi. Vam començar a devorar biografies de Jim Morrison, per mi la millor la d’Herve Muller editada per Ediciones Júcar, en aquella mítica col·lecció de “Los juglares”. En un altre llibre de la col·lecció, El Rock acido de Califòrnia, sortia una frase, que cito de memòria doncs ni idea on para el llibre, “L’àcid ens va separar per tornar-nos ajuntar i per tornar-nos a separar”, i que pensant amb algunes persones que vam compartir viatge en aquells temps, la trobo bastant encertada -a inicis dels 90 a Barcelona encara es podien trobar tripis, ara ni idea-. Jim Morrison citava sovint El Naixement de la tragèdia de Nietzsche, i ràpid a llegir-lo, llibre del que reconec em va costar molt entendre, però era com una obligació espiritual acabar-ho i dir-ho. Després m’he llegit pràcticament tots els llibres de Nietzsche, menys el Zaratustra, no puc amb aquest, i em fascina el personatge i la seva obra, encara que el dia d’avui només salvaria unes poques idees. Següent lectura van ser els poetes maleits, Baudelaire, Verlaine, Rimbaud… igualment de difícil comprensió en alguns versos, fins que vaig començar a devorar les seves biografies, des de llavors sempre que m’enfronto a un poeta ho faig acompanyat de la seva vida, em costa molt llegir sentiments d’un altre, per universals que siguin, sense saber res de l’alè que respirava. En aquella cerca i captura de referències als moviments contraculturals, va caure en les meves mans Las filosofias del Undreground de Luis Racionero, que em va portar a Herman Hesse, amb lectures i relectures inoblidables sobre tot del Demian i el Llop Estepari, compartides en mil converses amb amics i amigues sota les nits de la ciutat vella, i valgui de nou el tòpic, sovint amb un got d’absenta en bars ja desapareguts com el Reixes a la plaça Reial, el Guarro a Regomir, i el Ciutat Vella al carrer Sant Rafael. El Milan Kundera també ens molava molt, ser lleugers o viure la vida amb totes les seves penes, qüestió que sovint plantejava l’autor txec.  Sentir la vida amb dolor, deia Val Kimer-Morrison en aquella pel·lícula parafrasejant a Nietzsche, i a nosaltres ens encantava, ho trobàvem tan subversiu allò de sentir-te realment feliç quan pateixes, i veure la mort física o psíquica com un alliberament. Una subversió molt, però que molt lleugera, d’uns nois i noies que teníem relativament poques preocupacions i ens podíem permetre escollir fins i tot la infelicitat. Les guerres, el drama dels refugiats, la fam, etc. fan veure aquells pensaments com banals, però mostra la fragilitat de tot, doncs potser alguns/es dels que ara escapen de l’horror gaudien de dolor banal fa uns pocs anys, llegint versos d’Omar khayyam acompanyats d’una copa prohibida de vi en el barri vell d’Alep. Un llibre ens agradava, “Biografia del fracaso” de  Luis Antonio de Villena, on repassava la vida de diferents perdedors des de Caravaggio al mateix Morrison, i triomfava “Loser” aquella cançó de Beck, que vam escoltar també fins a l’avorriment. De Luis Antonio de Villena després vaig llegir una novel·la-biogràfica de Lord Byron, perquè el poeta anglès en vida i obra era un dels nostres referents, encara que de vegades tinc dubtes si ho va ser el Byron real o l’imaginat en relats i pel·lícules com la meravellosa Remando al Viento de Gonzalo Suárez.

I per concloure dir, que així mateix vam començar a imitar Morrison-Kimer en el seu ball del llangardaix, recordo veure un xaval amb melena (perquè es va posar de moda el cabell llarg, i llavors algun heavy de tota la vida es va tallar les grenyes com a protesta d’un estil que ell portava anys reivindicant),  ballant al mig de la plaça sant Jaume com el cantant americà.

I allà on sonava “light my fire”, “break on through”… ens posaven a fer l’indi, en aquelles nits que no tornaran. Nits de vegades envoltades d’excessos, plenes d’amor per la vida -encara que ens agradava fer veure que no- , on compartíem passions i petons amb persones que sovint al matí s’esvaïen i no tornàvem a veure mai més.