Una visió del femení arquetípic en l’escultor Jou

10.01.2017

En virtut de la seva importància, cal celebrar la publicació de la monografia L’escultor Pere Jou (1891-1964). Forma i matèria (Viena Edicions), un documentat treball del doctor Ignasi Domènech i Vives, Cap de Col·leccions dels Museus de Sitges.     

Nu femení de Pere Jou

Nu femení de Pere Jou

Aquest treball, que fa un recorregut ampli per la vida i obra de Pere Jou i Francisco (Barcelona, 1891 – Sitges, 1964), s’estructura en tres parts. En la primera part hi podem llegir la biografia vital i professional de Jou, així com l’opinió de la recepció crítica de l’obra de l’artista; en la segona part, en la qual es tracta de la forma i matèria de les escultures de Jou, Domènech fa un estudi aprofundit de la seva obra des de la vessant tècnica, així com de la formalització del llenguatge artístic de Jou; en la tercera part trobem un catàleg raonat de l’obra de Pere Jou, molt augmentat respecte del catàleg que va fer el mateix Ignasi Domènech amb motiu de l’exposició Pere Jou, escultor, que es va fer a l’edifici Miramar de Sitges l’any 2011.

Extretes del text de Domènech, i perquè em serveixen una mica d’agent provocador d’aquest comentari personal sobre una faceta de les escultures de Jou, retinc unes paraules d’Alexandre Cirici, escrites l’any 1957 respecte del treball escultòric de Pere Jou. En el seu estudi sobre l’escultura catalana, el crític Alexandre Cirici designava Pere Jou com el tallista de pedra de rudesa asteca. És una visió un punt encertada, però al meu parer reductiva, i a la qual encara hi trauria el mot rudesa. La figuració escultòrica de Pere Jou, sobretot en les escultures de gran format, guarda una gran harmonia tant en les formes com en els volums, i apareix cisellada amb textures amables. Jou, que tenia ofici i sabia treballar la fusta i l’argila, esculpia la pedra tot donant-li una carnadura especial.

Algunes escultures de Pere Jou, sobretot del nu del cos femení com un volum compacte i amb el rostre amb els ulls tancats (si estan oberts miren endins), en efecte poden recordar una divinitat asteca femenina. El mot divinitat no és balder, en aquesta apreciació, ja que aquestes mateixes formes compactes, amb un punt de hieratisme, és a dir, d’idealització tot buscant l’arquetip del femení intern, es troba també en l’antiga escultura egípcia, en l’escultura de la Grècia antiga o, sense anar més lluny de les nostres contrades, en figures d’art ibèric com la Dama d’Elx. No estem davant de figures de dones, tot i que s’hi inspiren, sinó de la figuració de deesses, d’aquí ve la idealització de les formes.

Els més coneguts nus femenins de l’escultor Pere Jou poden ser considerats treballs representatius del Noucentisme, de l’estètica de l’escola mediterrània encapçalada per Aristides Maillol, amb les seves escultures idealistes, d’un arcaisme de formes depurades. Jou, artista nascut barceloní, però tan vinculat a la vila de Sitges, no va ser aliè a aquest moviment que va reprendre el classicisme grec, mediterrani, i que impregnaria tant la seva obra com la dels seus coetanis (Enric Casanovas, Fidel Aguilar). Però la contemplació atenta de l’estatuària de Pere Jou trasllada l’espectador, en aquest cas, l’espectadora, més enllà, i la situa davant d’una estatuària original, tal com entenia el concepte original l’arquitecte Antoni Gaudí, és a dir, de retorn als orígens.

Hi ha un fil que travessa el temps, les modes, els corrents artístics, estètics. Aquest fil és l’essència de l’art en tota la seva puresa, sempre lligat a l’àmbit del sagrat, art que connecta les obres més contemporànies amb les més antigues. Tant que amb un vol de la imaginació podem situar-nos en el Neolític. De manera que si el lector, la lectora, em vol acompanyar, viatjarem fins a l’illa de Malta. Baixarem 12 quilòmetres sota terra i hi trobarem l’hipogeu de Hal Saflieni, excavat a la roca durant centúries amb pedra sílex i obsidianes. Descobert l’any 1902, l’hipogeu data de 3.000 a.C.

Deessa adormida a l’hipogeu de Hal Saflieni

El complex funerari de Hal Saflieni s’estructura en tres nivells. El nivell del mig recorda un temple megalític amb columnes i està ornamentat amb dibuixos d’espirals. Impressiona l’atmosfera que s’hi respira. En la sala batejada amb el nom d’Oracle, es va trobar una figura femenina de petites dimensions que es coneix amb el nom de Dama adormida, però que també se’n podria dir Deessa adormida.

En les cultures mediterrànies d’aquesta època, els valors estaven estructurats entorn de la figura de la dona i la mare, tal com van descobrir i estudiar antropòlegs com J. J. Bachofen (el seu llibre El matriarcat data de 1861), o Marija Gimbutas (un dels seus llibres famosos, El llenguatge de la deessa, data del 1989). La vida en les societats prehistòriques de caràcter agrari van estar regides per règims matriarcals que anomenem així per distingir-los dels règims patriarcals que no trigarien a imposar-se. En aquesta època es donava culte a la fecunditat de la Terra considerada com a Mare i per associació amb aquesta sensibilitat hi havia reverència envers la figura de la dona, el femení de la vida, la maternitat, el nodriment, l’alletament, etc.

Possiblement el lector, la lectora, tingui ben present Pere Jou en la seva faceta d’escultor lligat a l’arquitectura, els seus treballs en la Palau Maricel de Sitges i altres indrets. Però és en la contemplació atenta d’algunes escultures de Pere Jou i Francisco com Nu femení assegut (1926), Èxtasi (1928), Nu femení (1950), Noia ajaguda amb raïm (1953), Enigma (1953), Repòs (1953) o Dona asseguda (1955), que es pot veure una connexió espiritual de l’etern femení entre aquestes escultures i la Dama o Deessa adormida, i que és el que a mi em crida l’atenció de l’estatutària de Jou. Diu Ignasi Domènech en el seu text sobre els nus femenins de Pere Jou, aquests no remeten a cap símbol ni tenen cap voluntat narrativa, perquè l’escultor no els dota de cap missatge històric o literari, ja que Jou considera la forma com una cosa immanent, una finalitat en si mateixa.

Així és el ser plàcid, serè d’aquestes escultures. Perquè en la matèria i en la forma, tal com en aquestes figures que desprenen llum ha estat treballada per Pere Jou, ja hi ha continguda la seva realitat transcendent perquè la matèria és la solidificació de l’esperit. És en aquest sentit que aquestes figures femenines sorgides de l’art de Pere Jou s’emparenten amb la figura trobada a l’hipogeu de Hal Saflieni, fent bona l’opinió de Hermann Hesse, quan va escriure: L’art mai no és expressió de l’atzar o voluntat individual, sinó sempre de la necessitat. Necessitat de l’artista amb sensibilitat espiritual de connectar amb la deu primera, de fer-se un amb la font dels orígens de la vida que dóna lloc a la creació, ara i en tots els temps.