Una tarda de teatre a Brians 2

30.11.2016

Com a activitat paral·lela a l’exposició Bàlsam i fuga. La creació artística en la institució penitenciària, que es pot veure aquests dies al Caixafòrum, el programa Art For Change “la Caixa” ha organitzat un projecte teatral al Centre Penitenciari Brians 2. Dirigida per Carme Portaceli, la posada en escena dels interns participants es podrà veure aquest dijous al Caixafòrum. Nosaltres vam poder assistir a un assaig ahir a la tarda.

Carme Portaceli dirigint un dels actors. © David Campos

Carme Portaceli dirigint un dels actors. © David Campos

De l’Avinguda Diagonal a la presó

Un minibus ens esperava a davant d’un famós hotel, a prop de Maria Cristina, que ens portaria cap a Martorell per tal de poder assistir a l’assaig en qüestió. Durant el trajecte, Glòria Cid, responsable del programa Art per a la Millora Social de la Fundació La Caixa, ens va explicar com aquest projecte uneix les àrees socials i de cultura, que normalment discorren paral·leles. L’objectiu d’aquesta iniciativa és que sigui un professional en actiu de les arts escèniques, si és possible sense experiència prèvia en el terreny social, que treballi amb un grup d’interns, per tal que l’intercanvi d’experiències sigui mutu. La triada va ser Carme Portaceli, flamant nova directora artística del Teatro Español, i una professional compromesa i “canyera”, segons Cid, que també ens va recordar l’experiència d’Àlex Rigola amb població immigrant de Salt que es va tenir com a resultat l’espectacle Migranland (Temporada Alta, 2013). Abans d’arribar al Centre Penitenciari Brians 2, el polígon industrial de la zona ja ens revela arquitectures que semblen pensades per tenir custodiades tot tipus de mercaderies, amb un zel gairebé semblant al d’una presó. O potser és que la nostra mirada ja es troba en mode “centre penitenciari”.

Quan arribem finalment al centre, em sorprèn trobar-me amb un edifici nou i lluent, net com un CAP acabat de construir o com un institut d’ensenyament públic, amb un ampli vestíbul lluminós i diàfan. Ens faran guardar els mòbils a uns armariets, això sí, i hem d’entregar el DNI (evidentment) per a poder entrar. Curiosament, hi ha un arc de detecció de metalls, però no ens hi fan passar. Ens donen una acreditació: “Porteu-la ben visible i no la perdeu. Sobretot els homes”, bromeja la Montse, responsable del grup de teatre del centre. Ens endinsem a l’edifici creuant algunes portes automàtiques que no fan por, perquè són noves i combinen la reixa amb el vidre. Finalment sortim a l’exterior, i llavors sí que veiem els mòduls (fins ara només hem passat per oficines), i tres nivells de mur que separen l’edifici d’on sortim de la presó pròpiament dita. Ciment, reixes i tancats amb filat, que ens transporten automàticament al mur de Melilla o al desaparegut mur de Berlín, que en realitat era un “tres en un” en tota regla. Veiem els mòduls, freds com d’aquitectura socialista, i mirant les finestres imaginem un pres baixant amb una corda feta amb diversos llençols lligats entre sí. Massa pel·lícules hem vist tots plegats, pensem, quan ens diuen que al centre hi ha cinc anells de seguretat (però la llima dins l’entrepà la podríem haver entrat, això sí).

Els mòduls del Centre Penitenciari Brians 2. © David Campos

Els mòduls del Centre Penitenciari Brians 2. © David Campos

Accedim al teatre, tan lleig o tan bonic com tants auditoris i teatres d’escoles, instituts o centres cívics de tota mena, i Carme Portaceli ja es troba assajant amb el grup d’interns. Em sorprèn enormement que ni s’immuten de la nostra arribada (i això que entre nosaltres hi ha un fotògraf i dos equips de televisió) i segueixen assajant com si res. Portaceli porta el text a la mà i va llegint (hi ha dos interns que no han pogut venir a l’assaig) i marcant moviments al mateix temps. Són nou actors, de mitjana d’edat al voltant de la trentena, menys un senyor que deu rondar els seixanta anys, d’una gran elegància i seriositat. L’assaig es veu interromput, de tant en tant, per anuncis que sonen a tot volum per la megafonia (“Finaliza el ciclo escolar. Saliendo módulos 5, 6, 7 y 8”), però ells segueixen com si res. L’escena em recorda una mica quan servidor (ja em perdonaran que parli de mi) donava classes de teatre a nens i adolescents, a Sabadell: actors dubitatius, que s’avancen al text o que miren cap amunt mentre parlen, amb cantarella, petits atacs de riure… Res fora del comú en qualsevol grup de teatre amateur (i no exclusivament) de Catalunya. Durant l’assaig apunto frases al vol (“¡Si quieren guerra, habrá guerra!”, “Me casé con una mujer mala”, “Una persona decente tiene pasaporte”) i sentim un hip-hop de collita pròpia i tot (“Libertad, es la que quiero yo para volar”).

Quan ja han acabat el passi de la peça s’asseuen, Portaceli i companyia, a la vora de l’escenari i ens expliquen el que estan preparant. La directora ha triat escenes de Lorca (Así que pasen cinco años), Shakespeare (Hamlet), Beckett (Tot esperant Godot), Gorki (Els baixos fons) i alguns poemes d’Alberto Conejero, tots al voltant dels records d’una vida anterior i al fet d’estar privat de llibertat. L’escena lorquiana de la gata i el nen morts, per exemple, conviu amb textos rapejats escrits pels interns, en una estructura en cinc parts que és, de fet, la mateixa de l’exposició: entrada, taller, pati, escapisme i sortida. La intenció, tant de l’exposició com de la peça teatral, és explicar com la institució marca el ritme vital dels interns. Els que veiem aquí són uns privilegiats, perquè cada cap de setmana fan teatre amb la Montse, fet que els permet barrejar-se amb companys d’altres mòduls (cosa impossible, d’altra manera) i oblidar-se per unes hores que són interns d’aquest centre. Fins i tot fan bolos, com el d’aquest proper dijous al Caixafòrum o d’altres que han fet, o sortides al teatre, com quan van anar a veure Sueño de una noche de verano versión de Deisy Portaluppi a l’Almeria Teatre. També organitzen funcions familiars, per als fills dels interns, i han arribat a actuar a una llar d’infants i tot.

Un moment de l'assaig que es podrà veure al Caixafòrum. © David Campos

Un moment de l’assaig que es podrà veure al Caixafòrum. © David Campos

Tots ells coincideixen, preguntats pels periodistes, a afirmar que el teatre és l’únic moment de llibertat que tenen dins la institució, i que els serveix per treure el millor d’ells mateixos. La Montse, la seva professora, treballa a partir de la creació col·lectiva, ja sigui en la tria o confecció de textos com la realització del vestuari i l’escenografia. “Des de que faig teatre sóc millor persona”, diu un d’ells, mentre tots bromegen amb nosaltres i ens demanen que si algú ve a la funció de dijous al Caixafòrum els porti donuts de xocolata (“i xurros!”). Nosaltres ja hem de marxar, i ells continuaran amb l’assaig.

Tornem al minibus que ens portarà a Barcelona, i al trajecte pensem que hem vist homes dolços, insegurs, pallassos, seriosos, tímids… Un grup d’homes fent teatre. Simplement això.

Dos actors en un moment de l'assaig. © David Campos

Dos actors en un moment de l’assaig. © David Campos