Una setmana de videoart

23.05.2012

In Free Fall

 

Els films de grans catàstrofes, naturals o de sistemes (la caiguda d’un edifici, l’expansió d’una epidèmia) solen pervertir el tempo dels esdeveniments de manera que la tragèdia queda anunciada però s’ajorna indefinidament. Per buscar l’èpica, sí, però també com a recurs que crea en l’espectador un permanent estat d’emergència. Aquesta lògica no és tan sols patrimoni del cinema, sinó també de l’economia. Hito Steyerl, artista convidada pel Screen Festival, s’endinsa en aquesta dinàmica a In free fall, on tracta la història del Boeing 4X- JYI que va comprar Howard Hughes i que després van emprar les forces aèries d’Israel, abans de ser dinamitat per a la pel·lícula Speed i ser reciclat, finalment, per fer-ne DVD’s. Un vídeo- assaig projectat a l’auditori del MACBA el dia internacional dels museus.

L’autora, de qui es va celebrar una notable exposició al Palau de la Virreina l’any passat, interpreta de manera indirecta la caiguda lliure dels estats i els organismes financers que ha provocat la crisi econòmica. Aquesta davallada, comparable a la dels avions i pilots que s’estavellen, també gaudeix del ritme especial de les pel·lícules d’acció i juga amb la principal incògnita: quan arribarà l’element fatídic, el seu particular contacte amb el terra. Des d’un cementiri d’avions al desert de Mojave, un dels seus encarregats explica atònit la seva experiència quan una productora va comprar la carcassa del Boeing per una bona quantitat de diners amb la finalitat de destruir-lo en un rodatge.

A partir d’aquí el documental, a vegades videoclip, a vegades collage, introdueix tocs d’humor i ironia en una biografia d’objectes que arriba al seu moment àlgid en l’instant de la seva destrucció. En el debat posterior amb Hito, aquesta revelà qüestions importants del seu treball com els mètodes de producció. Què vol dir produir? es preguntava. “Tot. Des de capturar plans amb la càmera fins al treball de post- producció”, que és menyspreat moltes vegades sense que es consideri un treball pròpiament. El mateix podria defensar Scanner (Robin Rimbaud), qui durant la nit dels museus va realitzar al CCCB una performance musical per acompanyar imatges de Toute la mémorie du monde i Le chant du Styrène d’Alain Resnais. Produïa la música allà mateix. És producció, post- producció, o no mereix tal estatut improvisar en directe?

Des del soroll als paisatges sonors que recorden a The Future Sound of London, Robin també ens recordava que la producció de videoart és un dels temes centrals de la fira Loop que començarà el dia 30 de maig. Junt a aquest tòpic, n’hi ha un altre d’igual potència: la utilització de Barcelona com a museu urbà. El Screen és, sobretot, un nou mapa de la ciutat que desplega obres de qualitat a diferents llocs, i així s’ha mostrat durant la primera setmana del festival. A la Fundació Tàpies hi trobem July 12th 1984 de Jordan Baseman, un àudio amb subtítols projectats, sobre la l’execució de Ivon Stanley a l’estat de Georgia que es retransmeté en directe per la WNYC Radio. El narrador fred, repetitiu, maquinal narra amb una precisió telegràfica tot el procés, des de l’arribada a la sala de la cadira elèctrica fins a la retirada del cos.

 

Where did the Future go?

 

No obstant això, el gran al·licient del vídeo és el compte enrere en silenci de 02:30 minuts que enceta l’àudio, i que ens és recordat quan el narrador compta fins a tres per assenyalar el moment precís de l’execució. Així l’espectador descobreix, a posteriori, que a l’inici ell era la víctima (o el botxí). Una altra obra igual d’inquietant però en un registre molt diferent és al museu d’art pre-colombí Barbier Müller. Tatiana Blass hi presenta Metade dóna fala no chao- piano surdo, en què un pianista interpreta obres de Chopin mentre dos homes aboquen cera líquida dins l’instrument perquè es solidifiqui i anul·li la vibració de les cordes. Finalment el piano queda glaçat de cera: poètic, visual i simple. A més concentra una forta relació amb l’espai pre-colombí si tenim en compte el paper anul·lador dels invasors europeus del renaixement al nou món.

Just davant del recinte hi ha el museu Picasso, que acull la projecció de Where did the future go? d’Alicia Framis sota una de les seves voltes. Una dona i una cosmonauta passegen per separat en slow-motion al voltant d’un estrany paisatge lunar de Utah, amb un so de buit espacial i un alentiment visual que simula l’absència de gravetat. Les dues porten un cartell on s’hi llegeix la frase que dóna títol al muntatge. Una recerca del futur lenta, sense guia, gairebé somnàmbula però de gran qualitat. A ella es devia referir el conseller Mascarell, quan a la roda de premsa de la inauguració de Screen dedicava algunes paraules d’elogi a l’organització del festival: “El Loop avui és un referent internacional pel debat sobre cap a on camina l’art contemporani, els seus moviments i les seves direccions”.