Una radiografia del MET

13.09.2016

Nova York, Milà, Londres, Viena, Berlín, Munic, París. Aquestes set ciutats concentren els millors espais operístics del planeta. Allà on es troben, en pocs mesos, els més cotitzats cantants, els directors d’orquestra més prestigiosos, les produccions més espectaculars, extravagants o interessants i, sobretot, allò que converteix aquests transatlàntics musicals en centres operístics de referència: uns cossos estables, cor i orquestra, d’altíssim nivell.

Il Barbiere di Siviglia

Il Barbiere di Siviglia

És evident que tot això només es pot aconseguir mitjançant grans pressupostos i en ciutats amb una tradició musical, i concretament operística, indiscutible. Però també és necessari un grau de gestió, tant artística com empresarial, seriosa, imaginativa i eficient. Aquest article i els que el seguiran pretenen, a través de l’anàlisi de la temporada operística 2016-17 d’aquests teatres, assenyalar els punts d’especial interès així com oferir una visió panoràmica de la situació de la indústria operística actual.

 

El nou MET fa 50 anys

En ple procés de renovació pel que fa als alts càrrecs musicals de la casa, la Metropolitan Opera House de Nova York celebra enguany el 50è aniversari de l’edifici del Lincoln Center que va substituir el mític antic teatre de l’Avinguda 39 amb Broadway, derruït el 1966 i que va posar els fonaments moderns de la gloriosa trajectòria operística a Nova York. Primer gràcies a la dilatada direcció general (1908-1935) de Giulio Gatti Casazza, qui ja havia comandat la Scala de Milà anys abans. Amb el seu lideratge, el MET es consolida com la meca de les grans veus i directors. D’entre aquests darrers va comptar, ni més ni menys, que amb Arturo Toscanini i Gustav Mahler qui, després del seu decisiu pas per l’òpera de Viena, on va establir la política de gestió que en bona part encara avui roman en els grans teatres, va marxar a Nova York, entre l’estupor general, on va tenir una experiència més aviat frustrant. No es podia esperar altra cosa de la col·lisió entre les idees innovadores de Mahler i el context ultraconservador que regia el MET en aquell moment.

La construcció de l’antic MET va suposar una transició simbòlica cap al New York modern perquè sorgeix de l’enfrontament entre l’antiga aristocràcia novaiorquesa i l’emergent sector industrial encapçalat per les famílies Roosvelt, Morgan i Vanderbilt. El 1880 es va produir el conflicte entre ambdós estaments, i en una reunió al restaurant Delmonico’s la nit del 28 d’abril, el nou i poderós lobby va decidir desmarcar-se de l’antiga Academy of music que concentrava en aquell moment l’activitat musical de la ciutat, i va apostar per construir un nou teatre que romandrà dempeus fins ara fa cinquanta anys.

Tornant a la música, i pel que fa a les veus, l’etapa de Gatti Casazza es pot considerar immillorable. Vet aquí alguns dels noms habituals durant aquells anys: Rosa Ponselle, Elisabeth Rethberg, Maria Jeritza, Emmy Destinn, Frida Leider, Amelita Galli-Curci, Lily Pons, Enrico Caruso, Giovanni Martinelli, Beniamino Gigli, Giacomo Lauri-Volpi, Lauritz Melchior, Titta Ruffo, Giuseppe De Luca, Lawrence Tibbett, Friedrich Schorr, Feodor Chaliapin, Tancredi Pasero i Ezio Pinza. La flor i nata de la història del cant.

Tot i això, el crac del 29 i la guerra van comportar temps difícils pel teatre que es van remuntar amb una nova i ferma gerència (1950-1972), la de Rudolf Bing, qui va tornar el MET al cim dels teatres mundials atraient, una vegada més, les millors veus del moment. Heus aquí una altra llista gloriosa: Victoria de los Ángeles, Renata Tebaldi, Maria Callas (en un pas massa fugaç per Nova York a causa del xoc de personalitats amb Rudolf Bing), Birgit Nilsson, Joan Sutherland, Mirella Freni, Renata Scotto, Montserrat Caballé, Elisabeth Schwarzkopf, Carlo Bergonzi, Franco Corelli, Alfredo Kraus, Plácido Domingo, Nicolai Gedda, Luciano Pavarotti, Jon Vickers, Tito Gobbi, Sherrill Milnes o Cesare Siepi. Però, a més, el teatre va tornar a esdevenir termòmetre de la nova realitat social, introduint en els seus repartiments cantants afroamericans com Leontyne Price, Reri Grist, Grace Bumbry, Shirley Verrett, Martina Arroyo o Marian Anderson –especialista en espirituals, posseïdora d’una veu espectacular i que va actuar al Palau de la música l’any 1935 al costat de l’Orfeó Català–, que va ser la pionera, interpretant el rol d’Ulrica a Un ballo in maschera l’any 1955. Onze anys més tard, l’antic teatre va tancar les portes i es va construir la nova seu al Lincoln Center, al costat del Metropolitan Museum i a pocs metres de Central Park.

Per concloure els anys Bing, es va celebrar una Gran Gala en la qual van participar la majoria dels noms esmentats i que va encetar la tradició de commemorar amb aquest tipus de vetllades les dates assenyalades del teatre. Així doncs, enguany, per commemorar els 50 anys de la nova seu, el MET ens proposa una d’aquelles nits que fan les delícies dels afeccionats i que deixen sense alè per la concentració de noms de primera fila que hi participaran. Ras i curt, hi és tothom: des de la Netrebko i Flórez fins a Fleming, Garanca, Camarena, l’incombustible Domigo, Beczala, Damrau, Grigolo, Opolais, Pape, Yoncheva o Di Donato. Veurem qui cau de la llista i qui s’hi afegeix, però no hi ha dubte que el MET és incomparable a l’hora d’organitzar aquestes bacanals canores. Al fossat hi haurà també grans noms, però cal destacar-ne molt especialment dos: James Levine, qui ha estat el director musical i artístic de la casa durant més de 40 anys i figura decisiva en la construcció de l’actual identitat de l’òpera novaiorquesa després de Bing, i el flamant nou director, nomenat recentment, Yannick Nézet-Seguin, qui haurà de confirmar al MET la trajectòria ascendent que l’ha dut a l’inesperat nomenament.

 

Clàssics i moderns

El MET, com els teatres de l’àrea alemanya, està actiu gairebé cada nit i és capaç de presentar fins a quatre títols diferents en una setmana. Fins i tot en sessions de matí i tarda, com vaig poder comprovar un diumenge de novembre d’ara fa uns 10 anys, en què al matí vam assistir a una commovedora Die Walküre de mans de Jimmy Levine, per a qui l’orquestra del MET toca com per a cap altre director, i a la tarda una Salomé abassegadora dirigida per Gergiev amb nu integral inclòs de Karita Mattila.

La programació del MET alterna les noves produccions amb les antigues, que es potencien amb al·licients vocals interessants i que van del simplement correcte a l’envejable. Aquest sistema de programació comporta una gran irregularitat en els resultats artístics pel que fa als espectacles de reposició, ja que el temps d’assaig és molt reduït, però també ofereix la possibilitat d’incorporar joves veus sense exposar-les en excés, permetent al MET continuar sent la gran pedrera vocal que sempre ha estat.

Enguany, el teatre que ara gestiona Peter Gelb ha programat més de 250 funcions. Una gestió que, malgrat alguna aventura, manté el to conservador, pel que fa a les produccions i als títols programats, que ha caracteritzat sempre la casa. D’entre aquestes produccions destaquen, en el repertori italià, dos títols puccinians que il·lustren el nivell del teatre: La bohème, amb una producció de Zeffirelli que fa olor de naftalina, alterna noms com els de Kristine Opolais –una de les sopranos del moment, més per la seva intel·ligència que no pas pels seus mitjans vocals– i la cada dia més consolidada Ailyn Perez, que seran parella de Piotr Beczala i un altre nom que el MET està potenciant, el del tenor Michael Fabiano. Manon Lescaut, per la seva part, compta amb el protagonisme estel·lar de l’emperadriu de l’òpera actual, Anna Netrebko, que s’alterna de nou amb Opolais i amb el Des Gieux imprevisible de Marcelo Ávarez, molt establert en els darrers anys al MET. Netrebko cantarà també la seva gran Tatiana de l’Eugene Oneguin de Txaikoski al costat d’un altre referent de la casa, el recuperat Dimitri Hvorostovsky qui encarnarà al protagonista.

Pel que fa a Verdi, es torna a oferir La traviata en la producció de Willy Decker, aquella que va dur al cim operístic la parella Netrebko-Villazón al Festival de Salzburg. Ara és una altra soprano, en aquest cas búlgara i de gran talent, Sonya Yoncheva, qui assumeix el rol protagonista. El cas de Yoncheva és paradigmàtic del sistema de temporada que esmentàvem abans, i és que va debutar de manera força anònima en un Rigoletto el 2013 per fer-ho amb totes les de la llei el 2014 amb La Bohème. Ara repeteix Violetta al costat de Fabiano i Hampson. Una Yoncheva que ha esdevingut protagonista involuntària (o no tant) de l’any operístic, ja que debutarà en el rol de Norma al que ha renunciat Anna Netrebko en l’inici de la temporada londinenca. Caldrà veure quin és el resultat i les conseqüències d’aquest debut que sembla precipitat.

La Traviata

La Traviata

Un segon cast de la producció de La traviata proposa la Violetta de Carmen Giannatasio i el Germont de Plácido Domingo. Un Plácido que, incansable, incorpora un nou personatge de baríton verdià al seu donjoanesc catàleg: Nabucco. Un rol que excedeix una vegada més les seves possibilitats vocals però que intentarà tirar endavant amb la inestimable col·laboració de James Levine, que pujarà al fossat del MET, ja com a Director Musical Emèrit, per aquest títol i un parell més: L’italiana in Algeri de Rossini i Idomeneo de Mozart, títol pel qual sempre ha sentit debilitat aquest referent de la vida musical novaiorquesa, només al nivell d’un Leonard Bernstein en el seu moment.

El més pur belcanto està ben servit al MET per I puritani de Bellini amb el recentment debutat Arturo de Camarena fent parella amb la Damrau i amb el suport de Luca Pisaroni. Camarena és present també a Il barbiere di Siviglia amb dos grans col·legues molt estimats a la casa: Peter Mattei com a Figaro i la jove sensació Pretty Yende en el rol de Rosina. Ambdues produccions les dirigeix Maurizio Benini. I també del catàleg rossinià es presenta una nova producció de Guillaume Tell signada per Pierre Audi, amb un repartiment de luxe encapçalat pel gran Gerard Finley, que està triomfant amb el rol protagonista en diversos teatres. En aquesta ocasió, i sota la luxosa direcció de Fabio Luisi, un habitual del coliseu novaiorquès, estarà acompanyat per Marina Rebeka i Brian Hymel, un dels tenors sensació de l’actualitat. L’espectacle es cantarà en la versió original francesa, però no serà l’únic títol destacat del gran repertori francès perquè també es programa una Carmen amb Sophie Koch alternant-se amb la jove Clementine Margaine, guanyadora de diversos grans premis internacionals i que ha desenvolupat la seva carrera principalment a la Deutsche Oper de Berlín. El seu Don José serà Marcelo Alvarez, i Micaela anirà a càrrec de la debutant al MET Maria Agresta. Per la seva part, el Romeo et Juliette de Gounod incorpora una parella d’enamorats que ja va triomfar l’any darrer amb Manon de Massenet: Diana Damrau i Vittorio Grigolo, en una producció de Bartlett Sher provinent de La Scala que dirigirà Gianandrea Noseda.

El MET té una gran tradició wagneriana –de fet, en els anys de la Segona Guerra Mundial va convertir-se en la referència en aquest repertori gràcies a l’exili de les grans veus del moment– i en el repertori alemany en general. Com a mostra d’això, un dels espectacles estrella de l’any: Tristan und Isolde, amb direcció del poc habitual a la casa i als escenaris operístics de Sir Simon Rattle. El repartiment té els punts forts en la Isolda de la gran Nina Stemme i el definitiu Marke de René Pape. Stuart Skelton serà Tristan i Ekaterina Guvanova cantarà Brangane. Però les perles alemanyes no acaben aquí al MET 2016-17. Com a prova d’això, l’estel·lar Der Rosenkavalier de Strauss dirigit pel liceista Sebastian Weigle. El cast és ple de glamur, amb René Fleming, una de les sopranos més estimades a la casa (es tracta potser de l’acomiadament d’un dels seus rols emblemàtics?), i que tindrà com a amant, ni més ni menys, que a Elina Garanca, i com a Ochs a Günther Groissböck. Signa la producció el sempre efectiu Robert Carsen. Weigle tindrà un altre cast de luxe a la seva disposició en el Fidelio beethovenià: Pieczoncka, Vogt i Struckmann.

I per acabar, un retorn ple de morbo. La defenestrada Kathleen Battle torna a la que va ser la seva casa durant molts anys i de la qual va sortir de molt mala manera. Ara protagonitzarà un retorn històric amb un concert centrat en espirituals i en el qual es preveuen grans sorpreses. Els treballadors del MET hauran per tant d’amagar aquelles samarretes amb el lema “I survived Kathleen Battle” fetes ad hoc quan la soprano va ser fulminantment acomiadada, en bona part per la seva actitud tirànica. Un d’aquests xous entre l’esplendor i la nostàlgia que el MET sap organitzar millor que ningú.