Una qüestió d’amor

8.11.2012

Una de freda. Aquest dia, un amic m’esbronca públicament (en forma d’article de diari) per haver publicat un diccionari de catanyol. No li agrada gens que culpabilitzi els parlants, diu, perquè a còpia de repetir que tothom parla malament la gent se sent insegura i s’acaba refugiant en el castellà.

 

Pau Vidal guanya el premi Vidal Alcover de Traducció

Pau Vidal

 

Una de glaçada. La mateixa setmana, a cal pastisser, la parella de davant meu demanen “tartaletes” de nosequè, i automàticament penso en el meu amic. No pateixis, li comunico telepàticament, que no els cardaré el pompeu pel cap; és més, sóc perfectament conscient que no ho fan per tocar-me el voraviu a mi, i fins i tot que és probable que no siguin ells els bàrbars que se l’han inventada. Estadísticament és difícil. Ergo, són innocents. Ara, tot plegat no m’estalvia una punxadeta al cor i una dosi, empipadora, de ràbia.

És molt probable que el malalt sigui jo i el meu amic la persona normal. No dic que no. Però si quan sents una atrocitat com aquesta no se’t remou alguna coseta a dins, una de dues: o no ho perceps com a tal o senzillament no te l’estimes. La llengua, vull dir.
Quina exageració, em direu. Per una paraula… Poder sí que té raó el teu amic, en fas un gra massa. El cas, replico jo, és que no és una paraula i prou. La quantitat de castellanismes que el catanyol està introduint en la llengua oral (“dosis massives”, per dir-ho com l’escriptor Joan-Lluís Lluís) està desfigurant l’idioma fins a un punt que en perilla seriosament la continuïtat. Perquè el mal és que, a còpia de sentir-los, el parlant s’acaba pensant que són mots i expressions genuïns: qui diu tartaleta diu inalàmbric, muntar un pollastre, fer unes birres, qui m’anava a dir i tantíssims més.

Modifiquem un poc l’escena: ets a la pastisseria i de sobte un client s’acosta a una nena que hi ha i li venta una plantofada. Què fas? L’esbronques, mires cap a l’altra banda, li claves un mastegot? Doncs depèn. Si la nena és filla d’ell, és possible que miris cap una altra banda; coses de família. Si la nena està tota sola, podria ser que l’esbronquessis; escolti, què s’ha pensat, què li ha fet, pobra criatura? Ara, i si resulta que la nena és la teva, de filla? En aquest cas, sabries estar-te de tornar-li, el mastegot, probablement multiplicat per dos?

Si la comparació amb una filla la trobeu massa freudiana, poseu-hi la mare. O el marit. O qui sigui que us estimeu. Perquè si t’estimes la llengua no pots sentir, i encara menys proferir, una bufetada com tartaleta a la cara de ta filla i quedar-te indiferent. En el fons, és una qüestió d’amor.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Parafrasejant els Manel, “Els que estimen la llengua són els raros, ho sap tothom però no ho diu ningú”, lluita-hi però no t’hi posis pedres al fetge.

  2. ¿Birra és un castellanisme? Alça! Com si no es digués així en italià, francès, alemany, anglès o bielorús. El català ja no pot tindre ni col·loquialismes moderns i internacionals! Crec que el teu amic hi toca una micorrotiua.

    • No anava per ‘birra’, Jaume. El castellanisme és ‘unes/uns (el que sigui)’. Oi que tu no dius ‘porti’m unes olives’ sinó ‘un plat d’olives’, ‘quatre olives’ o fins i tot ‘una mica d’olives’? Doncs això.