Una partida d’escacs amb Duchamp

1.12.2016

Marcel Duchamp va morir el 2 d’octubre de 1968 i el seu obituari a Le Figaro es va publicar a la secció d’escacs. Ara, la Fundació Joan Miró dedica una exposició temporal a l’artista i la seva relació amb el joc, buscant ressons de la seva passió en tot l’art contemporani. La mostra es pot veure fins el 22 de gener del 2017.

Marchel Duchamp jugant als escacs en una performance al Pasadena Museum el 18 d'octubre de 1963 | Foto: Julian Wasser, Arxiu Pere Vehí de Cadaqués

Marchel Duchamp jugant als escacs en una performance al Pasadena Museum el 18 d’octubre de 1963 | Foto: Julian Wasser, Arxiu Pere Vehí de Cadaqués

Després de presentar l’obra Le Grand Verre, Marcel Duchamp va anunciar que es retirava del món de l’art per dedicar-se a jugar escacs. Era el 1923, i al pintor encara li quedaven quaranta-cinc anys de vida per davant. “Afortunadament, ningú va acabar de creure-se’l”, explica Jaume Freixa, president de la Fundació Miró; “De fet, va aconseguir combinar tots dos vessants de forma prodigiosa”.

Per analitzar la vinculació del creador dels ready-made amb aquest joc de taula, la Fundació dedica un recorregut expositiu a la relació les avantguardes del segle XX -fins l’art conceptual- amb els escacs. I per què és interessant analitzar aquestes connexions entre art i joc precisament al segle XX? Perquè va ser en aquesta època quan els escacs van deixar de ser un passatemps intel·lectual per les classes altes i van estendre’s a tota la societat.

La vida de Duchamp és només el marc que ens permet apropar-nos a les teories artístiques que van girar al voltant del tauler. “Totes aquestes bagatel·les, existència de Déu, ateisme, determinisme, lliure albir, societats, mort, etc., són les peces d’un joc d’escacs anomenat llenguatge i només són divertides si hom no es preocupa de guanyar o perdre aquesta partida”, deia Marcel Duchamp a Jehan Mayoux el 8 de març de 1956.

La mostra es divideix en sis àmbits com les sis peces del tauler i el seu comissari és Manuel Segade, historiador de l’art gallec. “L’exposició planteja la hipòtesi els escacs com un fons continu de les avantguardes històriques”, relata Segade, “ja sigui com un oci intel·lectual en l’esfera íntima i en l’esfera pública, com una metàfora social, com un residu de la perspectiva convencional, com un espai per reflexionar sobre el llenguatge, com un reflex de la consciència, com un joc de guerra o com un tauler on qüestionar la convenció i la regla”. Desgranem aquests sis àmbits.

1. El cavall: de l’oci familiar al quadre com a idea

Duchamp comença a renovar la seva plàstica després de conèixer les primeres obres fauvistes de Matisse, que en aquella època es fixava en el tema familiar, en el qual els escacs eren un element fonamental de comunicació entre generacions i gèneres en el camp domèstic de la burgesia. A la Fundació Miró, entre d’altres, hi trobarem el quadre La Partie d’échecs de 1910, on Duchamp presenta els seus germans jugant a escacs al costat de les seves cunyades. El fons comença a perdre importància i cedeix protagonisme al tema principal: la concentració en el joc. L’artista defensa que la bellesa dels escacs no es troba en les peces o el tauler, sinó en el moviment d’aquestes.

Tauler d'escacs dissenyat per Aleksandr Rodtxenko| Foto: Klaas Vermaas ©

Tauler d’escacs dissenyat per Aleksandr Rodtxenko| Foto: Klaas Vermaas ©

2. L’alfil: els escacs i l’art per al poble

Mentre al 1919 Duchamp es convertia a Buenos Aires en un “maníac dels escacs” que jugava de nit i dormia de dia, en el cor de l’avantguarda europea artistes com Piet Mondrian, Juan Gris o Fernand Léger practicaven la confusió entre quadre i tauler. Els escacs es convertien en un espai formal a reinterpretar com a exercici, fet que donava un ordre a l’abstracció. Per Duchamp, els escacs no tenien una finalitat social, però l’estètica del nou comunisme a la Unió Soviètica sí que els atorgava aquesta funció. A la mostra de Barcelona hi trobem una taula amb cadires ideada perquè els obrers comunistes juguin a escacs. El seu creador, Aleksandr Rodtxenko, va substituir el color blanc habitual pel vermell, símbol de la Revolució. A Europa, aquesta visió sociopolítica dels escacs va tenir el seu correlat a l’escola Bauhaus, que buscava posar en contacte l’art i la millora social. Per als seus ensenyaments en plàstica, l’escola tenia artistes com Kandinski, de qui podem veure exposat el quadre Durchgehender Strich.

3. La torre: l’espai psicoanalític del tauler

Entre el 1923 i el 1933, Duchamp va participar en campionats d’escacs a tot Europa. Els seus anys de dedicació professional van coincidir amb el triomf del psicoanàlisi i el surrealisme. Giorgio De Chirico, Salvador Dalí, René Magritte, Max Ernst i Man Ray són només alguns dels artistes que comencen a plasmar la metàfora de la vida com a joc, la subjectivitat com a combat contra un mateix o una visió sexual dels escacs o una cartografia del desig. Les dones surrealistes, com Muriel Streeter, van centrar-se en temes de gènere. En aquesta secció de la mostra es parla de la figura de la reina, i la sorpresa més gran és que hi trobem dos quadres de Mercè Rodoreda, que durant la seva estada a París i Ginebra als anys cinquanta va pintar quadres inspirats en l’estil de Paul Klee.

4. El rei: el joc de la guerra

Durant els anys trenta i quaranta, els escacs es van convertir en un element de propaganda nacional i una metàfora del triomf en la batalla. A Alemanya, Adolf Hitler va concentrar l’activitat escaquística en l’Associació d’Escacs de la Gran Alemanya, prohibint totes les associacions obreres anteriors. “Els escacs es guien pel principi del Führer; tot és segons les consignes del Führer”, deia el president del govern Wallroth, patrocinador dels escacs. A la Guerra Civil Espanyola, els motius geomètrics i escaquístics van servir per decorar les txeques que els milicians del bàndol republicà van fer construir i decorar amb “mètodes psicodèlics” de tortura per minar la moral dels reus.

Duchamp valorava el moviment dels escacs, la seva fugacitat | Foto: Bowdoin College Museum of Art

Duchamp valorava el moviment dels escacs, la seva fugacitat | Foto: Bowdoin College Museum of Art

5. La reina: la imatgeria dels escacs

“The imagery of chess” és l’exposició que Julien Levy, Max Ernst i Marcel Duchamp, contrincants habituals al tauler, van organitzar a la galeria novaiorquesa de Levy el 1944. La mostra va suposar el punt àlgid de connexió confessa entre l’art d’avantguarda i els escacs. Duchamp va dissenyar el fullet, Dorothea Tanning va documentar la mostra i trenta-dos artistes van ser convidats a aportar-hi les seves obres. Alguns dels diferents dissenys d’escacs que podem trobar a l’exposició de la Fundació Miró són d’Alexaner Calder, Isamu Noguchi o Man Ray.

6. El peó: els escacs als inicis de l’art conceptual

El 1957, Éditions de Minuit publica a París Fin de partie de Samuel Beckett, una peça teatral en què els escacs serveixen com a metàfora estructural. Duchamp va dissenyar en vida diversos jocs d’escacs que va començar a produir comercialment a finals dels anys cinquanta. Segons Manuel Segade, els més famosos són els escacs de butxaca que, traduïts a un sistema magnètic, encara es fan servir avui en dia. De fet, l’últim ready-made de Duchamp va ser un tauler titulat Hommage à Caissa. A la inauguració de l’exposició que duia el mateix nom, Duchamp va jugar una partida amb Dalí a mode de performance, mentre amb la col·laboració d’Andy Warhol l’esdeveniment s’amenitzava amb un concert de The Velvet Underground. Al final de la Guerra Freda, artistes conceptuals també van fer metàfores del joc. És el cas de Yoko Ono, que va presentar una sèrie d’escacs totalment blancs. War is over (if you want it).

Finalment, Duchamp va morir el 2 d’octubre de 1968. El seu obituari a Le Figaro es va publicar a la secció d’escacs. L’epitafi de la seva tomba no va deixar lloc a cap mena de dubte: “Els que moren són sempre els altres”. I és que al cap i a la fi, el que persegueix una partida d’escacs és sempre la caiguda del contrari. Fins que no queda partida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Mozart: La música no és a les notes, sinó en el que hi ha entre elles Duchamp: La bellesa dels escacs no es troba en les peces o el tauler, sinó en el seu moviment. És la constant de l’art, que apareix més enllà de les notes, de les lletres o de la tela, i la Miró que un altre cop ens ho sap fer veure, i explicar. Imprescindible.