Una parada al Collet de Pixanúvies

8.11.2016

Hereves d’una tradició oral en vies d’extinció, les llegendes associades als pobles i als entorns naturals configuren la construcció mítica del relat de la nostra memòria col·lectiva. Farcides d’imaginació i de metàfores més o menys convincents, les llegendes (contes, cançons, rondalles) són el testimoni de les narracions fantàstiques que expliquen la història del passat a través dels topònims, els relleus i formes del paisatge i els misteris d’aurèola èpica o escabrosa que alimenten la literatura popular. El Collsacabra, on el passat cap de setmana va arrencar la Fira del Llibre de Muntanya, és un dels territoris llegendaris per antonomàsia de les nostres contrades.

laure_de_sagazan_21_900x600

Encara avui, el Collsacabra segueix sent una regió relativament aïllada entre Osona, la Garrotxa i la Selva, amb un perímetre format per la plana de Vic, el pantà de Sau, les Guilleries, els cingles del Far, la vall d’Hostoles, la serra de Cabrera i la Vall d’en Bas. Rupit, Falgars i Cantonigròs conformen el triangle central d’aquesta comarca natural, on fa uns segles campava en Serrallonga a l’abric dels seus boscos i masies, al límit dels seus penya-segats i salts d’aigua, al fons dels seus viaranys i fondalades. Les llegendes del Collsacabra, conservades en diversos reculls i llibres, són documents i tradicions etnogràfiques que segueixen mantenint viva la memòria oral i la força del mite a desgrat del logos en aquesta terra de bruixes, bandolers, fagedes i pobles de postal.

No se sap si el Collsacabra és l’indret on en Serrallonga va amagar un tresor que mai s’ha trobat. Ho diu la llegenda i potser només és això: una llegenda. Però el Collsacabra és un digne escenari de relats èpics i fantàstics, a vegades escruixidors, a vegades divertits, a vegades macabres. La toponímia ho corrobora amb una variada i riquíssima nomenclatura: l’Olla de les Gorgues, la Banyera del Diable, l’Agullola de la Tuta, el Puig de la Força, les Roques Encantades, el Collet de Pixanúvies, el Saltant de Sabaters, la Biga dels Penjats, la Cova de les Ànimes, la Capella sense Sant, la Cinglera del Malsopar, el Coll del Bram o l’imponent Salt de Sallent amb els seus 90 metres d’alçada.

 

La llegenda del Collet de Pixanúvies

Un dels passos que travessen la serra de Mateus –l’única que parteix el Collsacabra d’est a oest–, que s’estén des del massís d’Aiats fins a tocar el Santuari de la Salut, és el Collet de Pixanúvies, a prop de Pruit. El seu nom és prou significatiu, però podem recordar què explica la llegenda per descobrir la singularitat de la història i, en acabat, extreure’n un adagi típic i sintètic, moral i/o revelador.

En una època indeterminada del nostre pretèrit, el marquès de Sant Esteve d’en Bas va parlar amb el capellà del poble per demanar-li ajuda: necessitava trobar una noia que es casés amb el seu fill i hereu, un jovencell dur de clepsa força gamarús. El capellà, home de contactes, es va organitzar amb els rectors de Falgars i Rupit i, com una veritable agència matrimonial, de seguida van arreglar un casori amb una formosa pubilla de l’Alou de Pruit que es deia Roser. Dit i fet. Tant era que la noia s’hi oposés o que festegés amb un pastor de Pujolriu, perquè els que ho decidien eren els seus pares i els rectors, i per dir-ho més estrictament, els calés: el fill del marquès podia ser un enze baladrer, però era ric i no se’n parli més.

El dia del casament, la núvia i la seva família sortiren de Pruit cap a l’església del Falgars, on s’havia de celebrar la seva unió sagrada. Poc després del pas pel collet que hi ha damunt de la masia de Renyins, la Roser va expressar el seu desig d’aturar-se i va demanar a la comitiva que l’esperessin perquè havia de fer les seves necessitats. Va baixar de l’euga blanca que la transportava i es va anar a amagar darrere d’uns matolls. I va anar passant l’estona; un riu llarg, feia l’impressió. Veient  que la seva filla no tornava, la mare va començar a cridar-la: cap resposta. Neguit en augment. Al final, va decidir anar-la a buscar, però darrere de les mates no hi va trobar ningú.

La Roser havia baixat per un corriol del cingle tapat de mates i bardissa i s’havia amagat, ben avall, en una cova que hi havia prop de la casa del Grau, on l’esperava el seu pastor i amant. I de res va servir que pares, convidats i capellans la busquessin marges enllà. Com que no la trobaven de cap manera, van avortar la recerca, i el fill del marquès de Sant Esteve d’en Bas es va quedar sense promesa. La llegenda explica que la Roser i el pastor, bucòlicament enamorats, sí que es van casar, però als Hostalets d’en Bas, i que van marxar a França on van viure tranquils i feliços. Per això, el proverbi conclusiu d’aquesta història és un clàssic de la mitologia popular: els diners no fan la felicitat. Si més no, a vegades.

Potser tampoc la trobarem al Collet de Pixanúvies, però la sola petjada i contemplació del Collsacabra és una excusa vàlida per passar una jornada entre merdes de vaca i esbarzers, rierols, cascades i santuaris a la muntanya catalana, sense necessitat de concebre-la com ho féu Torras i Bages. Recordeu que a Vic, on nasqué aquest bisbe de la Renaixença, aquest cap de setmana se celebra la Fira del Llibre de Muntanya, amb la presència d’alpinistes de primer nivell i un gran assortit d’activitats, ofertes literàries i, perquè no, alguna llegenda d’altura.

Per més informació sobre la Fira del Llibre de Muntanya feu clic aquí.

Per a la redacció d’aquest article s’han consultat els llibres Llegendes i romanços del Collsacabra (Francesc Badia) i Collsacabra. Paisatges i llegendes (Miquel Banús).