Una nit al Mariïnsky

31.01.2017

Divendres 27 vam poder escoltar, a l’Auditori de Barcelona, l’Orquestra del Teatre Mariïnsky dirigida per Valery Gergiev. Anaven acompanyats de George Li, Mikhail Vekua, Eva-Maria Westbroek, Yuri Vorobiev, Pavel Shmulevich substituïnt Yuri Vorobiev, Evgeny Nikitin, Yulia Matochkina, Dmitry Voropaev i Alexander Nikitin. Junts van interpretar obres de Richard Strauss, Franz Liszt i Richard Wagner. El concert, organitzat per Ibercamera, va tenir lloc en el marc de la seva gira per l’estat espanyol.

Tristany i Isolda

Tristany i Isolda

Divendres a la nit vam sentir música en majúscules des del primer moment. El concert va començar amb l’obertura de Lohengrin, sorprenent per la mesura i delicadesa amb què va ser interpretada. De mica en mica, es va generar el flux sonor que porta al clímax de l’obra amb precisió i perfecció. Meravellava com, de tant poc, es pot arribar a construir un cúmul tan gran de musicalitat sense escapar a la mesura humana. Aviat, en veure traspuar l’estima per la música en les cares dels intèrprets durant els compassos d’espera, es va fer evident que aquell seria un concert molt especial.

La vetllada va continuar amb el Concert per a Piano i Orquestra núm. 1 de Franz Liszt (1811-1886), amb un George Li mefistofèlic com a solista. El pianista va fer una lectura de l’obra plena i rigorosa, deixant clar que la tècnica és alliberadora i permet fer qualsevol cosa. Això, però, no va anar en detriment de l’artisticitat, i la composició va ser interpretada amb molt de gust, justa mesura i aire juganer. Va semblar que el concert era dut a les seves màximes possibilitats, i ens va ajudar a imaginar com d’espectacular devia ser veure Liszt interpretant la seva pròpia música. La relació amb l’orquestra va ser intensa i respectuosa, i els diàlegs de la peça van ser transformats gairebé en una conversa, propera a la manera d’entendre la música lligada a la resta d’arts que tenia el compositor. Després dels aplaudiments efusius, Li ens va obsequiar amb l’Estudi núm. 3 en Mi Major, Op. 10, “Tristesa” de Frederic Chopin (1810-1849).

La primera part del concert es va acabar amb el final de Salomé de Richard Strauss (1864-1949). Lluny d’aclaparar-se per la potència orquestral, Westbroek va servir-se de la música per créixer i despuntar. Amb una capacitat expressiva admirable, tant amb la veu com amb el cos, es va transformar de seguida en un personatge sensual, magnètic i esfereïdor. L’orquestra, altra vegada, va demostrar saber-se metamorfitzar molt bé, amb uns volums i respecte per la veu molt cuidats.

La segona part del concert va estar dedicada íntegrament al Tercer Acte de Tristany i Isolda de Richard Wagner (1813-1883). És evident que Gergiev té un vincle especial amb el compositor alemany, i veure’l dirigint la seva música va ser tot un privilegi. La seva proposta va continuar cuidant els detalls pel que fa a la música, però també quant a l’espacialitat: la melodia sinuosa i misteriosa de la heckelclarina del pastor va ser interpretada des de fora de l’escenari, i també des de fora van entrar els personatges dels dos vaixells.

El repartiment, eminentment rus, va ser espectacular. En el paper de Tristany vam sentir Mikhail Vekua, que es va entregar completament al personatge, fent gala d’un registre molt complet, i amb una compenetració fantàstica amb l’orquestra. El caràcter de la Isolda de Westbroek va ser molt diferent al de la Salomé que havíem vist abans, sense renunciar a cap de les qualitats exhibides anteriorment. Tal com esperàvem, el moment més brillant va ser durant el Liebestod. Evgeny Nikitin, en el paper de Kurwenal, va lluir una veu plena i molta seguretat. Com a Rei Marke, substituint Vorobiev vam sentir Pavel Shmulevich, amb una veu coberta i vellutada, un so potent i greus admirables.

L’orquestra va demostrar una gran mal·leabilitat dels volums i una coordinació magnífica dels plans, i es va convertir en un assemblatge excepcional. Es va erigir com un oceà sonor aparentment homogeni, ple de vides independents, que canviava segons els corrents suggerits pels gestos de Gergiev. Sens dubte ens va deixar amb ganes de veure una producció de Wagner sencera al Teatre Mariïnsky.

El concert de divendres va tenir una gran afluència de públic, que va respondre amb ovacions. L’única cosa que es pot retreure va ser la seva manca de respecte: les interrupcions dels esternuts sense mocador, les converses mentre sonava la música, etcètera. Hagués estat bonic poder gaudir de la música amb fraternitat, fent d’aquelles hores quelcom més que un concert: una comunió.