Una Mostra de risc. Igualada aixeca el teló

14.04.2012

Nous talents i una qualitat allunyada del que és evident. Aquestes són les coordenades principals que tracen la 23ena edició de la Mostra de teatre infantil i juvenil d’Igualada.  61 espectacles articularan prop de 120 representacions des del 19 fins el 22 d’abril. I tot amb un pressupost de 320.000 euros, prop d’un 10% menys que l’any passat. Una minva que, no obstant, no sembla preocupar als principals noms de la cultura institucional. Fèlix Riera, director de l’Institut Català d’Empreses Culturals, declarà el dia de la presentació -el passat 3 d’abril- que en 2011 el volum de negoci generat per la Mostra va ser d’un milió d’euros, triplicant el seu cost i tancant amb un total de 561 funcions contractades.
Perquè aquesta és una de les finalitats de la cita amb la capital de l’Anoia. 250 programadors hi assistiran amb la intenció de contractar espectacles i així nodrir els cartells de sales de tot Catalunya. Un acte de promoció industrial que ha de pal·liar una situació delicada en la contractació a les arts escèniques. Daniel Martínez, president de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya, ja declarà al respecte que apostava per la col·laboració amb l’empresa privada per fer sostenibles els teatres de petita i mitjana capacitat i aforament. El conseller Mascarell, i el mateix Riera, recolzen aquesta via i serà l’explotada amb el pla per la programació estable que la conselleria desenvolupa des de fa 6 mesos.
I pel que fa a la creació, com s’enfrontarà la Mostra a aquest contratemps? Doncs potenciant espais i formats nous. Des de la inauguració, el segell que imprimirà el festival rebutja la flassada: La Gigantea -muntatge de Le Trois Clés-, explica com un nen africà és convertit en soldat a la força. La contundència d’arguments seguirà present a La guerra d’A. Soler, de la companyia Microcosmos Teatre & Virginia Fochs, on es posa sobre l’escenari la història d’un altre noi, en aquest cas un alumne que es suïcida després de suspendre un examen. Companyies com FEI, Estaquirot Teatre, Thomas Noone Dance, Titelles Naip, La Trepa o Samfaina de colors seran altres grups a destacar.
Qualitat i risc han estat algunes de les característiques de les edicions anteriors. Només cal recordar, l’any passat, obres com El príncep feliç de la companyia La Baldufa o L’illa desconeguda, dels bascos Merkeliñe. Una atenció especial reclamen les nou companyies emergents que oferiran les seves produccions per primera vegada, com Forani Teatre o Addaura Teatre. D’altres, enriqueixen el programa amb materials vinguts des de Mallorca (L’ Aviador), València (Anem Anant Teatre), o França (Pupella- Nogués). Un capítol apart mereixeria Tot assajant Cyrano (La perla 29), amb Rosa Gámiz de protagonista. Si la companyia d’Oriol Broggi és capaç de retindre en aquesta versió tots els ingredients del futur Cyrano que protagonitzarà Pere Arquillué -citant Broggi, “poc glamurós, molt sincer, tranquil i de base, amb pocs plomalls, cintes i llacets i el màxim de directe“-, podria convertir-se en un dels emblemes d’aquesta Mostra.
La necessitat d’innovar i crear un segell propi s’ha fet evident des de la jornada de presentació, com ho van demostrar les paraules d’Òscar Rodríguez, director artístic del festival: “Hem volgut donar cabuda a la programació espectacles originals i diferents”. Tanmateix, cal assenyalar que era una necessitat ja meditada anteriorment. En un dels últims actes organitzats pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts -16 de febrer-, destinat a les arts escèniques per a infants i joves, el mateix Rodríguez assenyalà que “Per captar nous públics, el millor és que cada espai tingui una línia clara i coherent”.  Però si esmentem necessitats, l’esmentat Fèlix Riera n’exposà una d’urgent: apropar la Mostra a camps com el llibre i l’audiovisual.
En el primer àmbit ja hi trobem el pla nacional de lectura, que confia en la Mostra d’Igualada per fomentar-ne l’activitat gràcies al teatre. Pel que fa a l’audiovisual, l’estratègia és una incògnita, i potser la companyia anglesa Future Cinema ens podria donar un guia. La setmana passada els cinemes Troxy de Londres van projectar Bugsy Malone en un soterrani ambientat als anys 20. Future cinema organitzà una sessió familiar on tots els assistents vestien a joc amb la casuística gàngster del film, i on actors reals acabaven de submergir els espectadors en  la pel·lícula recreant-ne personatges i fins i tot escenes, com el gran final. Un assalt amb foc indiscriminat de crema i pastissos. Coherència i novetat, elements necessaris per enfortir un sector que s’ocupa dels més petits, el públic del present, i no de cap futur proper o llunyà.

 

Blog de Jordi Vernis: Quaderns fràgils                               Twitter: @quadernsf